Feia dies -potser setmanes- que
estossegava contínuament, nit i dia. Feia patir. Ignoràvem les
causes del seu estat sobtat. No havíem notat cap símptoma previ
fins que va començar la tos. De tota manera, al principi vam pensar
que un dia o altre, tal com s'havia iniciat, la tos desapareixeria;
així que el cap de setmana...
M'havia proposat descriure un exemple de la infelicitat de què parlava ahir, però a mesura que passaven les hores, la llargada que preveia en el text i petits moments de felicitat m'han dut a deixar l'empresa per un altre dia; a més, a qui importa la infelicitat dels altres si no pot fer res per canviar-la o anul·lar-la? Compartir-la?
És veritat que els petits moments de felicitat, per molt que siguin compartits, no deixen de ser sensacions personals, com la d'aquesta tarda, mentre escoltava la presentació de Dones de vidre, el llibre que la Montse ha publicat a Ònix Editor, en un acte de variacions divertides. Veure la Montse, escoltar fragments d'alguns relats -algun jo l'havia llegit quan encara era un projecte, una il·lusió-, escoltar com ella, en resposta a algunes preguntes que buscaven concrecions aclaridores, deia el que hauria de ser el principi bàsic de qualsevol resposta: llegiu el llibre; després les salutacions i reconeixements...
Més tard, ja havent sopat, la petita
felicitat -tampoc tan petita en el temps- de veure, per casualitat,
una altra vegada l'entusiasta, i al mateix temps impertèrrit Alfred
Bosch sense deixar-se posar-se el cascavell que volien encolomar-li,
de grat o per força, els tertulians habituals (sóc un sentimental:
una mica de pena per la lúcida decrepitud de Tamames qeu ja preveu
la intervenció de les forces de l'ordre el mes de novembre). 13TV ha
degut augmentar l'audiència notablement durant aquest programa.
I el temps que passava amb les
felicitats i infelicitats quotidianes...
