L’última frase del darrer post d’EMGIRO em fa pensar en Jeannette, en la seva cançó de l’hivern de... , quan pensava, només per un instant, que mai més veuria una mirada tan inquietant com la seva...
No sé si mai més he escoltat una lletra, un intent de rebel·lió, que s’adigui tan poc a una veu o a una forma d’interpretar-la, o potser és la música -i marededéu, la coreografia-, però Jeanette ...
En veure aquest vídeo de You Tube em vénen ganes de plorar. No era això, no era en absolut això, però era la mateixa veu i la mateixa Jeanette. Si algun dia em veieu entre aquest públic, dispareu-me, encara que no toqui el piano.
LA BANDA SONORA D'UN MALESTAR
Fa 1 hora
