Hi vaig anar la setmana passada i em vaig "emportar" aquestes paraules seves: "els llibres de fotografia no han de portar text al costat de la imatge; la gent s’ha d’acostumar a llegir la fotografia, observant-la, intentant de saber què va voler dir el fotògraf, descobrint coses que el fotògraf no va advertir. Quan les fotografies porten peu, es limiten a llegir-lo i passar pàgina".
Rita
També matisaria l'afirmació del títol, els resultats no poden ser mai els mateixos, són formes d'expressió molt diferents.
Sobre el blanc i negre crec que és fruit de l'època, també va treballar en color, encara que poc, el mateix que altres fotògrafs del seu temps i el color encara no oferia les possibilitats actuals, també el preu era molt diferent, i les publicacions a les quals es destinaven moltes de les fotografies no es feien encara en color. La mitificació del blanc i negre és una mena de mite una mica enganyós, per part dels observadors, em temo.
Júlia
No en tenia cap intenció, i les meues fotos tampoc són cap exemple a tenir en compte, però els comentaris de la Rita i de la Júlia al post anterior m'animen a pujar una imatge d'aquest estiu. No posaré peu, no diré res sobre la història. Quan vaig fer la foto, què volia dir? Volia dir alguna cosa? Els lectors o lectores, què veuen? El resultat és molt diferent d'una narració escrita? Des del punt de vista tècnic (prescindint -o no- de la possibilitat que entrés tot el braç dret), color o blanc i negre? Per què? Jo no ho tinc clar. Demano disculpes a la R. per haver inclòs la seva imatge sens permís, però estic segur que no m'ho retraurà.
P S: La mort d'Heribert Barrera m'agafa incomunicat, m'afegeixo al dol a través de dues lectures (no n'he vist gaires als blocs): aquesta i aquesta.
7 comentaris:
M'has recordat un curs de teatre per a mestres que vaig fer fa molts anys, a finals dels seixanta, em sembla que encara no havia acabat magisteri. La noia que el portava era molt bona, Ana Maria Pelegrín, argentina, i ens feia portar fotografies i inferir-ne una història per a representar. Les classificàvem entre 'personatges', 'situacions' i 'temes', tot i que ella mateixa admetia que de vegades hi coincidien més d'una possibilitat. Vaig utilitzar durant molt temps aquest sistema en ocasions per 'inspirar redaccions' als alumnes.
En aquestes que has penjat gairebé hi ha les tres coses.
No em voldria enrotllar massa, però els peus de foto o els títols també ens influeixen i potser ha de ser així, penso en què veuríem a 'L'absenta' si no portés títol, o a 'La morfinòmana' i tants altres. Un text escrit pot generar moltes imatges però una imatge també pot generar textos diferents i divergents.
D'entrada aquest apunt d'avui, des del meu punt de vista, confirma el que deia en Català-Roca. Al no haver-hi peu de foto, he mirat i remirat, o sigui m'hi he hagut d'entretenir, per tal de poder dir la meva.
I aquesta és la meva:
A mi em sembla que l'R tot just ha acabat de fer una cosa (primer pensava que tocava, que això era un teclat, però ara ja no n'estic tan segura...), li ha anat bé i se'n sent satisfeta. Com que feia una mica de calor, entre la màniga llarga i amb els nervis, se li han enganxat una mica els cabells, que ara se separa, tot aprofitant per estirar-se una mica, tota relaxada i contenta, un cop acabada aquesta feina (que no tinc clara). :P
Pel que fa al color i al blanc i negre, en aquest cas no em diu res més ni menys que sigui d'una manera o una altra.
Està bé aquesta entrada, Pere. En podries fer de tant en tant!
Doncs jo trobo bé que una imatge porti text... i si el fa l'autor, millor. Però, esclar, el fotògraf s'expressa en imatges i el poeta, en textos. Està bé posar textos a les imatges. I molt més encara, imatges als textos!
M'ha agradat que el B/N no perd la calidesa del color, perquè aquesta emana del somriure i del deseiximent del gest. Per cert que m'encanta la joguina de fer música que té al damunt del teclat :)
Una bona forma d'estimular, la que proposes, Júlia. En aquest cas entenc que hi ha el personatge i la situació (potser); el tema... aquí és on comença la creativitat.
Cert, els textos als costat de la imatge són d'agrair, al menys és donen una pista, fins i tot la clau, després l'obra: el ritme, el punt de vista, l'origen, l'adeqüació... ja és tot un altre món, com cada lectura.
Molt bé Rita. A mi aquesta fotografia m'agrada força, així que t'agraeixo l'esforç.
Sí, sí, la R. toca i també ha cantat. Jo també vaig pensar que després d0acabar aquesta cançó estava satisfeta del resultat i va tenir un moment de relaxació, de deixar-se anar. Jo capto just aquest moment (fixat com els braços i el cabell estan una mica moguts en la foto).
Quan al color o oel blanc i negre, no ho tinc tampoc clar. En aquest cas, el color potser és més dinàmic, més passional i el blanc i negre més relaxat.
Sí que podríem jugar a aquest joc, sense abusar.
... i un altre dia potser pujaré la història sencera -i quotidiana- de la foto de la meua veïna :-)
I tant, veí, els textos (o les imatges) sempre ajuden el lector i complementen el que ha dit o ha fotografiat, però en darrer terme la poètica de les cracions va més enllà dels complements sovint historicistes. Per exemple, aquesta foto l'hagués pogut titular: la meua veïna. I...
Cert, clidice... és el gest, el somriure, el moviment, jo també ho veig així en aquest cas.
Uf, sóc un desatre musicalment parlant, però era divertit seguir les llums de la joguina :-)
Publica un comentari a l'entrada