alguns crepuscles són perillosos

No fa ni fred ni calor i bufa un ventet suau de no importa on. T’atures a veure com el cel va intensificant la blavor a punt d’ennegrir-se. Tot es va desdibuixant abans de tornar a agafar volums en aquesta hora de ningú. S’il·luminen algunes finestres. Ets massa lluny per poder distingir detalls però prou a la vora per veure alguna silueta, algun moviment que talla sobtadament les llums. Imagines, vagament, vides. Com que el lloc és petit, l’església encara presideix l’espai si no l’existència de la gent del poble. A tocar, uns arbres florits que no identifiques. Cap soroll més que el que fas tu mateix, lleuger, gairebé imperceptible. Els ocells diürns ja són a jóc i s’amaguen els nocturns.

Ets sents estranyament a dins i a fora. Potser no ho arribes a pensar, però notes un sentiment difús d’eternitat, de pau. T’hi quedaries.

Afortunadament tot això dura un instant, el temps que més tard trigaràs a escriure-ho. Després penses que si fa no fa les vides imaginades són com a tot arreu, que segurament aviat et cansaries de veure i de parlar amb la mateixa gent, que no has vist cap llibreria, que el carnisser del cap del poble amb prou feines et saludaria perquè compraries a l’altra carnisseria, que tampoc no t’estaràs tot el dia pendent de la florida dels arbres ni controlaràs els vols dels ocells o els canvis capriciosos dels núvols, que si hi ha una tempesta forta i se’n va la llum, com que el poble és petit i de poc nom serà dels darrers a recuperar-la... Acabes pensant que potser dos o tres dies, una setmana, un mes a tot estirar, ja t’estaria bé, que, fet i fet, ja fa temps que vas fer la tria i que, en tot cas, encara et queda temps, segurament, per pensar en infidelitats.