Sembla que aquesta matinada de juny la
temperatura s'ha amorosit. Finestres obertes en aquest veïnat
interior. Arriben converses, crits i silencis de joves des d'un pis
de l'esquerra, i música. A penes sóc capaç de reconèixer tres o
quatre cançons. Què en sé, de la música que s'escolta ara, dels
milers de cantants i de grups dels darrers trenta anys? Ben poca
cosa. He seguit, excepcionalment, alguna cosa, però tan poc i tan
esporàdicament que gairebé em fa vergonya. És possible que cada
generació tingui la seua música concentrada en un espai molt curt
de temps? Segurament és així, però la música continua i bona part
de la gent deu estar al cas del que es fa després de la “seua
música”; jo, no, no gaire.
La meua música deu anar des de la infantesa a poc més dels vint anys. La d'aquell moment, però també l'anterior, tot el que arribava a través de la ràdio o els discos, no importava el gènera, malgrat que, esclar, tenia les meues preferències. Després, un desert amb alguns oasis. Per què? Ho ignoro.
Avui, sense cap ordre ni ànim de ser exhaustiu o selectiu, escolto cançons que em sé perfectament. Trio només dues llengües. Que lluny! Que lluny, també, del meu pensament actual, però...
11 comentaris:
suggeriria Sapore di Sale de Gino Paoli. Tambè és addient.
Deu ser l'edat però cada dia em vénen al cap més cançons raretes de la meva adolescència i m'agafa per mirar a la xarxa que han fet els cantants, per cert, molts continuen cantant però aquí no n'arriba res.
La que m'agradava molt era La plage, que cantava també la Laforet. I el Sonàmbul tocat pels Shadows.
Potser ja coneixeu aquest blog, és una perla:
http://vinilissim.blogspot.com.es/2013/06/merce-madolell-canta-jacques-brel-ep.html
M'apunto el blog que ens recomana la Júlia.
jo, aquests dies, només llegeixo, miro pel·lícules i escolto cançons en francès... l'examen és el dia 4... després, ja podré escoltar, llegir i veure de tot.
Miquel (com em costa, dir-te Miquel, quan durant tant de temps t'he dit Pere...) tu i jo (i la Júlia, i en Francesc Puigcarbó) no ens podem amagar l'edat, hahaha!
Molt bones, totes les que has penjat avui, totes!!!
Jo escoltava embadalida la versió de la Françoise Hardy
http://www.youtube.com/watch?v=LzPRAgNp4rU
He escoltat tots el videos menys els de la Silvie Vartan... ho sento però les manies dels fans són les manies dels fans. :D :D :D :D :D :D No sé si saps que les (els) fans de Françoise Hardy, no estimàvem gaire la Silvie. I al revés també passava. He, he, he, posats a fer revivial, el faig a consciència.
Va, ja arribo jo, que tampoc puc amagar l'edat, Montse.
Miquel,moltes d´aquestes cançons me les cantava la meva mare, només ens portàvem vint anys.
Que tendra la Rita, la setmana passada encara l' escoltava aquesta cançó.I recordo un vinil petit en què ella i en Jimmy Fontana ( il mondo) cantàven en català.
http://www.youtube.com/watch?v=uEi-CRUb4pE
l´he trobada :-)
Ostres, Francesc, me l'he deixat...! I tant que hauria d'estar aquí.
Que curiós, Júlia, jo vaig fer ahir -i altres dies- aquest mateix exercici que dius: de buscar què fan ara aquesta gent. En alguns casos, mai no han pogut recuperar l'èxit que van tenir, com la M Laforet.
No tan curiós, aquest retorn als orígens musicals, que sempre es troben al final de la infantesa o a l'adolescència.
Sí, sí, i encara afegiria "Los Pekenikes", i més.
Gràcies per l'enllaç, jo no el coneixia; les cançons de l'Espinàs, de Delfí Abella... Guau!
Que et vagi molt bé, Montse, la teua nova aventura francesa :-)
Ja m'ho deia la Joana avui,: ei, que no veus que perdràs els lectors més joves... Però la veritat s'ha d'imposar a qualsevol altra raó.
M'agrada que t'hagi agradat recordar-les totes.
Ei, Carme, tu també tens una edat...? Qui ho diria...:-)
E, un respecte als fans heterodoxos, que la parella de la Silvie i en Johnny era cosa fina i de fer patir.
Quins temps!
Dedueixo, A., que insinues que podria ser el teu pare ;-) Que bé les mares que canten les seues cançons i els fills que les fan, encara que sigui una mica, seues.
Vaig estar a punt de posar Il mondo de j Fontana, però em semblava que ja l'havia pujat no fa massa temps. Il mondo, sense la Rita, és una cançó especialment suggeridora per a mi; algun dia ho explicaré, o no. Compte, que la Rita també va ser un amor, encara que fos de curta durada.
Llàstima que no la tingui aquí per preguntar-li.
Hauries sigut un papa molt jove ;-)
Llàstima, A. No ho recordava.
I amb una veu horrorosa per a les cançons :-)
Publica un comentari a l'entrada