8.7.16

principi de desolació i contraproposta


Miro el rellotge, que és intel·ligent -és un dir- i sovint pessimista i m'adverteix que el dia ja s'escurça. El fet em produeix un incipient sentiment de desolació: l'estiu acaba de començar i jo ja veig l'anunci de l'hivern, del fred, del sol tímid, de deixar d'anar pràcticament despullat (per casa i en hores convingudes), de la fí de les síndries -menges, beus i et rentes la cara- d'un vermell dolç entre excitant i nnocent, de la desaparició dels núvols d'anques de querubí i de natges daurades de sol i brillants i oloroses de cremes solars, i de les nits a la fresca i... no continuo que... Però si encara no m'he banyat a la mar ni he vist l'arròs com creix ni he sentit l'olor intensa dels pins ni m'han buscat els peixets que apareixen quan remeno el fons marí amb els peus... Decididament, mirar rellotges i calendaris a l'estiu és un mal negoci, una aberració, sobretot per als qui no creiem en la mesura del temps que ara es dilata i ara es contreu (vull dir que es dilatava) . Esclar que quan siguem realment europeus la cosa serà molt pitjor...

Prou! Fora rellotges, que l'estiu és aquí i no s'acaba ni avui ni demà.

5 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

de fet no entenc perquè portem encara rellotges, si el mòbil ja marca l'hora i a nosaltres poca falta ens fa, sabem sempre l'hora que és, l'hora del pati.

Carme Rosanas ha dit...

Fora rellotges, mòbils i tot el que calgui, per viure el moment present i deixar-nos d'històries!!!

miquel ha dit...

Francesc, jo em pensava que seria l'hora del pati, però resulta que m'he trobat que no és ben bé així. De tota manera, no són les mesures d'hores i dies les més interessants, sinó de les estacions.

Sí, Carme, carpe diem, però... Després resulta que has de recordar des de l'hora que es dina a quin dia fa aquell o aquella la presentació del llibre, passant per la celebració d'un aniversari... Sempre marques al temps.

Anònim ha dit...

Dícese de un hombre con una cámara pegada que con sus gadgets y bromas conquistó el cariño de una Benicarlanda.
Gracias por tus fotos y tanto a Montsi como a ti, por el cariño demostrado.
Un saludo de una cartxofereta.

miquel ha dit...

Carxofereta, va ser un plaer compartir el temps, l'espai i la conversa amb tu (i amb la resta dels amics)i no dubto que ho repetirem. Gràcies per les teus paraules.