No fa ni fred ni calor i bufa un ventet suau de no importa on. T’atures a veure com el cel va intensificant la blavor a punt d’ennegrir-se. Tot es va desdibuixant abans de tornar a agafar volums en aquesta hora de ningú. S’il·luminen algunes finestres. Ets massa lluny per poder distingir detalls però prou a la vora per veure alguna silueta, algun moviment que talla sobtadament les llums. Imagines, vagament, vides. Com que el lloc és petit, l’església encara presideix l’espai si no l’existència de la gent del poble. A tocar, uns arbres florits que no identifiques. Cap soroll més que el que fas tu mateix, lleuger, gairebé imperceptible. Els ocells diürns ja són a jóc i s’amaguen els nocturns.
Ets sents estranyament a dins i a fora. Potser no ho arribes a pensar, però notes un sentiment difús d’eternitat, de pau. T’hi quedaries.
Afortunadament tot això dura un instant, el temps que més tard trigaràs a escriure-ho. Després penses que si fa no fa les vides imaginades són com a tot arreu, que segurament aviat et cansaries de veure i de parlar amb la mateixa gent, que no has vist cap llibreria, que el carnisser del cap del poble amb prou feines et saludaria perquè compraries a l’altra carnisseria, que tampoc no t’estaràs tot el dia pendent de la florida dels arbres ni controlaràs els vols dels ocells o els canvis capriciosos dels núvols, que si hi ha una tempesta forta i se’n va la llum, com que el poble és petit i de poc nom serà dels darrers a recuperar-la... Acabes pensant que potser dos o tres dies, una setmana, un mes a tot estirar, ja t’estaria bé, que, fet i fet, ja fa temps que vas fer la tria i que, en tot cas, encara et queda temps, segurament, per pensar en infidelitats.
CINC COSES IMPORTANTS EN LA GUERRA DE TRINXERES
Fa 52 minuts
4 comentaris:
i així trenques tota al màgia... malguanayt! :-)
A mi no m´ha desagradat el contrast, és la cara A i la cara B; el que recrees observant un paisatge crepuscular , i el que et diu el dimoniet interior per fer-te tocar de peus a terra....La dualitat de la vida, sense anar més lluny.
A triar, em quedo amb el primer paràgraf, a qui el contrapunt desencantat del segon, li dóna encara més màgia.
tots els somnis tendeixen a obviar aquelles noses que ens farien aterrar en la realitat :)
serà que tinc tendència a malfiar-me de les postals, les trobo terriblement perilloses :)
Kika, darrere de tot acte de màgia hi ha alguna trampa; jo només descobreixo la meva. Potser no ho hauria de fer. :-)
Tens raó, és una bona lectura, A.: sempre dualitats (com a mínim), sempre contrastos, perquè la realitat és múltiple i exterior i interior; i certament, el contrast pot contribuir a ressaltar el moment efímer (màgia?) inicial.
En l segon, deixo una porta oberta, per si de cas :-)
Ai, Clidice, sovint els somnis, a més de les postals, són perillosos. De vegades però és defícil de destriar els somnis de la realitat, si és que hi ha diferència :-)
Publica un comentari a l'entrada