Avui, és a dir, ahir, que és quan vaig començar a escriure això, me’n llegeixo tres i em centro en el d’Antoni Puigverd –que l’hagi de llegir en castellà no m’impedeix entendre’l-, en què després d’un elogi multiargumental d’oïdes i en directe del personatge li retreu el seu romanticisme, és a dir, el seus plantejaments politicosociolingüístics, que li semblen més emocionals que intel·lectuals; dit d’una altra manera: la identificació de la llengua amb la pàtria li sembla a Puigverd un anacronisme. L’article continua amb consideracions culturals i polítiques; tot plegat queda enllaçat en el bloc de Karlitus i, ostres!, al mateix diari, comentaris inclosos.
Anem a pams, que diria el professor Solà, o al menys jo li atribueixo l’expressió que tot bon lingüista té sempre preparada. No discutiré directament la bondat dels arguments de Puigverd –que per altra banda no veig clar on volen arribar, a part de la impossibilitat raonable (?) de l’independentisme-, ja que per això caldria copiar tot l’article, i em limitaré a preguntar sense el rigor i l’ordre que exigiria una ment racional.
Hi ha algun concepte més emocional i més vell que el de les religions i els seus misteris? Alguns direu: “i així ens va!”. No ho dubto, però des de les deistes dels déus celestials a les futbolístiques dels déus terrenals, heu-les aquí, cada dia més presents, cada dia més fortes.
Que la identificació llengua i pàtria sigui un concepte que sorgeix amb força amb els romanticismes i, aquí, amb la romàntica Renaixença vol dir que és un concepte ja superat per vell?
Al llarg dels temps, no s’ha produït una alternança –jo en diria coexistència- dels clàssics i dels romàntics, de la raó i el sentiment? Fins quin punt els més racionals no han estat una mica romàntics i els més romàntics un pèl racionals?
Què és la intel·ligència? Què són les emocions? Quin concepte us seria més fàcil de definir?
Per què, des de qualsevol perspectiva, han de ser més eficients els arguments de la intel·ligència (?) racional que de l'emocional?
Quants guanys, quants avanços –també desastres, ja ho sé- no s’han aconseguit a partir de les emocions?
Actualment, que queda per poder identificar una nació sense estat? No ens calen nacions sinó articulacions? Pot ser, potser sí?
Quants de vosaltres, benvolguts i escassos lectors, no parleu gairebé sempre en els vostres apunts als blocs de les emocions i des de les emocions?
No parlen les teories més innovadores, i controvertides, del fet que la llengua conforma els individus i la seva visió del món, i viceversa?
I tot això, què? Doncs res, que desgraciadament em deixo portar per les emocions, com el mateix Puigverd.
I en una última decisió en el més genuí estil irracional, adverteixo que esborraré qualsevol comentari –em fa una ràbia ser tan emocional i racional alhora- que no comenci amb una pregunta. No crec que tingui gaire feina.
