Com que s'acosta la tardor astronòmica
(i gastronòmica) acabaré avui la relació d'algunes de les
lectures lleugeres d'estiu que vaig encetar dies enrere.
Evidentment, l'adjectiu lleugeres no es correspon amb el contingut de
tots els llibres esmentats -dels veritablement pesats, no n'he volgut
dir res, no fos cosa que algú inadvertidament en comencés la
lectura i se'n recordés de mi- sinó que fa referència, l'adjectiu,
a l'estat d'ànim amb què he anat passant pàgines.
De fet, no sóc gaire bo a l'hora de
titular els posts, segurament perquè el que m'agrada és anar
escrivint, no sintetitzar a traves d'una o dues paraules, no cridar
l'atenció amb una frase inicial més o menys enginyosa. Si fos un
escriptor aniria més en compte: jo mateix he comprat alguna novel·la
més atret pel títol que per la quasi certesa que la lectura
m'interessaria poc.
I la primera frase, el primer paràgraf
d'un llibre? Hi ha qui col·lecciona inicis. Alguns són molt
famosos; diuen que el que més és aquell que comença amb el
contundent:
Digueu-me Ismael.
Pensant en tot això, he repassat els
primers paràgraf de les narracions d'un de les darreres lectures, i
he pensat que sí, que en algun cas són bons inicis, però que la
lectura de la majoria de narracions supera de bon tros la promesa
inicial i en algunes les expectatives es queden curtes. Sigui com
sigui -i això que no he llegit en l'original francès-, el joc
lingüístic és un plaer... i la barreja de crueltat i tendresa,
l'absurditat de les situacions i la seua lògica, les moralitats a
penes perceptibles sota el surrealisme d'una prosa a vegades a ritme
de jazz... D'acord, tinc debilitat per l'autor.
En fi, no ho sé. Copio sis inicis per
fer memòria als qui han llegit les narracions i per si de cas els
qui no les han llegides s'interessen per continuar-les o, si s'escau,
per continuar-les escrivint a la seua manera.
En el Bois des
Fausses-Reposes, al pie de la costa de Picardía, vivía un muy
agraciado lobo adulto de negro pelaje, y su distracción favorita
consistía en contemplar cómo se ponían a toto gas los coches
procedentes de Ville-d'Avray, para acometer la lustrosa pendiente...
Aulne caminaba pegado a la
pared y cada cuatro pasos miraba hacia atrás con gesto receloso.
Acababa de robar el corazón de oro del padre Mimile. Por supuesto,
se había visto forzado a destripar un poco al pobre hombre, y, en
particular, a hundirle el tórax a golpes de podaderas.
Cubierto de deudas como
desde hacía muchísimos años no lo había estado, el Mayor decidió
comprar un automóvil para pasar la vacaciones más agradablemente.
Martín me telefonea a las
cinco. Yo estaba en la oficina escribiendo no sé qué, seguramente
alguna inutilidad. No me costo demasiado trabajo comprenderle. Habla
inglés con un acento mitad americano y mitad holandés, que también
debe ser judío, de lo que resulta un todo un tanto especial, pero
que en mi teléfono funciona.
El reflejo amarillento de
la farola se encendió en el vano negro y vidriado de la ventana.
Eran la seis de la tarda. Ouen miró y suspiró. Apenas si había
avanzado en la construcción de su trampa para palabras.
Fue el día en que cumplía
once años cuando el pequeño Urodonal Carrier paró mientes, de
manera repentina, en la existencia de Dios. La Providencia, en
efecto, le reveló de improviso su condición de pensador y, si se
considera que hasta entonces se había acreditado como completamente
idiota en todos los terrenos, mal se podría creer que el Señor no
hubiese tenido parte en tan súbita transformación.
