powerpoint

Flueixen les paraules en la penombra de les persianes baixades que filtren un sol esvaït, però encara dolç. Davant, una pantalla que va passant imatges, esquemes, resums en lletres piramidals i numerals ordinals. Una mica a la dreta, amb moviments oscil·lants de nervis continguts, un exercici de ventrilòquia.

Les mirades es reparteixen entre la llum de la paret i el cos a contrallum, i és difícil saber quina és la realitat i quin l'eco.

I així, una vegada i una altra, i una tercera. Fins que, passat el temps, apareix un cos -encara en la penombra perquè ningú, en aquesta hora que els altres mig s'adormen, ha aixecat les persianes- que ho vol dir tot sense cap llum de fons, sense imatges ni lletres ni mediacions, a cara descoberta. Els ulls miren els ulls, i els llavis, i la cara tota, i les mans que ajuden les paraules. Cap eco reverbera ni et distreu. Cap trampa no és possible més que la de la paraula i el cos que es mou.

En acabar -mitja hora escassa i encara en queda mitja més-, s'alça una veu d'entre els tres jutges:

-Ha estat molt bé, però potser hauries d'haver fet servir suport gràfic.

I jo que dic la meua. El tercer, calla.