El temps m'ha donat una pell aspra i
fràgil (ja ho sé, això de la hidratació); taques a les mans i a
la cara; arrugues permanents en ritme de bolero, alguns dies de vals,
o de xaranga; cabells, escassos, d'aquells que, segons diuen alguns, són propis del savis,
si és que en tenen; una vista fràgil que necessita ulleres... El
temps ha fet que mirés el terra amb més atenció i oblidés massa
sovint el cel... El temps m'ha fet confondre els punts amb les comes,
i encara el punt i coma... El temps m'ha regalat la desmemòria, que
jo anomeno memòria selectiva: aquella que recorda els amics
de sempre, i els nous, i oblida... no recordo el que oblida... El
temps m'ha suggerit dies de tots colors, i que el vermell del dilluns
és tan bo com el gris dels diumenges, i l'arc de sant martí dels
dijous, quan plou i fa sol...
El temps... mai no acabaria, s'ha
portat bé amb mi. L´únic que li retrec, si és que es pot culpar
algú d'alguna cosa, és que ha convertit els meus somnis, que abans
eren en technicolor, en un seguit d'imatges, cada cop més escasses,
en color sèpia.
Però m'adaptaré. Si encara trobo aquests pèsols tant dolços de temporada, demà o despús-demà potser faré sèpia amb pèsols, que la sèpia ja la tinc.