Reencetem durant el sopar el tema de cada any: la vida de la llengua al País Valencià. Ell, a la Politècnica de València, amic d'infantesa; ella, metgesssa amb recorreguts per diversos indrets del territori. És una conversa sense fi. Ells, des de la seva experiència de cada dia, parlen d'una situació de folklore, de pèrdua continuada i irreversible, tant en l'àmbit institucional (sobretot políticament institucional) com popular, d'un pancatalanisme impossible. Des d'aquí -fa temps que no visito el sud del sud-, a través de publicacions, blocs inclosos, em sembla notar una força important, però potser m'enganyo, segurament el percentatge de bones notícies que m'arriben és insignificant en la realitat de la totalitat del territori, potser només és una illa minúacula en un oceà advers o, encara pitjor, indiferent.
L'any que ve en tornarem a parlar sense afegir res substancial a la conversa, simplement per donar consistència a una conversa lleugera que se'ns allarga entre sentors de pins, de mar i d'allipebre, mentre la lluna plena d'agost, la darrera de l'estiu, s'alça poderosa per sobre de les oliveres.
L'endemà, vora la mar, tres noies rialleres que han deixat les tovalloles a la sorra em passen a fregar els peus i seguint el serrellet de les onades se'n van a l'altra banda de la platja. Les retrobo amb la mirada quan s'aturen i entren i no entren en l'aigua que tothom diu que és massa calda i jo trobo al punt. De què deuen parlar? En quina llengua? No importa. En aquest moment són tres en una.
Potser influït per unes lectures del diari que parlaven de la inspiradora de la Teresa de l'Eugeni d'Ors, penso en La Ben Plantada, que va anar publicant un estiu d'ara fa just cent anys. Ni una ni altra m'interessen gaire, però en canvi no em puc sostreure de la màgia de les tres amigues, de les tres germanes. I tot i així, retorno:
Bé, doncs, l'Eugènia és una preparació a la Ben Plantada, però encara amb austeritats d'ordre dòric; la Sara n'és una continuació, més ja amb un flonjo floriment a faisó coríntia. -L'Eugènia és un Benozzo Gozzoli; la Teresa, un Tiziano; la Sara, un Correggio.
... Quan, a l'hora de la posta, totes tres es passegen enllaçades vora la mar, sentiu que passa davant vostre quelcom de molt important i de molt rítmic, i us sembla llegir la Història Universal de Bossuet.
Eugeni d'Ors: La Ben Plantada
Avui, a part d'algun acte institucional, no conec cap iniciativa popular -als blocs, per exemple, que són una bona mesura de totes les coses, segons diuen alguns- de reivindicació del centenari de La Ben Plantada d'Eugeni d'Ors, més aviat el contrari. Què va fer d'Ors pel país? A qui interessa d'Ors? Qui coneix ja d'Ors? Queden orsians?. En canvi, dies després, participo, com espectador perquè arribo tard, a un homenatge blocaire a Enric Valor. Dissabte, quan ens veiem, els explicaré el cas als meus amics valencians.
Torno a pensar en les tres germanes, les tres amigues. Potser parlaven francès? No m'estranyaria. Aleshores sí que d'Ors podria parlar de la Història de Bossuet i pensar en els designis de Déu. Però, com he dit abans, a qui interessa Eugeni d'Ors?
3 comentaris:
home, pere, diuen que la indiferència és una de les pitjors coses que hi ha, però em sembla que l'aversió encara és més terrible, també en lo cas de les llengües.
eugeni d'ors...? un altre desconegut. "me sona", però la veritat, ni idea, i això que vaig començar filologia. com sempre, la ignorància infinita. però m'agrada molt este lligam que li has fet amb les tres germanes que es remullen les cames al "serrellet de les onades" després de fregar-te a tu els peus... mmm!
bona nit. quina alegria, trobar-te altra vegada més lluny però més a prop i poder tornar-te a llegir!
Les tres gràcies.
Qui pogués , ara mateix, estar en remull!
Vaig llegir La Ben Plantada l´estiu passat. Em va semblar...no em va agradar gens. Potser perquè venia de l´influència encisadora de la que es creia la Ben Plantada, la Lídia de Cadaqués...
Sí, ja sé que n´havia de fer una lectura més abstracta, més símbòlica i menys sentimental, però és que a mi l´altra em va enamorar.
No, no, iruna, la indiferència és la negació, ni tan sols la mort, sinó la no existència. Contra l'aversió potser es pot fer alguna cosa.
Ho veus? Qui és Eugeni d'Ors? Però aquesta setmana tothom, fins i tot els qui no el coneixen, saben qui és Enric valor. Ah, la grandesa dels blocs!
Els estius -les vacances- ja ho porten això del fregadís de peus i les amigues -o les germanes- que es retroben i deixen que l'aigua les acariciï sense demanar res més... i el passar d'una cosa a l'altra, també sense cap propòsit ;-)
I quina alegria retrobar-te, encara que estiguis més llunyana, que les distàncies físiques a vegades no importen.
Ho vaig pensar, A.: mira, les tres gràcies... I una mica d'enveja d'aquelles èpoques en què potser no tot és com vols però no hi ha més frontera que la que tu vols.
Ah, la Lídia de Cadaqués... Què pot fer el clàssic contra el romàntic? Però després, a poc a poc, fragmentàriament, a l'atzar del davant i el darrere, la Teresa té també el romanticisme de la tragèdia de les solituds. És clar que hi ha molta "palla". I per altra banda, Ors va ser un perdedor malgrat tot. Una altra solitud.
Publica un comentari a l'entrada