Fins que no arribi el moment del definitiu reconeixement mundial i de l’esclat turístic consegüent, els residents a la ciutat –els de fora també hi sou convidats- podrem assistir a la gestació del fenomen, a peu o en bicicleta (estic segur que l’invent del bicing tenia aquest inconfessat propòsit), pels carrers tallats de la ciutat, convertits en un gegantí escenari. Algun dia, en el futur, alguns podrem dir: jo hi vaig ser, jo vaig veure el geni, jo em vaig agenollar en la seva presència, jo vaig ser testimoni del principi de la nova era. I només aquestes paraules ens obriran totes les portes i pel sol fet de pronunciar-les ja ho tindrem tot pagat (serà més que ser només català), i ens voldran tocar la roba per si s’encomana una espurna del misteri.
Mentrestant, però. viurem el dia a dia. Manifestarem que no recordem que cap diari fins ara hagi dedicat dues pàgines, mapa inclòs, a detallar els dies i les hores en què s’organitzaran els embussos de trànsit amb motiu d’un rodatge i trobarem a faltar que l’Ajuntament no hagi tret un extra de la seva revisat per donar oficialitat a l’esdeveniment. I, quan arribi el moment, jo, acabat de dutxar i amb roba de turista i cara de babau, intentaré passejar el dia 12 per la Rambla de Catalunya, entre Aragó i Consell de Cent, entre les 11 i les 5; o el dia 13, per la vora de la Pedrera, entre les 2 i les 6. I de tant en tant faré un saltet per sobresortir d’entre els altres babaus, a l’espera que la càmera es desviï per un instant i la presa sigui bona i la meva imatge quedi per sempre més fixada en l’Eixample de Woody Allen.
De la pel·lícula ja en parlarem en el seu moment, que no crec que ara tingui cap importància. A més, de pel·lícules d’en Woody ja n’hem vist moltes i n'esperem moltes més.
P. S. Sembla que avui els dels PP i els del PSC, s'han tirat els plats als crits de: Provincians! Obsolets! Quines coses de discutir...
