reivindicació dels ous

Així, en fred, no tinc un interès especial a viure molts o menys anys, de moment he superat els del pare i me'n queden una trentena per arribar als de la mare o altres membres de la família, la materna sobretot. Ara l'aspiració és mirar de viure amb un cert confort físic i mental, i de moment..., bé, deixem-ho estar.

Qui sembla que porta una vida satisfactòria, sempre tenint en compte l'edat, és la considerada oficialment -segur que algunes sense papers la sobrepassen- dona més vella del món, una italiana de 116 anys que es diu Emma Morano. Quan es parla d'aquestes longevitats, la primera pregunta obligatòria és sobre la dieta. Aparentment la senyora, continua menjant-se tres ous als dia, dos de crus i un de cuit; a més, diu que no fa fàstics a una copeta de grappa de tant en tant; aquesta dieta, la dels ous, li ve des que de joveneta el metge li va aconsellar per combatre l'anèmia. L'anterior dona més vella -els homes no ocupen lloc de privilegi en el rànquing-, una americana que va morir als 116, també diuen que era força aficionada als ous, en el seu cas amb bacon, menjar molt habitual entre els nord-americans segons he sentit dir.

En resum, i deixant de banda altres consideracions hipotèticament allargadores de la vida, a partir d'aquesta nit he decidit que un element bàsic dels meus àpats seran els ous, malgrat la mala premsa que encara cueja. Quants i amb quina periodicitat? Encara no ho tinc decidit. De moment em queda una desena d'ous de les gallines del meu cunyat, que són absolutament omnívores i ponen uns ous petits que, fets en truita, agafen un color groc canari que seria l'enveja de Pla en aquesta època de grocs aigualits potenciats a posteriori amb colorants. Aquesta nit, truita, però en menjaré també de crus? En la meua infantesa la mare me'n va preparar uns quants -potser molts- en dejú, segurament preveient una anèmia que, esclar, mai no va arribar.

El que és inqüestionable és que m'abstindré de comentar la novetat dietètica amb el meu metge de capçalera que deu fer dos anys que no veig. Em temo que, com passa sempre, la majoria dels metges encara van uns anys endarrerits en qüestions d'ous i els seus beneficis, com ho estaven en peixos blaus, olis d'oliva... Massa literatura mèdica i poc treball personal de camp. Ho entenc, no ho critico, més o menys tots funcionem d'oïdes.

P. S.: Quin hauria de ser el meu equivalent autòcton a la grappa de les ocasions especials? Ho pensaré, les possibilitats són múltiples.

l'ou i el pollastre

Quan era menut -no sabria precisar l'edat ni el temps que em va durar el pensament- creia que l'ou i el pollastre eren el mateix i em semblava una proesa menjar-me un ou – excepcionalment dos- com qui es menja un pollastre -a vegades dos- sense cap esforç. És veritat que potser -no ho podria assegurar- la meua creença trontollava lleugerament quan m'adonava que a partir de l'ou es podia aconseguir una maionesa excel·lent o una crema excelsa i, en canvi, a partir del pollastre s'aconseguia menys diversificació formal i gustativa. De petit, però, les creences desafien tota lògica i es converteixen en axiomes que difícilment poden ser contrarestades per allò que els grans consideren de fàcil provatura.

Ara, que ja sóc gran, continuo tenint creences inalterables, immutables, potser tres o quatre, que no necessiten demostració i que mantindré, n'estic segur, al menys tant de temps com la certesa que l'ou i el pollastre eren una mateixa cosa. Per exemple, no estic segur que fou primer, si l'ou o la gallina -no sé com es troba l'estat de la qüestió en el moment actual i confesso que jo mateix m'he decantat per una o altra possibilitat al llarg del temps-, però estic segur que el dilema no s'hagués plantejat entre l'ou i el pollastre.

Escric això, que espero que no es presti a cap simbolisme estrany, just en el moment que he sabut que la Irene i en Josep són u, cosa que en confirma que les aparences infantils a vegades són certes i ningú pot demostrar el contrari perquè, en darrer terme, tan gratificant pot ser l'ou com el pollastre.

dilluns dels ous

En aquest país de mones
on ens rebaixen els sous,
ja cal que la fem ben grossa
i que espavilem els ous.

Olga Xirinacs: “Els ous”



Llegeixo a la premsa, i veig en els aparadors, un cert retorn de les mones tradicionals, tot i que se'ls ha canviat la pasta de pa per brioix i els ous blancs ara són majoritàriament rossos, cosa que com tothom sap no afecta la seua qualitat, però els fa més de pagès. Els pastissers diuen que vendran més mones que l'any anterior, encara que no diuen, perquè no és cosa seua, si les compraran els padrins o les padrines o simplement tenen sortida perquè s'han convertit en unes postres modernes d'aquests dies més enllà de qualsevol altra consideració. Em sembla que els nens, tan aviat com poden, es miren amb indiferència aquesta tradició que s'ha convertit en un regal qualsevol i posats a demanar prefereixen alguna cosa més del seu gust o, si no pot ser, algun complement més consistent, com la nena que ahir, a la pastisseria, li deia al seu padrí que ella ja feia amb un ou petit de xocolata, que el que de veritat li agradaria era un iPod com el de la seua amiga. No en sé el desenllaç, de la història.

Tornant a les mones d'abans, em pregunto si els ous d'ara són de primera qualitat, dels qui avui es presenten com ous de gallines en llibertat. Ostres, tu, gallines en llibertat! Què vol dir això? Gallines que van el seu aire per allà on volen i piquen el que els ve de gust? Gallines que avui viuen a Collserola i que l'endemà decideixen, per exemple, marxar a passar l'estiu al Montgrí? Gallines que van ponent els ous on els agafa la necessitat i que després van recollint els buscadors d'ous de gallines? No fotem, home! Quan vegi gallines que es passegen tranquil·lament per la Rambla -o pel Montseny, si tenen preferències rurals-, m'ho creure, això de les gallines en llibertat. Mentrestant, l'única llibertat que tenen és la de córrer per més o menys metres quadrats d'una gàbia, d'una granja o d'un mas, fins que se'ls acaba la vida de ponedores i els arriba la mort, dolça o no tant, i finalment són diluïdes en un bon brou.

Segurament, les gallines, com alguns altres animals, com tantes persones, en definitiva, tampoc no tenen gaires somnis de llibertat, d'aventura. Se m'acut aquesta idea recordant els ànecs -potser són oques- del Parc de la Ciutadella que fa poc que han tingut descendència. Uns quants pollets i tres familiars adults es passegen tot el dia pel voltant del llac, ara uns al davant, ara els altres, de l'aigua al camí i a l'herba i tornada a l'aigua, sempre més o menys en formació. Sembla que ja en tenen prou, que no desitgen res més, que qualsevol proposta d'anar més enllà del territori ja explorat trobaria una resposta escèptica o seria rebuda amb un so sibilant com el que fan quan veuen que se'ls acosta algun animal que pot significar un perill. Si fa no fa, com molts humans que malgrat les aparences sempre acabem tornant al lloc que coneixem, com si territori i vida tot fos un, com si penséssim que els ous de fora no són tan ous.