romàntics d'ara

Llegia el darrer dia d'agost un article de Puigverd. En deixo una fragments (“La Vanguardia” continua sent castellana a Internet):



La protección de la infancia es quizá la más clara conquista ética de nuestro tiempo. [...] Pero el progreso siempre tiene dos caras: la idealización de los niños en nuestras sociedades ha derivado en corrupción.


[...]


Consentidos, regalados y adulados, los niños se están convirtiendo en pequeños monstruos inapetentes. Lo tienen todo. Incluso los padres que intentan no sobreproteger a sus retoños organizan la vida familiar en torno al eje infantil.


[...]


Tocan el balón como un profesional. Pero no ríen. Sudan, luchan, sufren. El juego se ha convertido en una asignatura. A los niños, nada les negamos: incluso el padre más severo los mima. Pero les hemos robado el mayor tesoro: la libertad, el instinto, el juego por el juego. Ciertamente, antes los niños estaban muy controlados. Pero nadie les discutía el patio, que era de los niños, como lo eran las vacaciones de verano. Desde que los adultos planifican el ocio de los niños, la infancia ha desaparecido. Desde que un entrenador decide quién juega, desde que los monitores ponen horario y orden a las vacaciones, la patria de la infancia ha desaparecido. Los niños crecen ahora como pollos de granja. Les negamos la aventura, el riesgo, la caída, la pelea. Controlados desde la cuna, ¿qué espacio tienen para construir sus secretos o desarrollar el instinto? Con los años, la broma se confirma: se alarga la infancia, hiperprotegida; pero la felicidad infantil desaparece.
 
 
Darrerament -tot és cíclic- tornen a aparèixer opinions sobre l'educació dels nens, sobre com els consenten els pares, etc. En fi, el que diu Puigverd que és pot llegir sencer aquí. La cosa ve de lluny, no és cap novetat i, més enllà de les constatacions que fa l'articulista, hi ha uns motius que seria inacabable i presumptuós per part meua d'intentar analitzar i encara més d'intentar donar solucions que no existeixen perquè els fets pertanyen a un tipus de societat que és la que hi ha. Una societat complexa que al mateix temps que dóna llibertat la restringeix, que globalitza i atomitza, amb poques capes intermèdies, que estimula la cerca exterior i al mateix temps diu que la salvació es troba en cercles restringits, de vegades només en la família o potser en una perversió que cada cop ens creiem més o ens veiem abocats a acceptar, en el mateix individu que, si hi ha sort, es perllonga o s'emmiralla en algú altre.

Puigverd té raó en la lectura simplificada que jo en faig: els nens (a vegades els adolescents i els joves -fins quan s'és jove actualment?) solen estar sobreprotegits pels pares i cada vegada són més nens perquè en darrer terme els pares -i qui si vulgui afegir- responen de les seves accions, les assimilen, les justifiquen, les defensen, però, paradoxalment, els nens cada vegada ho són menys perquè les perspectives dels pares envers sons fills cada vegada són més exigents.

Jo, que ja sabeu que m'interesso per les múltiples manifestacions i conceptes del temps, crec que el pitjor que es fa amb els nens ( posem que els nens ho són fins als nou, deu, onze anys) és voler-los capficar en la existència del temps que es compta, que es mesura, que es controla, del temps del rellotge. Els nens, mentre són nens, només han de conèixer el temps del dia i la nit, del fred i la calor, de la pluja i el vent. Quan els nens comencen a conèixer el temps que mesuren els adults deixen de ser nens, i aquesta és la primera corrupció que ja fa anys que dura, després vénen totes les altres, les que diu Puigverd i que també tenen a veure amb el temps.

Ahir la finalitat era una altra, avui aprofito el poema de Wordswoth, el seu principi, per explicar el que vull dir. No veig cap altra explicació. Seria desitjable que els adults del futur recordessin que hi va haver un temps que ja no saben veure, i si no confonen aulet amb oulet, és que el camí és bo. Ja ho sé, sóc un romàntic. Avui, tothom, desgraciadament, és romàntic.

