aquest diumenge, eclecticisme

Vaig sentir que a la ràdio promocionaven el BalkaBarna Festival i vaig pensar que m'agradaria anar-hi, que la música gitana balcànica, la seua acceleració, és una de les meues preferides (reminiscència dels espectacles dels nòmades a la plaça del poble de quan era petit?). Però ahir no vaig poder anar-hi i avui crec que tampoc m'hi acostaré, i obvio els motius. Tornant del sud, a Ràdio 4 feien un programa de jazz (presentació i la peça). Pensava que el jazz, el més clàssic, però també el modern, però no massa, és una de les meus músiques preferides i que s'adeia perfectament al trajecte crepuscular de tornada a Barcelona.

I si hagués sentit la publicitat d'un altre festival o hagués posat una altra emissora durant el retorn? Si hagués escoltat uns fados en la veu d'Amalia Rodrigues...? i si ...?
 

Em pregunto perquè escolto tan poca música. Cap resposta.

avui el títol hauria de ser en llatí, o potser en portuguès

A penes un ullada als blocs per assabentar-me que la gent virtual és viva i productiva: transcendent o intrascendent (?), amb ritme de vacances o ja en plena campanya de denúncies, combativa o laxa... A penes una mirada per comprovar que la xurri ha pujat l'apunt corresponent del dimarts, que no sé si serà fàcil o difícil de resoldre. A penes un obrir i tancar perquè només tinc dos dies de connexió a les tardes i els matins són per a altres activitats o lleures...

Aquí, al nord-est, amb un sentiment de saudade i del seu contrari, que no sé ben bé com deuen anomenar en portuguès. I els dies que passen lents i ràpids, o viceversa. I jo, que a vegades em trec les ulleres perquè se'm desdibuixin i d'altres que me les poso per veure'n els detalls.

I una nit al pati (Amalia Rodrigues, Pessoa...), enyorant aquest viatge a Lisboa que encara no.

saudade

I sé que aquest estiu tampoc aniré a Lisboa (ni Porto, ni...). I sé que, poc o molt, tornaré a escoltar Amalia Rodrigues mentre els trens, rostres a penes entrevistos, cossos dormint imaginats, es creuaran davant de casa, qui sap si puntuals, mentre jo, amb rats penats, grills, dragonets i gats per companyia, miraré el pas dels estels -l'óssa menor girant sobre el su eix-. Entre la vinya a punt de parir i l’olor de la branca de fonoll recent collit, passarà el temps i s’anunciarà, potser, l’aurora.

I per un moment, potser, aniré més de pressa que la cançó i el tren, avant i enrere.



P.S. No us fixeu en les imatges, cadascú les seves.

(divendres 13)