nomenclàtor urbà: la Rambla

Migmiro una programa de BTV en què parlen de la Rambla: presentador, regidora de ciutat vella, representant dels veïns i experts de tots els temes. No havia vists ni escoltat mai Mercè Homs, la regidora; res no la immuta; té una facilitat per entomar-les i respondre-les totes amb un somriure que em fa pensar que té un futur polític brillant.

M'atreviria a assegurar que sóc un dels ciutadans que no viu a la vora de la Rambla que la freqüenta més. No perquè m'interessi especialment gaire cosa del passeig, sinó perquè a vegades és la via més curta per anar a dreta o esquerra, tant si baixo com si pujo. La Rambla, avui, excepte elements molt concrets i escassos esdeveniments atzarosos, és d'una monotonia exasperant, malgrat la gernació que la transita, d'una vulgaritat aclaparadorament vergonyosa, d'una decadència d'estudis cinematogràfics en crisi d'impossible salvació. És possible que tot això, i més, sigui l'atractiu de la Rambla.

Cap al final del programa, un dels participants deia que el carrer, la Rambla, és vida. Se m'ha acudit que les cèl·lules canceroses solen tenir una vitalitat enorme, tan gran que a vegades acaben matant la vida. Ja ho veurem.