en la calor de la nit

Matí de calor, tarda de calor, nit de calor. Tinc poques ganes d’escriure i una mica més de lectures esporàdiques. Tinc ganes de no fer gaire res més que de deixar-me portar per l’atzar del temps, per la improvisació sense horari.

Estreno Les nits –en realitat més tardes que nits- d'estiu al jardí del Palau Robert. Concert del grup d’Istambul Baro Banda, amb un ample ventall de registres musicals. Menyspreem les cadires de plàstic i ens asseiem en un banc de pedra, al costat i darrere de les escales. Màrius Serra fa la presentació de l’acte dedicat a la Fundación Vicente Ferrer. No sé si es recolliran gaires diners.

Els músics es presenten i comencen a tocar. M’agrada força el que fan, però m’és impossible gravar un vídeo –sempre la dèria de les imatges- perquè malgrat que m’he situat estratègicament per tal que no em facin nosa els caps, la gent va arribant i s’interposa entre l’objectiu de la càmera i l’escenari. Al principi em molesta la corrua constant de tocatardans que no sabien què fer i han pensat a refrescar-se al aire lliure amb un fons de música amb directe, però després imagino una petita venjança: els immortalitzaré al bloc en tons foscos.

A poc a poc, sense proposar-m’ho, em vaig relaxant, a mesura que em comencen a interessar les cares i la gestualitat de la gent que avança i em sobrepassa. És curiós com són totalment aliens a la meva mirada. Tampoc no saben que l’endemà es podrien veure aquí.

Després... Un petit avançament del després afegit al vídeo. Ara tinc poques ganes d’escriure, prefereixo escoltar música. Acabo, doncs, abruptament.