18.7.11

la clau

A la vora de casa, al xamfrà de més avall, hi ha una d'aquestes botigues que alguns anomenarien serralleria però que es dedica gairebé exclusivament a la reproducció de claus -les més antigues i pesades i les més modernes, i les que obren a distancia simplement prement un piu-, també fan còpies de matrícules de vehicles i potser alguna altra feina que ignoro. És una botiga amb un gran aparador on sovint s'aturen els vianants atrets per la diversitat de mostres que s'hi exposen i que farien les delícies d'un col•leccionista exigent. Regenta l'establiment un senyor, que deu anar per la cinquantena, de posat imponent i cos massis i quadrat procedent d'ultramar al qual és impossible que se li escapi un somriure; la seva dona -cos també consistent, posat ferreny i loquacitat escassa- l'acompanya en els quefers comercials.
L'altre dia vaig entrar a la botiga amb la intenció que em fessin una còpia de la clau del terrat. Mentre m'atenia la dona, un altre client, un home ja gran d'aquells que no sé sap per què tenen tendència a un somriure permanent que semblaria estúpid si no fos perquè expressa una bonhomia genuïna, pretenia que el marit li fes una clau que anava més enllà dels encàrrecs habituals.

El manyà deia i insistia que no li podia fer cap clau sense tenir l'original o, com a mínim, saber quin pany havia d'obrir. L'home, però, s'entestava que ell volia la clau, que no li importava el preu, que la qüestió és que fos un dels millors models de la botiga i que deixava en mans de l'operari -a la fi era ell qui tenia més experiència en l'assumpte- el nombre i la distribució de les dents. Segurament l'estira-i-arronsa hagués durat una bona estona, però els clients semblaven impacientar-se i, al cap i a la fi, el propietari és un d'aquells representants de la vella escola que creuen que els clients sempre tenen la raó encara que sigui forassenyada, de manera que finalment va obrir la porta de l'aparador i va agafar una clau fosca, gran, vella i ben conservada, d'aquelles que acaben en unes misterioses ondulacions i la hi va presentar a l'home assegurant-li que aquella clau no li faria cap servei i que, per tant, no li cobraria res. L'home, radiant d'alegria, li va donar les gràcies i li va respondre que no es preocupés, que estava convençut que per trobar una bona porta només necessitava una bona clau.

El serraller es va quedar mirant l'home fins que va tancar la porta mentre amb el cap feia un moviment d'esquerra a dreta. A mi, no obstant, en aquell moment, em va semblar que potser el client tenia raó, però em vaig conformar a pagar el duplicat de la clau del terrat: divuit metres quadrats compartits, nominalment, amb dotze veïns.

4 comentaris:

zel ha dit...

Potser inútil, però, m'ha vingut al cap el títol "La clau que obre tots els panys", vés a saber...

Pais secret ha dit...

A mi em sembla una història bonica. A partir d´aquí s´obre un ventall de possibilitats enormes per als qui tenim el vici de fabular.
El primer que se m´acut és que l´home no vol la clau per obrir res material, és un objecte simbòlic i a partir d´aquí, tira milles...

O potser la vol perquè està recreant un collage antic ...

O simplement, tenia ganes de sortir de casa i fer ballar el cap al manyà i a la resta de clients. Deu minutets d´acaparar l´atenció, que és la clau mestra d´apaivagar soledats.

Barcelona m'enamora ha dit...

Quina història més curiosa i més agradable. A vegades ja passa que ens encaparrem amb les portes tancades, i els donem cops de peus per obrir-les a la força. Oblidant-nos que és la clau la qui l'obre i que hem d'anar a buscar-la, costi el que costi i no rendir-nos.

Aquest bon home, amb aquesta determinació i empenta, segur amb la clau haurà aconseguit obrir el que volia...potser era el cor d'una dona que se li resistia...qui sap?

pere ha dit...

No l'he llegida, zel, però segur que devia tenir una intenció semblant.

Qui ho sap, A. Sempre anem buscant alguna clau que obri portes immaterials i sovint són tan difícils de trobar... O a vegades resulta que la tenim, però no ens en recordem... O ens la farien si donéssim un detall més. O...
Fins i tot pot ser que no necessitem cap clau perquè la porta només està aparentment tancada.


Sí, Barcelona, a vegades no actuem com caldria, com hauríem de fer si hi penséssim una mica més. No s'hi pot fer res, som així.
Potser sí que era el cor d'una dona, però mai no sabrem com va continuar la història.