Pla en bicicleta

Avui, caminant per una vorera estreta de Gràcia, abstret en la meua falta de pensaments, he sentit que algú al meu darrere tocava el timbre d'una bicicleta. Per què ho feia? Potser perquè estava content? Si no fes soroll, el timbre de les bicicletes em resultaria agradable. Amb les bicicletes em passa com amb els gossos, m'agraden, però en els últims anys he decidit que ja hi ha prou gent que en té, que la quota, encara que no ho diguin oficialment, ja està coberta, que no em correspon contribuir a saturar més la ciutat amb una altra màquina o un altre animal de passeig. Potser quan comenci la davallada d'unes i altres m'ho repensaré. El timbre de la bicicleta m'ha recordat un escrit de Pla, personatge absolutament negat per a tota mena de maquinisme. L'he rellegit. He pensat que des que Pla va escriure el text l'evolució de la bicicleta -encara hi ha algú que l'anomeni simplement la màquina?- ha estat espectacular; fins i tot l'evolució dels ciclistes ha estat espectacular: tinc la impressió que ja ni noten les pujades.

En realitat, la primera màquina amb què em vaig haver de compondre fou una bicicleta. La família me la regalà seguin probablement el corrent, és a dir, perquè era costum de fer-ho. La bicicleta fou anomenada, des del primer moment, la màquina per antonomàsia -la màquina- , i aquest nom ha persistit. Així vaig aprendre d'anar en bicicleta, però no crec pas que hi posés gaire entusiasme. Vaig arribar a ser, a penes, un ciclista petit. No vaig saber fer mai cap filigrana amb el manillar i les rodes, cosa que era considerada, cap a 1907, un símptoma d'intel·ligència. Més aviat em semblà que la bicicleta tenia molts inconvenients. No és pas que m'hi trenqués mai la closca ni que anés a parar de nassos a l'aparador d'una botiga, cosa que era, llavors, prou corrent. No, anant en bicicleta no vaig estirar mai més el braç que la màniga, però tot plegat em semblà desagradable. Els forats de la cadena es desprenien amb gran facilitat dels pinyons del plat que els pedals feien anar, i llavors s'havia de posar la cadena; les rodes es desinflaven amb una escandalosa freqüència, i llavors calia manxar; el fre, quan no frenava massa, no frenava gens. Però sobretot vaig descobrir una cosa que esmorteí les meves ja escasses il·lusions: vaig descobrir que pujar una pujada en bicicleta era molt fatigós i no gaire més ràpid que caminar-la a peu. I com que en el nostre país, per arribar a qualsevol lloc, s'ha de pujar sempre una pujada, em semblà que la bicicleta no feia per a mi. A dotze o tretze anys vaig deixar d'anar en bicicleta i no hi he anat mai més.

Josep Pla: Notes disperses.

el lladre de bicicletes i la ciclista trista

Baixo cap a casa pel carrer Nàpols i m’aturo a llegir aquesta mostra de literatura popular. No em fixo en les qüestions de llengua sinó en el text, en el contingut, en el to, en el sentiment que substitueix el nom, en la claredat i la delicadesa del missatge que el lladregot segurament no llegirà, però penso que si ho fes li tornaria la bicicleta: potser li deixaria a la paret, a la vora de la porta, potser afegiria una nota amb una adreça, potser trucaria tots els timbres de l’escala fins que li sortís una veu que reconeixeria de seguida, potser la ciclista hauria marxat de vacances i el lladre tornaria cada tarda... Quina història! Quin gran títol per a una història: la ciclista trista.

Demà, o d’aquí uns dies... No, no cal que descrigui la realitat que imagino i com a poc a poc es va esvaint la tristor de la ciclista, avui m’he tornat romàntic: prefereixo el conte.

circulant

Jo, a Barcelona, per qüestions de mandra, de feina, i d’altres circumstàncies que no cal especificar, circulo únicament a peu i en metro, rarament en autobús o en taxi. No em desplauria circular en bicicleta, però en el meu cas, exceptuant una millor forma física, no em suposaria cap avantatge. Mentre espero que algú inventi la teletransportació instantània –m’hi jugo el que vulgueu que la CIA ja la utilitza, encara que no li serveix de gaire- i la comercialitzi a bon preu, continuaré amb els mateixos mitjans de transport.

Dit això, entenc que cadascú és lliure de fer el que vulgui amb el seu temps i de fer servir el vehicle que li sembli, sigui en horari laboral o de lleure. Ara bé, donada la proliferació de la bicicleta –estèticament em sembla insuperable la unió de màquina i usuari- per la ciutat, vull fer unes quantes consideracions que el seu ús i la literatura mediàtica em suggereixen.

1. Avui han entrat en vigor, a tots els efectes, les ordenances municipals sobre l’ús de la màquina: cal llegir-les.

2. Les ordenances municipals són clares, però és dubtós que els ciclistes les puguin seguir a no ser que duguin a la bici un sensor que amidi distàncies (respecte voreres, vianants, parets, etc.) i un comptaquilòmetres.

3. Estic segur que l’Ajuntamnet ja s’ha posat en contacte amb alguna empresa que facilitarà els esmentats sensors i comptaquilòmetres per a bicicleta. Que l’operació sigui al 3 % o a un altre percentatge, ho ignoro.

4. Si els de l’ajuntament no ha previst l’ús dels dos instruments esmentats, o bé són incompetents o bé són perversos. En qualsevol dels dos casos s’hauria de revisar la seva continuïtat.

5. Més avall de la plaça de Catalunya, difícilment es podrà circular en bicicleta. Tampoc al Passeig de Gràcia, a Pelai, etc. (em refereixo a les voreres), al menys durant el dia.

6. És veritat que quan algun vehicle no observa les normes de circulació es multa el seu conductor i no el vehicle, però multar el conductor d’un vehicle no identificable entra dintre d’una casuística novedosa que m’agradarà veure com es resoldrà. Jo de moment, i per no fer el ridícul, suggereixo que no s’imposi cap multa a les bicicletes (o que no es matriculin tots els altres vehicles).

7. M’allargaria indefinidament, però ja heu captat el meu tarannà, i el 7 em sembla un bon número per aturar-me. Si alguna bicicleta –tingui o no timbre homologat- passa a menys d’un metre d’on sóc (la llargada del meu braç més un pam, aproximadament), se la juga: conec les ordenances municipals i les defensaré fins que no es deroguin.

Queda dit.