saudade

I sé que aquest estiu tampoc aniré a Lisboa (ni Porto, ni...). I sé que, poc o molt, tornaré a escoltar Amalia Rodrigues mentre els trens, rostres a penes entrevistos, cossos dormint imaginats, es creuaran davant de casa, qui sap si puntuals, mentre jo, amb rats penats, grills, dragonets i gats per companyia, miraré el pas dels estels -l'óssa menor girant sobre el su eix-. Entre la vinya a punt de parir i l’olor de la branca de fonoll recent collit, passarà el temps i s’anunciarà, potser, l’aurora.

I per un moment, potser, aniré més de pressa que la cançó i el tren, avant i enrere.



P.S. No us fixeu en les imatges, cadascú les seves.

(divendres 13)