2.3.07

jeanette i jo

L’última frase del darrer post d’EMGIRO em fa pensar en Jeannette, en la seva cançó de l’hivern de... , quan pensava, només per un instant, que mai més veuria una mirada tan inquietant com la seva...

No sé si mai més he escoltat una lletra, un intent de rebel·lió, que s’adigui tan poc a una veu o a una forma d’interpretar-la, o potser és la música -i marededéu, la coreografia-, però Jeanette ...

En veure aquest vídeo de You Tube em vénen ganes de plorar. No era això, no era en absolut això, però era la mateixa veu i la mateixa Jeanette. Si algun dia em veieu entre aquest públic, dispareu-me, encara que no toqui el piano.



2 comentaris:

Xurri ha dit...

No dubtis que si mai et veig n aquest públic et dispararé - no em malinterpretis, que ho faria des d'el carinyu i amb bona intenció: eutanàsica, en plan "escurçar el patiment".

I ja he recordat aquell altre tema d'ella "porqué te vas", per cert amb un públic també notable. Ostres, quins ullarros i quin cabell que tenia més maco, però també qué nyonya, la Jeanette!

pere ha dit...

Et prenc la paraula, xurri, i no m'avisis.

Bona, també, "porqué te vas". Tot el nyona que vulguis, però em sembla que és només una "pose"... perquè, quins ullarros, i quins cabells que desmenteixen el que nyonyeja.