L'altre dia vaig entrar a la botiga amb la intenció que em fessin una còpia de la clau del terrat. Mentre m'atenia la dona, un altre client, un home ja gran d'aquells que no sé sap per què tenen tendència a un somriure permanent que semblaria estúpid si no fos perquè expressa una bonhomia genuïna, pretenia que el marit li fes una clau que anava més enllà dels encàrrecs habituals.
El manyà deia i insistia que no li podia fer cap clau sense tenir l'original o, com a mínim, saber quin pany havia d'obrir. L'home, però, s'entestava que ell volia la clau, que no li importava el preu, que la qüestió és que fos un dels millors models de la botiga i que deixava en mans de l'operari -a la fi era ell qui tenia més experiència en l'assumpte- el nombre i la distribució de les dents. Segurament l'estira-i-arronsa hagués durat una bona estona, però els clients semblaven impacientar-se i, al cap i a la fi, el propietari és un d'aquells representants de la vella escola que creuen que els clients sempre tenen la raó encara que sigui forassenyada, de manera que finalment va obrir la porta de l'aparador i va agafar una clau fosca, gran, vella i ben conservada, d'aquelles que acaben en unes misterioses ondulacions i la hi va presentar a l'home assegurant-li que aquella clau no li faria cap servei i que, per tant, no li cobraria res. L'home, radiant d'alegria, li va donar les gràcies i li va respondre que no es preocupés, que estava convençut que per trobar una bona porta només necessitava una bona clau.
El serraller es va quedar mirant l'home fins que va tancar la porta mentre amb el cap feia un moviment d'esquerra a dreta. A mi, no obstant, en aquell moment, em va semblar que potser el client tenia raó, però em vaig conformar a pagar el duplicat de la clau del terrat: divuit metres quadrats compartits, nominalment, amb dotze veïns.
