11.5.12

nomenclàtor urbà: la Rambla

Migmiro una programa de BTV en què parlen de la Rambla: presentador, regidora de ciutat vella, representant dels veïns i experts de tots els temes. No havia vists ni escoltat mai Mercè Homs, la regidora; res no la immuta; té una facilitat per entomar-les i respondre-les totes amb un somriure que em fa pensar que té un futur polític brillant.

M'atreviria a assegurar que sóc un dels ciutadans que no viu a la vora de la Rambla que la freqüenta més. No perquè m'interessi especialment gaire cosa del passeig, sinó perquè a vegades és la via més curta per anar a dreta o esquerra, tant si baixo com si pujo. La Rambla, avui, excepte elements molt concrets i escassos esdeveniments atzarosos, és d'una monotonia exasperant, malgrat la gernació que la transita, d'una vulgaritat aclaparadorament vergonyosa, d'una decadència d'estudis cinematogràfics en crisi d'impossible salvació. És possible que tot això, i més, sigui l'atractiu de la Rambla.

Cap al final del programa, un dels participants deia que el carrer, la Rambla, és vida. Se m'ha acudit que les cèl·lules canceroses solen tenir una vitalitat enorme, tan gran que a vegades acaben matant la vida. Ja ho veurem.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

HI passo cada dia, per costum o vici, i no estic del tot d'acord amb aquesta valoració. El present acostuma a semblar sempre menys mític que el passat, la Rambla d'Ocaña semblava també, a un bon munt de gent, absolutament decadent i, mira, avui és un record també mitificat. La de la meva infantesa era objecte de molta nostàlgia i humor negre a revistes com Destino. La Rambla de les estàtues, els turistes massificats, les botiguetes absurdes i la resta segurament d'aquí a trenta anys serà també un record brillant. Jo crec que la Rambla sempre és la Rambla. Tot té alts i baixos, és clar.

F.PUIGCARBÓ ha dit...

Si fa no fum, semprel'he vist més o menys igual, massa gent pel meu gust, que m'atabalen les multituds, però vist amb ulls de foraster té el seu encant i tipisme. A vegades aquest és el secret, mirar la ciutat com si fossis un foraster.

Anònim ha dit...

"La Rambla, avui... aclaparadorament vergonyosa, d'una decadència d'estudis cinematogràfics en crisi d'impossible salvació". Oh, oh! Perfecte, tan ben dit, l'has clavat!

Cafelitus

Unknown ha dit...

Doncs a mi em sembla, al contrari del que diu la Júlia, que ho has dit molt bé. És d'una uniformitat (o uniformitats) de plexiglàs. Cert que sempre hi haurà els edificis amb història i establiments que donen singularitat; però la monotonia és imperant. Cada època té la seva Rambla, cert. Però cada cop més és un aparador sense gaire encís.

miquel ha dit...

Júlia, a mi, que sóc -abans més- decadent, la Rambla, la que conec només des de l'any 69 del segle passat em sembla tant viva com abans, però més uniforme, molt menys interessant , d'una decadència més mediocre (i ara podria anar concretant obertures interessants i tancaments punibles i passejades). És veritat que el temps tendeix a mitificar, però jo he procurat no parlar del passat, ni del meu ni del literari, malgrat la literatura que he fet en aquest post. Ara que la gent parla tant de metàfores, crec que una bona metàfora de la Rambla podria ser la de l'ascensor de Colom de l'altre dia sense pla d'emergència. En resum que, avui que hi he tornat a passar, m'ha semblat que fins i tot les flors i les floristes tenien menys ufanor :-)

Segurament, Francesc, el qui passa de tant en tant i no s'atura i no compara no nota gaire diferència, però, a part de les marees humanes, els canvis, com en tota cosa viva, i la rambla continua ben viva, existeixen; després, les valoracions poden ser diverses. Per exemple, els nous xiringuitos al mig del passeig són horripilants.

Litus, m'agrada que estiguis d'acord amb la meua evident exageració. Un dia ens hauríem de reunir uns quants per fer un simposi sobre la Rambla. Ves a saber, potser fins i tot ens el publicarien.

Què et puc dir, veí? Potser no ens hi fixem prou i no acabem de trobar l'encís d'un passeig que el deu continuar tenint. I que consti que, en el meu cas, hi ha llocs que encara m'agraden, que continuen tenint la seua personalitat diferenciada, però...