El temps m'ha donat una pell aspra i
fràgil (ja ho sé, això de la hidratació); taques a les mans i a
la cara; arrugues permanents en ritme de bolero, alguns dies de vals,
o de xaranga; cabells, escassos, d'aquells que, segons diuen alguns, són propis del savis,
si és que en tenen; una vista fràgil que necessita ulleres... El
temps ha fet que mirés el terra amb més atenció i oblidés massa
sovint el cel... El temps m'ha fet confondre els punts amb les comes,
i encara el punt i coma... El temps m'ha regalat la desmemòria, que
jo anomeno memòria selectiva: aquella que recorda els amics
de sempre, i els nous, i oblida... no recordo el que oblida... El
temps m'ha suggerit dies de tots colors, i que el vermell del dilluns
és tan bo com el gris dels diumenges, i l'arc de sant martí dels
dijous, quan plou i fa sol...
El temps... mai no acabaria, s'ha
portat bé amb mi. L´únic que li retrec, si és que es pot culpar
algú d'alguna cosa, és que ha convertit els meus somnis, que abans
eren en technicolor, en un seguit d'imatges, cada cop més escasses,
en color sèpia.
Però m'adaptaré. Si encara trobo aquests pèsols tant dolços de temporada, demà o despús-demà potser faré sèpia amb pèsols, que la sèpia ja la tinc.
8 comentaris:
Fa dies que tinc ganes de fer-ne, de sépia amb pèsols,amb aquell puntet d´anís tan suau que quasi ni es percep de gust, només un aroma tènue... però no trobo el moment. I no tinc sépia ni pèsols.
A part d´aquest desig, que si no m´espavilo em passarà el temps dels pèsols, et felicito pel post en conjunt,t´ha sortit un plat exquisit.
Quin post més bo, amb aquest gustet!
La mèmoria... m'agrada com en parles, selectiva sempre, però cada cop més... ja sé molt bé què vols dir. :)
A mi el temps m'ha fet retornar al blanc i negre, que és amb el que vaig començar a fer fotos. Alguna imatge cau en sèpia, però ja m'he convençut que el meu ull, quan està al darrera d'una càmera, veu la foto que en sortirà en blanc i negre.
De sèpia amb pèsols en faig de tant en tant. Ahir en volia fer. Tenia la sèpia. Però ma filla no és gaire amant dels pèsols i per complaure-la, la vam fer amb cous cous.
Però el que és la sèpia, la vam menjar ;o)
Abraçada
Doncs ara és el moment, A., no tant per la sèpia com pels pèsols que tenen una dolçor i una textura extraordinàries, al menys els que jo compro.
Gràcies per la teua felicitació, que ja saps com aprecio. És fàcil descriure el que hi ha :-)
Que bé que vulguis compartir el gust i l'olor, Carme.
A vegades tinc la sensació que la meua memòria és excessivament selectiva :-)
Miquel, jo, en canvi, fa uns anys que, després de reivindicar els colors, vaig passar al blanc i negre, però aviat vaig tornar als colors, no necessàriament tots, sinó els que focalitzo en una escena.
Jo encara tinc la sèpia, a veure si demà compro els pèsols... si no, serà sèpia amb patates. Sobre els pèsols, em sembla que cal amorosir-los amb una mica de ceba...
Abraçada
Lluís, no sé perquè no s'ha fixat aquest comentari. El copio des del correu
Hauré d'investigar què tenen en comú el sèpia i la sípia. Tots dos m'agraden molt. L'un en fotografia, l'altre amb pèsols (o amb favetes, o fins i tot amb mandonguilles).
Hi ha una cançó del Vincent Delerm que m'agrada molt i que es titula "Du sépia pleins les doigts":
http://youtu.be/5s8Q5lSMUyw
(En realitat jo he claudicat una vegada més: hauria d'haver escrit sépia)
A mi també m'agraden els dos, tenen moltes possibilitats, encara que prefereixo un empatx de l'animaló (i que me'n dius d'unes mandonguilles de sépia, no només amb sépia?)que d'imatges amb la seua tinta.
Ara em passaré a veure i escoltar la cançó.
Ep, jo vaig escriure sépia conscientment, em costa molt dir sípia ;-)
I jo només escric sípia quan tinc un dia i. ;-)
Publica un comentari a l'entrada