Fa gràcia de vegades veure les discussions que s’originen per una cosa tan insignificant, encara que potencialment perillosa, com les cerilles, els mistos o els llumins. I les teories que es munten i es desmunten. I llavors es recorre al diccionari: paraula de Déu! Fa gràcia, també, la importància que es dona al lèxic i el menyspreu o la ignorància de la fonètica o de la sintaxi –de la prosòdia no cal ni parlar-ne, que la mateixa paraula és avui arqueologia-. Jo, la veritat, de tots aquest temes en tinc una idea més aviat vaga, però com que sovint m’agrada parlar d’allò que entenc poc, gairebé he estat temptat d’afegir la meva opinió sobre mistos, cerilles i llumins. De totes maneres, com que és l’any Coromines –sí, que encara cueja, per bé que mogui poc la cua-, m’aguantaré i em limitaré a citar el que diu el mestre en una nota a peu de pàgina del seu Lleures i converses d’un filòleg:
El mateix mot mistos topà amb una oposició motivada només pel mateix detall, car el plural de mixt és mixtos i la reducció d’aquest a mistos obeïa a un fet de pronúncia popular, que no és condemnable: la denominació popular es fundava en la mixtura usada per fer mistos. Fins i tot si mistos hagués estat un veritable castellanisme, tractant-se d’una cosa tan trivial i d’un mot tan arrelat, sembla que no valia la pena ser-hi intransigent. Igual que es féu amb taquilla; per molt que en aquest i en pesadilla es vegi, ja per la terminació, que són manlleus del castellà, hom tingué el coratge de rebutjar els seus substituts guixeta i pesombre en veure que eren creacions il·legítimes i mal fetes a base de models forasters. Per això el diccionari no gosa prescriure cerilla, amb tot i que aquest sí que és un castellanisme, i menys popular que misto: aquest a diferència d’aquell en castellà no tingué sinó una vigència efímera. És veritat que la –o, legítima en els plural mistos, es propaga des d’aquest al singular misto, però és el mateix que passa, i per la mateixa raó, amb gesto (partint de gestos), trasto, gasto, catufo (d’on després catúfol, en lloc de l’històric caduf), romanço; aquest i catúfol han estat acceptats sense oposició, i no hi hauria menys raons per transigir al menys amb trasto i misto, que tampoc no són castellans, o no ho són en aquestes accepcions. La pedra de toc decisiva per veure si un mot ha posat arrels en una llengua i hi mereix respecte és la producció de derivats innovadors; Carles Riba em deia que per aquesta raó ell propugnava l’acceptació de l’adjectiu fondo, perquè hi ha fondària, enfondir, etc.. Doncs bé, de mistos el català, i només que el català, crea el derivat mistaire, que tant s’usà en el segle passat. En lloc de reconèixer-ho i acceptar mistos, que, com hem vist, era purament català, el prejudici o tendència que estic comentant féu que s’introduís llumins. Molt menys usat que pesombre, i de patent no pas més neta, car solament tenia curs en el català de l’Alguer, maculat i clafert d’italianismes i sardismes de totes menes: llumins sembla ser calc d’un mot regional sard-italià, parent de l’italià licignolo, francès limignon, reto-romànic limiegi, i resultant d’una alteració d’ellychnium sota la influència d’allumette i els seus afins; si en català la pensada d’adoptar llumí tingué tant d’èxit, el mòbil fou també la mania de calcar el francès (imitant allumette, com aquell guixeta de guichet). No valdria la pena de reivindicar misto? Ho proposaria en ferm si no es tractés d’una cosa tan trivial: ¿per a fets tan menuts val la pena de xocar contra el prejudici que ha fet adoptar llumins? No, si aquest s’hagués generalitzat, però encara hi ha molta gent a qui aquest mot se li fa revés, i s’estima més transigir amb mistos o al menys amb cerilles, acceptat pel diccionari. Abans de contribuir a consolidar aquest castellanisme real, valdria potser la pena de reprendre mistos (que no ho és) admetent-lo al menys com a tolerable.
Joan Coromines: fragment de la nota 7 de l'article "clero", dins Lleures i converses d’un filòleg.
I ara no cal que comenceu una discussió encesa sobre el tema, amb les cerilles, llumins i mistos que heu trobat al diccionari: el tema és trivial. Per cert, algunes paraules esmentades per Coromines no cal que les busqueu al diccionari, no hi són. Ja s’ho faran. I per acabar, recordeu que el diccionari no té la darrera paraula, que la darrera paraula és vostra; ara bé, tingueu seny.
