28.10.13

idiolecte


M'agrada escoltar les parles dels país. A vegades, assegut en un bar o en un restaurant, pel carrer o amb la mà agafada al barrot del metro, m'arriben unes veus de la vora que em fan parar atenció, no tant al que diuen sinó a com ho diuen, a la fonètica, a detalls del lèxic, a les melodies de la frase... En alguns casos, quan em sembla que tinc identificada la parla amb certa precisió i entenc que les persones no es prendran a mal la meua intromissió, m'atreveixo a preguntar l'origen dels parlants, com si fos un joc en què, una vegada feta la jugada, corrobores la solució girant un full. Si no m'atreveixo a preguntar, sempre em queda la satisfacció d'un hipotètic encert i, sobretot, de gaudir amb la diversitat de les parles.

A vegades em pregunto si altres jugadors anònims són capaços d'identificar la meua parla. Darrerament, quan m'escolto, lliure ja de l'autoimposició per raons de feina d'acostar la meua llengua oral a la dels parlants barcelonins, m'adono que retorno a la meua parla de joventut, no només en la fonètica, que mai no he perdut -malgrat els esforços, crec que mai no vaig se capaç de pronunciar la vocal neutra com els aborígens de la ciutat-, sinó també en tota la resta de característiques pròpies de la llengua del poble. Inadvertidament, sense pretendre-ho, he tornat a bona part de la morfologia verbal de quan encara no havia trepitjat Barcelona, als demostratius este, esta, etc. Tot i així, el meu idiolecte deu ser una hibridació que només els més experts deuen poder identificar. De fet, cada dia més, els parlants tenim tendència al mestissatge, cosa que ja em sembla bé, però que també em preocupa quan no encerto el joc.

En canvi, la meua germana, que ja porta uns quants anys a Barcelona, es manté completament fidel a la seua parla de sempre en totes les circumstàncies. Ella, que fa de mestra i ensenya català als seus alumnes petits, ha variat poquíssim el seu idiolecte, de manera que hi ha tota una generació de nens de Barcelona, la majoria d'origen castellanoparlant, que quan fan servir el català sembla que siguin del Baix Ebre. M'imagino un investigador filològic aficionat arribant a la conclusió, només a través de la finor de la seua oïda, que una part gens menyspreable dels nens i dels joves del barri on ensenya la meua germana són fills de les terres de l'Ebre. També m'imagino la decepció i el desconcert dels qui com jo s'atreveixen a preguntar-los l'origen i comproven que els parlants no s'adscriuen als paràmetres previstos. I és que en això de la llengua, la realitat no sempre és la que un s'imagina.

6 comentaris:

Carme ha dit...

Jo que he voltat, i m'he empeltat del ric vocabulari de la nostra llengua, no he perdut mai el meu accent de Barcelona. Vaig ser a Lleida i mai tampoc vaig ser capaç de pronunciar la neutra com ells la diuen. Però no importa. Crec que de seguida endevinaries d'on sóc. A mi m'encanta també escoltar diferents parlars. I m'agradaria ser capaç de recuperar i utilitzar tot en vocabulari après, des del dels meus pares, tots dos de la Plana de Vic, fins al d'Andorra on vaig viure molts anys, al de Lleida... d'on conservo molts amics... el conec i el recordo, passant per les comarques Gironines on vaig cada cop més... però a vegades em faig ràbia utilitzant sempre el vocabulari més standard. Què hi farem!!!

pons007 ha dit...

poca diversió amb el meu accent, tinc un avorrit accent de català central.

Josep ha dit...

Miquel, a la Mediterrània, i a Catalunya, la paraula cultura s’escriu en plural. Els pobles d’aquesta mar entre terres hem pogut compartir perquè, primer, hem sabut crear;hi ha tornat a crear mestres compartien. D’aquesta manera hemfet els paisatges, les cuines, les cases i les llengües, sobretot les llengües.
Gràcies per al teu escrit.

miquel ha dit...

Un bon recorregut, Carme per aquesta varietat de paisatges, de gents i de parles del nostre país. Enriquiment vital i també lingüístic.
No et pensis, només puc situa grosso modo, excepte la gent del sud :-)
Gràcies a tu per compartir-lo.

D'acord, Pons, però estic segur que el teu idiolecte, com tots, és únic.

Josep, a vegades en la qüestió de les llengües hem simplificat massa en els llibres, però ami no hem perdut la riquesa de la oralitat, de la vivesa canviant de la llengua d'aquest territori per on han passat tanta gent i tanta s'hi ha quedat.
Gràcies a tu per llegir-lo i parlar-ne


Oliva ha dit...

QUINA ENVEJA¡¡¡¡ EL MEU AVI MATERN,ENS CORRETGIA QUAN PARLAVAM PONENTI,DEIA "AIXO FA PAGUES". ELS MEUS FILLS,QUE DE PETITS PASSAVAB MOLTES HORES AMB EL MEU PARE, SEMBLAVANT TALMENT QUE FOSIN DE LA SEGARRA....."MARE,PADRI,,,,". ES MOLT BOMIC CONSERVAR TOTS ELS BOSTRES GIRS IDIOMATICS.

miquel ha dit...

Sí, Oliva, durant anys -no sé si encara dura-, hi havia una mena de complex amb els parlars "perifèrics". Jo no els vaig tenir mai, més aviat en sentia una mica d'orgull, els motius del qual no exposaré per no ofendré ningú d'altres parlars.
És bonica la diversitat en les llengües, però, sobretot, és una realitat, encara.