5.7.10

de l'amor en temps difícils

Hi ha persones que admiro profundament per la seva humanitat, pel seu esperit de sacrifici, per la seva fidelitat en les situacions més adverses, per la seva heroïcitat callada, per la seva constància a l’hora de defensar causes justes –hi ha causes justes?- potser perdudes. Els admiro i els envejo, i em mortifica reconèixer com n’estic de lluny de la seva capacitat d’estimar i de superació de les adversitats.

Admiro, per exemple, aquells pares que malgrat saber que el seu fill naixerà amb una malformació congènita –més valdria que no hagués nascut pensen la majoria-, no només accepten el fet sense culpar-se ni culpar ningú, sinó que ho fan amb alegria i dedicaran tots els esforços possibles a tenir cura de la criatura, a estimar-la i a fer-li sentir el seu amor. Admiro l’esposa o l’espòs que quan l’altre sofreix un accident gravíssim que el deixa impossibilitat mentalment i físicament, gairebé un desconegut – més valdria que s’hagués mort pensen quasi tots, i alguns ho diuen-, no només no cedeixen a l’adversitat ni culpen el causant de l’accident, sinó que conserven o augmenten l’amor que li professaven. Encara admiro més aquells que sense tenir cap vincle familiar amb qui ha sofert una desgràcia que als ulls de la majoria l’ha convertit en un ésser desconegut, fins i tot inexistent, no només es mantenen al seu costat, el protegeixen i troben maneres noves de manifestar-li el seu amor i d’estimular-lo perquè no es desanimi, perquè la seva vida tingui una nova dimensió el més plena possible.

Aquests darrers dies creix la meva admiració per José Luís Rodríguez Zapatero, i darrerament per Carmen Chacón (i alguns altres que no esmentaré). Dos personatges que davant de la desnaturalització d’un Estatut que ja havia nascut amb debilitats evidents i que darrerament ha sofert una minva considerable de salut produïda per un accident que no per previsible resulta menys dolorós, no tan sols no busquen culpables sinó que el continuen estimant i estic segur que ho faran durant tota la seva vida, sigui curta o llarga, estable dintre de la gravetat o propensa a múltiples malalties. L’estimaran i estic segur que l’estimularan de tal manera que el pobre Estatut se sentira el més bell i el més complet entre els seus iguals. Admiro i envejo Zapatero i la Chacón en la seva comprensió, amor i estímul a l’Estatut. Ho confesso, jo no podria dissimular, com a mínim, la meva pena, la meva compassió distant, cada vegada que m’hi enfrontés, i preferiria no fer-ho

De les malalties congènites de l’Estatut, dels culpables de l’empitjorament de la seva salut i dels que només parlen dels culpables, no cal que en digui res. Quin sentit tindria?

Fins al dia 10.

8 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

si és que tenen un cor que no els hi cap al seu cos en Jóse i la Carme.

Júlia ha dit...

El portaran a una escola especial o l'integraran en la normalitzada???

Pais secret ha dit...

L´amor tot s´ho val...deia la cançó.

( No en diràs res fins al dia 10 o no et veurem fins el dia 10? Sempre tinc dificultats amb els articles contractes...)

Jesús M. Tibau ha dit...

pobret ell, i pobrets de nosaltres

Clidice ha dit...

tot i que no ho tinc gaire clar, perquè jo no vull, ni he volgut mai, l'Estatut, vull una Constitució, segurament el 10 també hi seré. Sobretot si Òmnium aconsegueix mantenir la pancarta, i si el president no hi vol anar, que no hi vagi, que no pateixi que ja en posarem un altre un dia d'aquests. ;)

pere ha dit...

Tant de cor, Francesc, que un tem que no els acabi explotant :-)

O potser, Júlia, li buscaran una professora gal·lesa o similar que li faci classes particulars. Tenen (tenim?) mala peça al teler.

Ai, A., l'amor, l'amor... i els desamors.
Ens veurem el dia 10?

Ell rai, Jesús, que tothom l'estima. Pobrets nosaltres.

I jo també hi aniré, clidice, encara que no sàpiga per què, potser nome´s per veure gent.
He sentit dir que el president ha fet la concessió d'acceptar una pancarta si hi posa: una bandera ens agermana. Cal personar en Montilla, és un lacònic, quan li convé.

Pais secret ha dit...

"Veuren´s" no ho sé, però ser-hi,farem el possible.
Tu porta un clavell roig a la solapa, per si les mosques...;-)

pere ha dit...

bé, potser portaré una orquídia acabada de florir, que de clavells en portaran tots ;-)