10.6.14

l'instant imaginat


... ara sóc feliç de sumar 14 Grans Slams, no m'ho imaginava...

Rafael (Rafa) Nadal


Concloc que la felicitat té dos requisits imprescindibles: l'instant -el moment fugisser; tant se val la durada o la repetició aparent, sempre és curt- i l'ensinistrament de la imaginació o potser la seua manca. Els motius de felicitat són tan variats que només intentar llistar-los seria una tasca inacabable i ingrata.

No sé si, per contra, podria concloure que els requisits de la infelicitat són la sensació -o la certesa- d'una durada temporal excessiva i una imaginació massa poderosa i de base consistent. Sigui com sigui, estic segur que els motius d'infelicitat també són variadíssims i amb múltiples condicionants i relativitzacions segons persones i circumstàncies.

Penso ara en la meua vida i tinc la temptació d'exemplificar a través meu els conceptes de felicitat i infelicitat lligats als dos ítems anteriors. Tinc temps i no em cal gaire imaginació, però estic convençut que la felicitat i la infelicitat són personals i intransferibles i només se'ns permeten lleugeres aproximacions a les dels altres, per molt que alguns diguin -o pensin, en una aberració de la seua ment- el contrari.

4 comentaris:

Pais secret ha dit...


Potser ens equivoquem quan volem definir-la en comptes de sentir-la, la felicitat.

Molt d' acord quan dius que tan l' una com l' altra són personals i intransferibles, però també penso que quan la pots compartir és un ple al quinze, la felicitat.Per això és tan difícil.

Carme Rosanas ha dit...

Jo també estic d'acord en que les dues coses son personals i intransferibles.

I malgrat tot ens entestem en l'intent de compartir-les...
El ple al quinze és molt poc freqüent. ;)

Francesc Puigcarbó ha dit...

la felicitat és un instant, on tot és al seu lloc, on tot està bé.

miquel ha dit...

definir les paraules abstractes, A., és inútil, cert; només podem aspirar a aproximacions i exemples.
Compartir...? Esclar, però la intensitat continua sent persona.

Carme, entenc que de tant en tant es dóna la felicitat compartida -ei, que no parlo d'amor-, però continuo insistint que només un mateix coneix, intueix, sent, el grau de felicitat que li pertoca (si és que la felicitat es pot mesurar)

D'acord, Francesc. encara que, tal com ho veig, els instants són de magnituds temporals diferents amb més intervenció de la intuïció, dels sentiments, de la imaginació -o la seua manca- que de la raó.