Era un temps que les prades, l'aulet i el rierol,
la terra i les senzilles
coses que es veuen, em semblaven rics
de resplendor celestes,
amb la frescor i la glòria d'algun somni.
Però ara no és com fou antany,
i onsevulla que em giri,
de nit o bé de dia, aquelles coses
que veia en altra temps, ja no sé veure.

 William Wordswoth: “Clarianes d'immortalitat en els records de la primera infantesa” (primera estrofa). Traducció de Marià Manent. De Benvingudes la joia i la tristesa. Poemes del romanticisme anglès. Barcelona, Editorial Alpha, 2011.

de la multiplicitat de les misterioses circumvolucions cerebrals i de la seva aplicació a la realitat i a la ficció

Déu n’hi do els articles de premsa dedicats a Joan Solà! Des de diverses perspectives i a diverses bandes. Molt bé!

Avui, és a dir, ahir, que és quan vaig començar a escriure això, me’n llegeixo tres i em centro en el d’Antoni Puigverd –que l’hagi de llegir en castellà no m’impedeix entendre’l-, en què després d’un elogi multiargumental d’oïdes i en directe del personatge li retreu el seu romanticisme, és a dir, el seus plantejaments politicosociolingüístics, que li semblen més emocionals que intel·lectuals; dit d’una altra manera: la identificació de la llengua amb la pàtria li sembla a Puigverd un anacronisme. L’article continua amb consideracions culturals i polítiques; tot plegat queda enllaçat en el bloc de Karlitus i, ostres!, al mateix diari, comentaris inclosos.

Anem a pams, que diria el professor Solà, o al menys jo li atribueixo l’expressió que tot bon lingüista té sempre preparada. No discutiré directament la bondat dels arguments de Puigverd –que per altra banda no veig clar on volen arribar, a part de la impossibilitat raonable (?) de l’independentisme-, ja que per això caldria copiar tot l’article, i em limitaré a preguntar sense el rigor i l’ordre que exigiria una ment racional.

Hi ha algun concepte més emocional i més vell que el de les religions i els seus misteris? Alguns direu: “i així ens va!”. No ho dubto, però des de les deistes dels déus celestials a les futbolístiques dels déus terrenals, heu-les aquí, cada dia més presents, cada dia més fortes.

Que la identificació llengua i pàtria sigui un concepte que sorgeix amb força amb els romanticismes i, aquí, amb la romàntica Renaixença vol dir que és un concepte ja superat per vell?

Al llarg dels temps, no s’ha produït una alternança –jo en diria coexistència- dels clàssics i dels romàntics, de la raó i el sentiment? Fins quin punt els més racionals no han estat una mica romàntics i els més romàntics un pèl racionals?

Què és la intel·ligència? Què són les emocions? Quin concepte us seria més fàcil de definir?

Per què, des de qualsevol perspectiva, han de ser més eficients els arguments de la intel·ligència (?) racional que de l'emocional?

Quants guanys, quants avanços –també desastres, ja ho sé- no s’han aconseguit a partir de les emocions?

Actualment, que queda per poder identificar una nació sense estat? No ens calen nacions sinó articulacions? Pot ser, potser sí?

Quants de vosaltres, benvolguts i escassos lectors, no parleu gairebé sempre en els vostres apunts als blocs de les emocions i des de les emocions?

No parlen les teories més innovadores, i controvertides, del fet que la llengua conforma els individus i la seva visió del món, i viceversa?

I tot això, què? Doncs res, que desgraciadament em deixo portar per les emocions, com el mateix Puigverd.

I en una última decisió en el més genuí estil irracional, adverteixo que esborraré qualsevol comentari –em fa una ràbia ser tan emocional i racional alhora- que no comenci amb una pregunta. No crec que tingui gaire feina.