Miro els vols de les
gavines que retornen a casa en estols irregulars. Van en direcció
contrària al pas del sol que ha omplert el cel -amb més núvols que clars- de matisos entre el vermell i el daurat. M'intriga la seua
escriptura cuneïforme, més antiga que la més vella de les
escriptures humanes, que fan i desfan segons el que a mi em sembla un
atzar críptic i que deu respondre a un pla premeditat ancestral i
indesxifrable per als qui no tenim ales.
Vistes de prop, però, les gavines fan una mica angúnia... Sobretot aquests ulls de color robí de sang a les vores, que envolta un groc amb punt negre al mig, immòbils, com mirant de gairell, dissimulats en el plomatge blanc i que no auguren res de bo.
4 comentaris:
Sí que fan una mica d'angúnia.
A mi em va costar fer convergir la imatge romàntica de les gavines que tenia arran de Joan Salvador Gavina (obra de referència gairebé filosòfica fa una pila d'anys), i la realitat d'unes aus agressives que cada cop les trobes més remenant abocadors que no pas al costat del mar.
Les teves fotos tenen un color preciós, al marge de les gavines.
Aquests estols irregulars, per això, tenen la seva gràcia i la seva estètica. M'agraden també.
És veritat, ninona, les meues primeres imatges de les gavines també són idíl·liques, netes, després se m'han convertit en uns depredadors inquietants. De tota manera, de lluny, encara tenen gràcia :-)
Carme, els colors que veig a les postes des de casa sovint són així... després, les gavines ofereixen una nova perspectiva de badoqueria.
També tinc dues percepcions de les gavines, la de la bellesa del vol quan les veig al cel o voltant les barques, i la més propera, quan no puc tenir res comestible a fora que no vinguin a espiocar. Fins i tot, alguna vegada, em venen a picar els vidres amb el bec, sensació molt inquietant i gairebé cinematogràfica, gens agradable.
Procuro conviure-hi, però a distància.
Les fotos , precioses.
Publica un comentari a l'entrada