Miro els vols de les
gavines que retornen a casa en estols irregulars. Van en direcció
contrària al pas del sol que ha omplert el cel -amb més núvols que clars- de matisos entre el vermell i el daurat. M'intriga la seua
escriptura cuneïforme, més antiga que la més vella de les
escriptures humanes, que fan i desfan segons el que a mi em sembla un
atzar críptic i que deu respondre a un pla premeditat ancestral i
indesxifrable per als qui no tenim ales.
Vistes de prop, però, les gavines fan una mica angúnia... Sobretot aquests ulls de color robí de sang a les vores, que envolta un groc amb punt negre al mig, immòbils, com mirant de gairell, dissimulats en el plomatge blanc i que no auguren res de bo.
