A l'internat, en aquell dormitori que
compartíem amb els llits separats per un armari, ens despertava la
llum que s'encenia i un picament de mans que es desplaçava -sotana
aerodinàmica- amb l'alegria afegida dels crits d'un sursum corda dit
en castellà perquè era l'idioma oficial i perquè encara érem
petits i les nostres nocions de llatí eren folklòriques. Mai no he
suportat gaire bé els despertats sobtats i encara menys els
missatges subliminars de bon matí i amb absència de sol. El que em
molestava més, però, sobretot els primers anys, era el convenciment
que difícilment el meu cor es podia enlairar sabent com sabia que
m'esperava un dia d'una rutina aclaparadora; per bé que a mesura que
passaven les hores -i això ho dic ara-, trobaríem mil maneres de
trampejar la monotonia dels horaris i, fins i tot en aquella època
grisa, algun moment ens resultaria no només passador, sinó fins i
tot estimulant.
Sursum corda! Sursum corda! Sursum
corda! M'he perdut en els records d'infantesa i adolescència i ja no
sóc capaç de lligar l'expressió amb els pensaments que tinc, i que
volia expressar, en repassar les imatges i els diàlegs repetits fins
a l'infinit dels tertulians de sempre que, com qualsevol humà
modern, desconeixen la naturalesa dels àngels i, tot i així, els
volen situar al cap d'una agulla. Ni tan sols m'atreveixo a
desglossar les fal·làcies per omissió que m'ha semblat veure a
Nosaltres els valencians, acabat d'emetre per TV3, que m'ha recordat
un diàleg d'una novel·la de Sebàstià Sorribas:
- Sursum què? -va fer la nena.
-Sursum corda! Que en grec vol dir
“Amunt la corda”.
En fi, deixem-ho estar i ... sursum
corda!
