14.1.07

reivindicació dels mistos, i de les cerilles, si convé

A casa, em refereixo a la casa dels meus pares i al seu entorn, és a dir, al meu poble, sempre hem dit mistos; en canvi, la Joana i els de casa seva sempre han dit cerilles, igual que la Víctor Català i la Lluna, de més al nord. La veritat és que avui és pràcticament impossible trobar cerilles –i mistos i llumins, si anem al cas, que ja en queden a ben poques cases- perquè als estancs i altres establiments només venen els palets de fusta amb la cabossa amb la mixtura de fòsfor que abans s’encenia rascant en qualsevol superfície i ara no hi ha manera. La cera que impregnava el paper enrotllat de la tija dels mistos ha desaparegut. Deu ser molt més fàcil, menys laboriós, més barat, recórrer al palet de fusta.

Fa gràcia de vegades veure les discussions que s’originen per una cosa tan insignificant, encara que potencialment perillosa, com les cerilles, els mistos o els llumins. I les teories que es munten i es desmunten. I llavors es recorre al diccionari: paraula de Déu! Fa gràcia, també, la importància que es dona al lèxic i el menyspreu o la ignorància de la fonètica o de la sintaxi –de la prosòdia no cal ni parlar-ne, que la mateixa paraula és avui arqueologia-. Jo, la veritat, de tots aquest temes en tinc una idea més aviat vaga, però com que sovint m’agrada parlar d’allò que entenc poc, gairebé he estat temptat d’afegir la meva opinió sobre mistos, cerilles i llumins. De totes maneres, com que és l’any Coromines –sí, que encara cueja, per bé que mogui poc la cua-, m’aguantaré i em limitaré a citar el que diu el mestre en una nota a peu de pàgina del seu Lleures i converses d’un filòleg:

El mateix mot mistos topà amb una oposició motivada només pel mateix detall, car el plural de mixt és mixtos i la reducció d’aquest a mistos obeïa a un fet de pronúncia popular, que no és condemnable: la denominació popular es fundava en la mixtura usada per fer mistos. Fins i tot si mistos hagués estat un veritable castellanisme, tractant-se d’una cosa tan trivial i d’un mot tan arrelat, sembla que no valia la pena ser-hi intransigent. Igual que es féu amb taquilla; per molt que en aquest i en pesadilla es vegi, ja per la terminació, que són manlleus del castellà, hom tingué el coratge de rebutjar els seus substituts guixeta i pesombre en veure que eren creacions il·legítimes i mal fetes a base de models forasters. Per això el diccionari no gosa prescriure cerilla, amb tot i que aquest sí que és un castellanisme, i menys popular que misto: aquest a diferència d’aquell en castellà no tingué sinó una vigència efímera. És veritat que la –o, legítima en els plural mistos, es propaga des d’aquest al singular misto, però és el mateix que passa, i per la mateixa raó, amb gesto (partint de gestos), trasto, gasto, catufo (d’on després catúfol, en lloc de l’històric caduf), romanço; aquest i catúfol han estat acceptats sense oposició, i no hi hauria menys raons per transigir al menys amb trasto i misto, que tampoc no són castellans, o no ho són en aquestes accepcions. La pedra de toc decisiva per veure si un mot ha posat arrels en una llengua i hi mereix respecte és la producció de derivats innovadors; Carles Riba em deia que per aquesta raó ell propugnava l’acceptació de l’adjectiu fondo, perquè hi ha fondària, enfondir, etc.. Doncs bé, de mistos el català, i només que el català, crea el derivat mistaire, que tant s’usà en el segle passat. En lloc de reconèixer-ho i acceptar mistos, que, com hem vist, era purament català, el prejudici o tendència que estic comentant féu que s’introduís llumins. Molt menys usat que pesombre, i de patent no pas més neta, car solament tenia curs en el català de l’Alguer, maculat i clafert d’italianismes i sardismes de totes menes: llumins sembla ser calc d’un mot regional sard-italià, parent de l’italià licignolo, francès limignon, reto-romànic limiegi, i resultant d’una alteració d’ellychnium sota la influència d’allumette i els seus afins; si en català la pensada d’adoptar llumí tingué tant d’èxit, el mòbil fou també la mania de calcar el francès (imitant allumette, com aquell guixeta de guichet). No valdria la pena de reivindicar misto? Ho proposaria en ferm si no es tractés d’una cosa tan trivial: ¿per a fets tan menuts val la pena de xocar contra el prejudici que ha fet adoptar llumins? No, si aquest s’hagués generalitzat, però encara hi ha molta gent a qui aquest mot se li fa revés, i s’estima més transigir amb mistos o al menys amb cerilles, acceptat pel diccionari. Abans de contribuir a consolidar aquest castellanisme real, valdria potser la pena de reprendre mistos (que no ho és) admetent-lo al menys com a tolerable.

Joan Coromines: fragment de la nota 7 de l'article "clero", dins Lleures i converses d’un filòleg.

