30.10.13

sursum corda

A l'internat, en aquell dormitori que compartíem amb els llits separats per un armari, ens despertava la llum que s'encenia i un picament de mans que es desplaçava -sotana aerodinàmica- amb l'alegria afegida dels crits d'un sursum corda dit en castellà perquè era l'idioma oficial i perquè encara érem petits i les nostres nocions de llatí eren folklòriques. Mai no he suportat gaire bé els despertats sobtats i encara menys els missatges subliminars de bon matí i amb absència de sol. El que em molestava més, però, sobretot els primers anys, era el convenciment que difícilment el meu cor es podia enlairar sabent com sabia que m'esperava un dia d'una rutina aclaparadora; per bé que a mesura que passaven les hores -i això ho dic ara-, trobaríem mil maneres de trampejar la monotonia dels horaris i, fins i tot en aquella època grisa, algun moment ens resultaria no només passador, sinó fins i tot estimulant.

Sursum corda! Sursum corda! Sursum corda! M'he perdut en els records d'infantesa i adolescència i ja no sóc capaç de lligar l'expressió amb els pensaments que tinc, i que volia expressar, en repassar les imatges i els diàlegs repetits fins a l'infinit dels tertulians de sempre que, com qualsevol humà modern, desconeixen la naturalesa dels àngels i, tot i així, els volen situar al cap d'una agulla. Ni tan sols m'atreveixo a desglossar les fal·làcies per omissió que m'ha semblat veure a Nosaltres els valencians, acabat d'emetre per TV3, que m'ha recordat un diàleg d'una novel·la de Sebàstià Sorribas:

- Sursum què? -va fer la nena.

-Sursum corda! Que en grec vol dir “Amunt la corda”.

En fi, deixem-ho estar i ... sursum corda!

2 comentaris:

Carme ha dit...

Ostres tu! aquest matí havia deixat un comentari. Llarg. Per què sempre els que no queden són els llarg?

Bé et deia que amb aquest post m'has fet viatjar fins al meu internat també. Els llits estaven separats per envanets molt poc més alts que nosaltres: llit, tauleta de nit envà, llit tauleta de nit, envà... fins a 20 o 25 a la mateixa sala. No hi penso mai, tant poc, que encara m'ha fet gràcia de pensar-hi.

I m'ha fet riure el diàleg del final del Sebastià Sorribes.

I finalment gràcies! Jo si necessito aquests desig de sursum corda.

miquel ha dit...

Si que m'has deixat el comentari, Carme, però al post de més avall.
Veig que també vam compartir, si fa no fa, dormitori :-) Ara, des de la distància, a mi em queden sobretot els records agradables de les batalletes de cada dia.

Bo Sorribas, que alguns lectors creuen que realment s'equivoca en la traducció.

Doncs una altra vegada, Carme, només per a tu: Sursum corda!