Hi ha dies que un sembla que té tema
però que no troba l'estructura o el desenvolupament, el final com
cal, el to...
Migdia.
(carrer Bailen, en una taula de la
cantonada Sagarra parla amb una senyora). Vaig a comprar pomes,
que és el meu esmorzar habitual, i afegeixo un cogombre llarg,
gruixut, una mica corbat. Espero que el caixer acabi de pesar i
marcar el preu de les fruites i verdures de la dona que em precedeix.
Es todo reina, i li dimana els euros. Passo jo i em diu únicament el
preu. Em revolto: i jo, què?
Tarda (gairebé vespre si fos hivern)
(carrer Roger de Flor, res destacable
abans d'arribar a l'eap, net, polit, asèptic). El metge omple uns
papers perquè faci uns proves, també una que m'esborrona. Agafo
l'ascensor per anar a la planta baixa. Dins hi ha una noia alta -em
passa gairebé un pam-, rossa, atabalada. Parla castellà amb un
accent que la meua incompetència i la brevetat del viatge no em
permet acabar de situar: potser eslava o nòrdica? No sap com ha
arribat a la quarta planta (he estat jo, esclar). De fet em diu que
no sap ni on és, i m'assenyala, pudorosa, unes calcetes de color
rosa oblidades en un angle. S'obre la porta de l'ascensor a la segona
planta; li dic que segurament ha arribat al seu destí, però mira a
dreta i esquerra abans de sortir: no n'està gaire segura. Al taulell
de la planta baixa em donen hores, fulls, potets i instruccions
verbals. Provinent de l'ascensor, arriba una senyora a pas lent, molt lent, amb un embolcall
petit. La noia que el recull em mira i em fa un somriure mentre
llença paper i contingut a la paperera. Ei, sí, jo he baixat amb
aquestes calcetes rosa. Se li eixampla el somriure de... i em dedica
un encongiment d'espatlles.
