Baixo cap a casa pel carrer Nàpols i m’aturo a llegir aquesta mostra de literatura popular. No em fixo en les qüestions de llengua sinó en el text, en el contingut, en el to, en el sentiment que substitueix el nom, en la claredat i la delicadesa del missatge que el lladregot segurament no llegirà, però penso que si ho fes li tornaria la bicicleta: potser li deixaria a la paret, a la vora de la porta, potser afegiria una nota amb una adreça, potser trucaria tots els timbres de l’escala fins que li sortís una veu que reconeixeria de seguida, potser la ciclista hauria marxat de vacances i el lladre tornaria cada tarda... Quina història! Quin gran títol per a una història: la ciclista trista.
Demà, o d’aquí uns dies... No, no cal que descrigui la realitat que imagino i com a poc a poc es va esvaint la tristor de la ciclista, avui m’he tornat romàntic: prefereixo el conte.
