M'agrada escoltar les parles dels país.
A vegades, assegut en un bar o en un restaurant, pel carrer o amb la
mà agafada al barrot del metro, m'arriben unes veus de la vora que
em fan parar atenció, no tant al que diuen sinó a com ho diuen, a
la fonètica, a detalls del lèxic, a les melodies de la frase... En
alguns casos, quan em sembla que tinc identificada la parla amb certa
precisió i entenc que les persones no es prendran a mal la meua
intromissió, m'atreveixo a preguntar l'origen dels parlants, com si
fos un joc en què, una vegada feta la jugada, corrobores la solució
girant un full. Si no m'atreveixo a preguntar, sempre em queda la
satisfacció d'un hipotètic encert i, sobretot, de gaudir amb la
diversitat de les parles.
A vegades em pregunto si altres jugadors anònims són capaços d'identificar la meua parla. Darrerament, quan m'escolto, lliure ja de l'autoimposició per raons de feina d'acostar la meua llengua oral a la dels parlants barcelonins, m'adono que retorno a la meua parla de joventut, no només en la fonètica, que mai no he perdut -malgrat els esforços, crec que mai no vaig se capaç de pronunciar la vocal neutra com els aborígens de la ciutat-, sinó també en tota la resta de característiques pròpies de la llengua del poble. Inadvertidament, sense pretendre-ho, he tornat a bona part de la morfologia verbal de quan encara no havia trepitjat Barcelona, als demostratius este, esta, etc. Tot i així, el meu idiolecte deu ser una hibridació que només els més experts deuen poder identificar. De fet, cada dia més, els parlants tenim tendència al mestissatge, cosa que ja em sembla bé, però que també em preocupa quan no encerto el joc.
En canvi, la meua germana, que ja porta uns quants anys a Barcelona, es manté completament fidel a la seua parla de sempre en totes les circumstàncies. Ella, que fa de mestra i ensenya català als seus alumnes petits, ha variat poquíssim el seu idiolecte, de manera que hi ha tota una generació de nens de Barcelona, la majoria d'origen castellanoparlant, que quan fan servir el català sembla que siguin del Baix Ebre. M'imagino un investigador filològic aficionat arribant a la conclusió, només a través de la finor de la seua oïda, que una part gens menyspreable dels nens i dels joves del barri on ensenya la meua germana són fills de les terres de l'Ebre. També m'imagino la decepció i el desconcert dels qui com jo s'atreveixen a preguntar-los l'origen i comproven que els parlants no s'adscriuen als paràmetres previstos. I és que en això de la llengua, la realitat no sempre és la que un s'imagina.
