Sembla que aquesta matinada de juny la
temperatura s'ha amorosit. Finestres obertes en aquest veïnat
interior. Arriben converses, crits i silencis de joves des d'un pis
de l'esquerra, i música. A penes sóc capaç de reconèixer tres o
quatre cançons. Què en sé, de la música que s'escolta ara, dels
milers de cantants i de grups dels darrers trenta anys? Ben poca
cosa. He seguit, excepcionalment, alguna cosa, però tan poc i tan
esporàdicament que gairebé em fa vergonya. És possible que cada
generació tingui la seua música concentrada en un espai molt curt
de temps? Segurament és així, però la música continua i bona part
de la gent deu estar al cas del que es fa després de la “seua
música”; jo, no, no gaire.
La meua música deu anar des de la infantesa a poc més dels vint anys. La d'aquell moment, però també l'anterior, tot el que arribava a través de la ràdio o els discos, no importava el gènera, malgrat que, esclar, tenia les meues preferències. Després, un desert amb alguns oasis. Per què? Ho ignoro.
Avui, sense cap ordre ni ànim de ser exhaustiu o selectiu, escolto cançons que em sé perfectament. Trio només dues llengües. Que lluny! Que lluny, també, del meu pensament actual, però...
