Hi va haver una època,
que recordo vagament, en què la meua noció del temps se
circumscrivia a la claror i la foscor, al sol o als núvols, a la
pluja (si no fos perquè els homes del temps ens diuen que no, podria
pensar que aquests d'ara són els primers dies del diluvi universal)
i al vent, a la calor i al fred. Recordo (vagament) les vegades que
el meu pare m'havia de venir a buscar a qualsevol carrer del poble
perquè era l'hora de dinar, i els advertiments en va que em feien
per inculcar-me els conceptes bàsics de la mesura del temps.
Recordo, més clarament, que en aquella mateixa època, potser pels
advertiments paterns, vaig interessar-me a descobrir els misteris del
temps fragmentat a través dels rellotges de casa que queien a les
meus mans. Després d'alguns intents inútils observant i desmuntant
les rodetes metàl·liques de les panxes d'aquells instruments,
continuava sent incapaç de copsar la dèria que tenien els grans de
compartimentar els dies, les estacions i els anys en petits fragments
sense sentit.
Potser va ser cap als
deu anys, a partir de de l'horari espartà i inamovible de
l'internat, que vaig tenir relativament clara la mesura mecànica del
temps. Amb els anys, no cal dir-ho, el rigor dels rellotges va ser
una constant, sovint assumida de mal grat. Ara, segons el dia o el
moment, esclar, , he tornat a la meua percepció originària del
temps, però encara em condiciona la pràctica imposada durant tantes
estacions i les exigències de l'entorn.
De tot plegat, i
escèptic com sóc a la mesura del temps, m'ha quedat una afició als
rellotges que potser podria ser motiu d'alguna anàlisi
psicoanalítica. De tant en tant m'enamoro d'algun rellotge, crec que
més per aquesta tendència que tenen a moure's, a canviar
constantment, a no parar mai quiets, que per la finalitat amb que es
van inventar. Cada vegada que tinc un rellotge nou, penso amb Pere
Calders, que, com vaig saber més tard, tenia la mateixa afició,
encara que mai no vaig esbrinar si se sustentava en algun raonament
que pogués compartir.
He observat que els
joves tenen poca tendència a portar rellotges convencionals, que les
seues hores depenen del que marca el mòbil. Jo, en canvi, que va haver un temps que volia desfer-me de qualsevol element de mesura, continuo
sent addicte al cop de canell. El meu darrer aparell, alternat amb
d'altres, es diu
Pebble.
La història de Pebble
és molt curiosa. Es tracta de la idea d'uns emprenedors
nord-americans -podrien ser d'aquí- que necessitaven 100.000 dòlars
per fabricar un rellotge “intel·ligent” i van recórrer a una
plataforma de mecenatge anomenada
Kickstarter. Al cap de poc temps
havien rebut deu milions de dòlars, de manera que el seu projecte va
tirar endavant sense penúries i sembla que l'èxit de vendes és
espectacular, de tal manera que en els primers temps (fa cosa d'un
any) tenien problemes per satisfer amb rapidesa les comandes.
Pebble és un rellotge
que té una sèrie d'aplicacions que van lligades al mòbil.
Bàsicament, avisa per vibració que algú t'està trucant i mostra a
la seua pantalla, semblant quant a tecnologia a la dels e-books, el
número i el nom (si figura als contactes del mòbil), de la trucada
entrant, que es pot acceptar o rebutjar prement un boto del costat de
la pantalla. També indica, i mostra en pantalla, els SMS rebuts. De
la mateixa manera, després de la configuració pertinent, mostra (o
hauria de mostrar, perquè l'invent encara es troba en procés de
perfeccionament i aquesta, i la plastificació del conjunt, és una de les gràcies al meu entendre)
els correus rebuts a determinats comptes, i tota una sèrie d'avisos
que depenen de les aplicacions que cadascú ha inclòs al seu
telèfon. Constantment apareixen noves aplicacions, per exemple, la
possibilitat de controlar la càmera del mòbil, etc.
De totes maneres, una
de les possibilitats que em fa més gràcia, és la de poder veure
l'hora (Pebble, evidentment, també marca l'hora) des de pantalles
canviants. Encara més, em diverteix el fet que jo mateix pugui
dissenyar les meues pròpies pantalles i incorporar-les al rellotge a
través d'un
generador lliure, que té les seues limitacions, però
que permet moltes variants. De moment he fet unes quantes provatures
i m'he quedat amb dos dissenys, un que es mou entre el classicisme i
la fantasia, i un altre més auster d'aparença totalment digital.
Cal dir, però, que un dels meus dissenys preferits és el d'un noi
que es diu Òscar, que presenta les hores segons l'atàvica,
aproximada, curiosa i divertida manera catalana. L'altra pantalla
imprescindible és la que faig servir a la nit, quan em trec les
ulleres, que és l'única que em permet saber si puc continuar al
llit o ja és hora que em llevi, encara que les meues hores de dormir
ja tenen poca relació amb els rellotges.
Ara que ja he tornat,
en certa mesura, a la meua percepció primigènia del temps, que dedico a empreses absolutament i satisfactòriament inútils, , em
trobo, no obstant, amb una gran resistència a indagar les intimitats
dels rellotges. Fa temps que sé que no s'hi amaga cap misteri, que
el misteri continua sent la inamovible dèria de la majoria a
adaptar-se als moviments externs que marquen les busques.
Per cert, si algú es
vol entretenir a imaginar pantalles amb el generador esmentat més
amunt, que sàpiga que si arriba a construir una obra mestra té
l'èxit assegurat, encara que de moment tots els models que es van
creant són de lliure disposició. I si algú em vol passar la seua
pantalla, la lluiré amb molt de gust.
PS.: Demano disculpes per si algú se sent ofès pel vermell; també asseguro que en altres fotos procuraré netejar el vidre del rellotge.
