9.7.07

passions

Hi ha qui no para de buscar el coneixement i mai no en té prou. Ho vol conèixer tot: pel plaer de saber en si mateix, perquè pensa que el coneixement li donarà una mica més de felicitat, de poder... De totes maneres, personalment crec que alguns dels coneixements que tinc, i que sovint m’arriben per casualitat, no em serveixen de res i no em produeixen cap plaer especial.

Fa dies, just a la rasa estreta i poc profunda que i ha entre la paret de l’hort i el camí de graveta, vaig descobrir unes flors magnifiques, potser una mica massa acolorides pel meu gust, o amb algun color massa intens, no ho sabria precisar. Ja les deveu conèixer, s’anomenen flors de la passió.



















Un o dos dies després vaig saber que aquestes flors es fan servir en cosmètica. En un anunci de televisió que vaig escoltar, però a penes vaig veure, una veu feia referència a les flors en la composició d’un xampú. De fons, una veu sensual de l’estil de J’ai t’aime ... que anava agafant protagonisme. No he tornat a veure l’anunci i no puc donar detalls de les imatges.

El que em va sorprendre més de l’anunci és la facilitat que hi ha actualment per barrejar elements de procedència ben diversa. Per una banda tenim un producte, el xampú (potser era una crema corporal?) que té per finalitat aconseguir augmentar la bellesa del cabell (del cos si era crema corporal); i per altra banda se li dóna a l’actuació un sentit de transcendència que es basa en l’element religiós d’un dels seus components. Perquè suposo que ningú ignora que la flor de la passió –també passionera- s’anomena així perquè el dibuix de l’interior de la corol·la se sembla a la corona d’espines que li van posar a Jesucrist, els estams recorden les cinc ferides, i els tres estils, els tres claus que van clavar les mans i els peus de Crist a la creu. Repeteixo, la idea em va semblar agosarada, però aplaudeixo qui la va tenir. No es troba cada dia un publicista capaç d’unir de forma subtil el culte al cos i el culte a déu, la idea que l'amor a un mateix no és sinó un reflex de l'amor diví, encara que admeto que a alguns espectadors els pot haver passat desapercebut el lligam o només s’han fixat en els possibles matisos sadomasoquiestes de l’assumpte.

O potser no era això. La veritat és que amb alguns anuncis ràpids, sintètics i simbòlics, m’adono que de vegades em perdo una mica i algú altre m’ho ha d’explicar.

Però torno a la tesi del principi: de què em serveix saber que la flor de la passió es fa servir en cosmètica? Tinc la sensació que hi ha coneixements que estan ocupant el lloc d’altres que em serien més productius, al menys a curt termini. I no citaré exemples perquè tampoc és qüestió d’anar tot el dia parlant de les mancances personals.

P. S. Se m’acut que si el pobre Carod en lloc de posar-se una corona d’espines s’hagués posat una garlanda de flors de la passió al cap, el fet no hauria tingut més transcendència, o fins i tot hagués estat ben vist per alguns col·lectius... com el dels floristes. És clar que aquestes flors no sempre es troben amb facilitat, que ja ho devia pensar ell, ja.

9 comentaris:

Júlia ha dit...

Vaig veure per primera vegada aquesta flor singular a Besalú, fa anys, de petita, on tenia uns oncles, i em va fer molt d'efecte, a més, els referents simbòlics religiosos encara en trasbalsaven.

Sobre el present, em sembla que més d'un identificarà passió amb sexe, actualment, més que no pas amb passions d'Esparreguera.

La simbologia passional catòlica ha servit de motius decoratius diversos, trobar-la a la natura devia resultar gairebé miraculós.

Anys enrera tot eren cremes de pepino, cogombre per als iniciats, però tot això varia. Per més productes estranys que surtin -aloe, bava de cargol, placenta- veig que l'eterna joventut encara és un miratge.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Rera casa la meva sogra n'hi havien
d'aquestes flors. No facis masa cas d'aixó dels cosmetics, va per modes i temporades, ara toca la bava de cargol, o el jabon de marsella, O L'ALOE VERA i collonades variades. Aabans teniem el Jabon Lagarto iel picador.
Quan a la corona d'espines d'en Carod, si tingués un euró per cada persona que en un any fa la brometa de posàrsela al cap, segurament ja em podria jubilar.

