l'ou i el pollastre

Quan era menut -no sabria precisar l'edat ni el temps que em va durar el pensament- creia que l'ou i el pollastre eren el mateix i em semblava una proesa menjar-me un ou – excepcionalment dos- com qui es menja un pollastre -a vegades dos- sense cap esforç. És veritat que potser -no ho podria assegurar- la meua creença trontollava lleugerament quan m'adonava que a partir de l'ou es podia aconseguir una maionesa excel·lent o una crema excelsa i, en canvi, a partir del pollastre s'aconseguia menys diversificació formal i gustativa. De petit, però, les creences desafien tota lògica i es converteixen en axiomes que difícilment poden ser contrarestades per allò que els grans consideren de fàcil provatura.

Ara, que ja sóc gran, continuo tenint creences inalterables, immutables, potser tres o quatre, que no necessiten demostració i que mantindré, n'estic segur, al menys tant de temps com la certesa que l'ou i el pollastre eren una mateixa cosa. Per exemple, no estic segur que fou primer, si l'ou o la gallina -no sé com es troba l'estat de la qüestió en el moment actual i confesso que jo mateix m'he decantat per una o altra possibilitat al llarg del temps-, però estic segur que el dilema no s'hagués plantejat entre l'ou i el pollastre.

Escric això, que espero que no es presti a cap simbolisme estrany, just en el moment que he sabut que la Irene i en Josep són u, cosa que en confirma que les aparences infantils a vegades són certes i ningú pot demostrar el contrari perquè, en darrer terme, tan gratificant pot ser l'ou com el pollastre.