I ara no cal que comenceu una discussió encesa sobre el tema, amb les cerilles, llumins i mistos que heu trobat al diccionari: el tema és trivial. Per cert, algunes paraules esmentades per Coromines no cal que les busqueu al diccionari, no hi són. Ja s’ho faran. I per acabar, recordeu que el diccionari no té la darrera paraula, que la darrera paraula és vostra; ara bé, tingueu seny.

15 comentaris:

clara ha dit...

A mi també m'agrada escriure mistos. I em pensava que era correcte. I ho he vist escrit, em sembla.

Xurri ha dit...

No encendrem cap discussió... però si que evocarem aquells mini petards de factura casolana que es feien desembolicant el paper encerat dels mistos de pesseta, ajuntant-ne 5 i tornant a embolicar-los endreçadament amb els papers: primer un sobre els 4 de través, després els altres 4. Trepitjats amb força petaven. També podien encendre’s de tres en tres amb un llumí addicional fent de metxa. O be (esport de risc) amb el dit rascar-los al ciment de les parets, entre dues totxanes, i llançar-los als peus de “l’enemic”. De tant en tant tornàvem amb una butllofa a la punta del dit, que calia amagar per no haver de donar explicacions sobre les activitats subversives...

Lluna ha dit...

Clara, tu dius mistos? Jo no ho he sentit a dir mai, per aquí... jo sempre havia sentit cerilles. Bé, i algú que deia llumins...

I res, a mi m'agrada escriure cerilles. I untais. I mira, ja sé com treure els untais: amb les cerilles segur que marxen (és clar que també marxarà tot el demés).

Ho sento, pere, a vegades se me'n va una mica l'olla...

chat ha dit...

Jo els mistos els desenrotllava...
A mi em semblaven noies amb vestidet llarg i cap de fòsfor, tot i que alguns diran que jo sempre penso en el mateix...

jaka ha dit...

Jo sempre he dit mistos, cerilles em semblava incorrecte i llumins català del bo. ;)

Albert ha dit...

Ostres Xurri, quin record que m'has dut al cap, i per connexió un parell més. A casa un dels meus avis, eres un mitja cerilla. A casa dels altres, del metro, en deien "capsa de mistos". No entraré en l'apartat "correcció". Déu me'n guard!

Dan ha dit...

Je je. Pere, encara que la discussió sigui trivial, no deixa de ser interessant!

Un que passava ha dit...

Jo no en parlaré, Pere: passar per filologia catalana em va fer desaprendre a parlar. Jo que abans deia mistos sense manies i vaig acabar dient llumins...

Ferran

violette ha dit...

Jo com el chat, els desenrotllava, els plegava, els posava en un got, els encenia i els convertia en senyoretes amb vestit llarg que ballaven donant voltes amb el cap encès.

D'altra banda, m'has fet pensar en la suposada mala traducció del castellà "sorbete" (que no ve de "sorber") per "xarrup", paraula que trobo antipàtica i lletja! Segons el que he llegit, n'hauriem de dir "sorbet", com en francès, ja que ve de l'àrab "surba" i no del castellà "sorber".

Arare ha dit...

Mistos. De tota la vida. Cerilles no m'agrada geeeeeeeens, ecssssssss... i llumins, com diu la Jaka, "més papista que el papa", no?

violette ha dit...

...un got amb aigua, clar!

pere ha dit...

No us barelleu Clara i Lluna. Pensa, Lluna que la Clara és més de l'interior i la cosa deu canviar.

La teva aportació als costums d'una època passada, que comparteixo amb variacions, em fan pensar amb un mistos 2. Em pensava que a tu ja no t'havien arribat aquestes modes.

Correcte, chat, correcte. El que potser no era tant era que els desvestissis sense permís.

Precisament, albert, aquestes expressions i els derivats diversos són els que donen carata d'identitat a una paraula nova en qualsevol llengua.

A mi també em semblen divertits i interessants aquests comentaris sobre les coses petites, quotidianes, que tots dominem perfectament i que, encara que s'encenguin, no fan mal.

Els estudis de filologia, Ferran, poden tenir això, que al final t'acabes guardant paraules al teu interior que et van gratant per dintre demanant una altra oportunitat de sortir. Jo no me n'estic.

Ostres, violette, que cruel, això no ho havia fet mai, potser ho provaré.
Això de les hipercorreccions és un mal prou present entre els catalans. A mi també, deixant de banda la seva incorrecció o no, em repel la paraula xarrup aplicada al sorbet.

Encara que la meva preferència, està per mistos -confesso que per un temps, com diu en Ferran, vaig estar temptat de canviar a llumins-, no em molesta cerilles: les pobres tenen tot el dret a existir.

pere ha dit...

Ems creuem, violette. Un got amb aigua, clar, només faltaria que morissin de set.Dit d'una altra manera, provoque l'incendi i tens a punt els bombers :-)

Jesús Cardona ha dit...

He trobat que l'explicacio de Coromines es deliciosa, i luminica!

pere ha dit...

Ja ho veus, Jesús, jo també opino que amb Coromines al cel.