Xurri ha dit...

és que els "creatius" que tenen la genial idea d'associar els sospirs apurats i creixents a la flor de la passió:
1. no han fet l'egb,
2. no tenen ni 30 anys
3. són més s(x)imples que la nansa d'una galleda
4. no viuen a europa
5. l'encerten de plè considerant el seu públic

Lluna ha dit...

No es pot saber tot. I a mi, aquestes coses que no van ni venen, m'encanta saber-les. Mai no saps quan les pots arribar a necessitar.

És clar que tinc moltes mancances de coses que hauria de saber i no sé. Però si no sabés coses d'aquestes... les que hauria de saber tampoc les sabria!

jaka ha dit...

A mi personalment aquestes flors no m’agraden, com els pensaments que tampoc, trobo que fam olor de cementiri, encara que actualment als cementiris hi ha molt de plàstic.
En quan als coneixements es veritat que ni ha molts que no serveixen de res però com que venen de rebot... ara però hi ha alguns anuncis que s’ha de fer un curset per saber que es el que volen que comprem.
=;)

mar ha dit...

si haguessis donat la volta a la piscina hauries vist que hi ha una d'aquestes plantes al racó... i s'està fent cada cop més gran... coi de passió!

quan era petita a mi també em van explicar els misteris d'aquesta flor, que si 12 apòstols, que si tres claus, que si set no sé què... en fi, que la religió troba "explicació" per tot

petons

ps- gràcies per venir

pere ha dit...

Només un, Júlia. Em embla que les estadístiques a favor del sexe ara serien aclaparadores.
I si no es trobava s'inventava. A la fi, déu es troba en cada manifestació de la natura, fins i tot en les més petites, com tu i jo sabem prou be.
Què vols dir, que jo no seré jove fins el moment de la meva desaparició terrenal?

I el sabó fet a casa amb els olis que sobraven dels fregits, que jo encara en conservo i es diu que són genials, que tant treuen una taca de la roba com et mantenen el cutis d'uns tersura immaculada.
ja ho pots dir, Francesc, quina llàstima que en carod no hagi pogut rendabilitzar econòmicamnet la seva corona d'espines (i les que li van clavant).

D'acord completament amb tots els punts, xurri. L'únic que em sap greu és que també tinguis raó en el darrer punt. Ah, i diria que molts viuen a Europa, en tinc proves, la qual cosa prova que europa i Amèrica cada cop tenen més elements en comú i que el món és un "pañuelo".

Tens raó, Lluna, mai pots saber quan pots necessitar el coneixement de les coses inútils, encara que crec detectar que cada cop es valoren més les coses inútils (i jo que ja n'he oblidat la majoria!)i s'obliden les substancials. Tot i que no tinc clar qui decideix què és inútil i què és substancial. Ai que em sembla que m'embolico...

De vegades es confon espectacularitat o grandiositat amb gust, jaka.
Doncs si tu necessites fer un curset, que d'alguna manera ets del mitjà, ja m'explicaràs e que li passa a una pobra ment tradicional com la meva.
Quan als coneixements, sempre tinc la sensació que els inútils em fan fora els útils, problemes d'una ment limitada, malgrat que diuen que al cervell sempre li queden zones verges, al meu no.

Ostres, mar, t'adones que sempre bado?
I si no la troba una religió la troba una altra. quina dèria a buscar i trobar explicacions...
P. S. Gràcies a tu i al Ferran per acollir-nos i per suportar el nostre enrenou. encara que aquesta darrera vegada vam parlar molt poc, mea culpa.

enric faura ha dit...

El coneixement no porta a més felicitat, sinó sovint a més dolor. La ignorància, a cops és més còmoda per anar per la vida. Tanmateix alguns humans, malgrat saber-ho, tenen una necessitat innata de coneixement. Quin embolic!

pere ha dit...

Què m'has de dir, Enric. Un bon embolicm, realment, però res que la ignorància innocent no sigui capaç de solucionar, Ai!