Flueixen les paraules en la penombra de les persianes baixades que filtren un sol esvaït, però encara dolç. Davant, una pantalla que va passant imatges, esquemes, resums en lletres piramidals i numerals ordinals. Una mica a la dreta, amb moviments oscil·lants de nervis continguts, un exercici de ventrilòquia.
Les mirades es reparteixen entre la llum de la paret i el cos a contrallum, i és difícil saber quina és la realitat i quin l'eco.
I així, una vegada i una altra, i una tercera. Fins que, passat el temps, apareix un cos -encara en la penombra perquè ningú, en aquesta hora que els altres mig s'adormen, ha aixecat les persianes- que ho vol dir tot sense cap llum de fons, sense imatges ni lletres ni mediacions, a cara descoberta. Els ulls miren els ulls, i els llavis, i la cara tota, i les mans que ajuden les paraules. Cap eco reverbera ni et distreu. Cap trampa no és possible més que la de la paraula i el cos que es mou.
En acabar -mitja hora escassa i encara en queda mitja més-, s'alça una veu d'entre els tres jutges:
-Ha estat molt bé, però potser hauries d'haver fet servir suport gràfic.
I jo que dic la meua. El tercer, calla.
ILLA HA BEGUT OLI... DE JAÉN
Fa 9 hores
3 comentaris:
Sembla que en alguna xerrada amb power point, en aquestes aules per a la tercera edat, se'n va anar la llum i la professora ja no va saber què dir, a això hem arribat. No crec que sigui el primer cas.
buf,buf,buf... no acabo d'entendre quina utilitat té el power point, a banda de distreure el personal perquè no miri el conferenciant...
Ni serà l'últim, Júlia. Mentre no hi hagi cap desgràcia...
A part de servir de cortina de fum, cap, Montse. Ei, però la culpa no és del power, sinó del seu ús.
Publica un comentari a l'entrada