Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estiu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estiu. Mostrar tots els missatges

8.7.16

principi de desolació i contraproposta


Miro el rellotge, que és intel·ligent -és un dir- i sovint pessimista i m'adverteix que el dia ja s'escurça. El fet em produeix un incipient sentiment de desolació: l'estiu acaba de començar i jo ja veig l'anunci de l'hivern, del fred, del sol tímid, de deixar d'anar pràcticament despullat (per casa i en hores convingudes), de la fí de les síndries -menges, beus i et rentes la cara- d'un vermell dolç entre excitant i nnocent, de la desaparició dels núvols d'anques de querubí i de natges daurades de sol i brillants i oloroses de cremes solars, i de les nits a la fresca i... no continuo que... Però si encara no m'he banyat a la mar ni he vist l'arròs com creix ni he sentit l'olor intensa dels pins ni m'han buscat els peixets que apareixen quan remeno el fons marí amb els peus... Decididament, mirar rellotges i calendaris a l'estiu és un mal negoci, una aberració, sobretot per als qui no creiem en la mesura del temps que ara es dilata i ara es contreu (vull dir que es dilatava) . Esclar que quan siguem realment europeus la cosa serà molt pitjor...

Prou! Fora rellotges, que l'estiu és aquí i no s'acaba ni avui ni demà.

2.9.15

el curs del dia, i de la nit


Formigues

gat (que no miola)

formigues

dragonets (petits i espantadissos, un em recorre la cuixa, quin batec el seu cor!)

formigues

gos (canella)

formigues

libèl·lules (d'ales transparents)

formigues

llangardaixos (veloços)

formigues

aranyes (casolanes: Pholcus phalangioides)

formigues

orenetes (escasses)

formigues

peixos (esmunyedissos)

formigues

gats-penats (perdó, ratpenats- (erràtics)

formigues

mosquits (que treballen de nit)

formigues

pardals (tres per un ral)

formigues

mosques (no piquen a les fosques)

formigues

marietes (fonolleres)

formigues

gavines (blanques i grises)

formigues

eriçons (de mar)

formigues

flamencs ( de vol majestuós)

...

formigues ( per què tantes formigues?)

25.8.15

la vida lenta


Desprès d'uns quants dies fora de casa, continuo encara amb el ritme relativament lent, calmat, de l'estada al sud. Curiosament, la vida barcelonina és més monòtona, com ho seria l'altra si m'hi passes llargues temporades. Al matí, compres al supermercat i exploració dels bars de més a la vora per si decidim anar a sopar qualsevol nit. La majoria dels més habituals estan tancats: El Tiet, la Neura, el Morrysom... Sagarra seu sense companyia en una taula de Bailén amb Provença; examina qui passa i potser pensa l'article del diumenge. El perruquer ja ha tornat de vacances i es concentra en un clatell. Faig pop amb patates per dinar. Al tard, volto una estona pel centre: secció de fotografia del FNAC, un pot d'anxoves de la marca Aliada -baratíssim- al super del C. I., un cartró de tabac a l'estanc del costat de la Fargas -la dependenta em diu que a l'agost tampoc no fan rebaixes. Em sorprenen els cartells de dos que demanen asseguts; la noia ha escrit: AYUDA PARA HAMBURGUESAS, GRACIAS; el noi, prop del Zurich, que porta una boina jamaicana, diu que es gastarà els diners que li deixem en PROSTITUTAS, ALCOHOL Y DROGAS, no recordo si en aquest ordre; no sembla que els seus missatges tinguin gaire èxit, però alegren la vista. Continuo el passeig cap a casa, a poc a poc, avançat els turistes que encara van més lents que jo. A sopar, peludes, etc.

Ara, mentre escric, penso quantes idees, sensacions, informacions, imatges, etc., em dec haver perdut dels blogaires que llegeixo habitualment. No hi puc fer res, la vida marca el seu tempo i, a més, un sap que més o menys tot continua com sempre, i si no fos així, segurament, només segurament, me n'hauria assabentat.

31.7.15

el temps immòbil

Em diu que se'ls ha acabat la carn marinada i que no sap si en faran per demà perquè estan a punt de fer vacances. El de la bodega m'ha assegurat que si no hi ha cap canvi de darrera hora tancarà despús-demà, no sap ben bé a quina hora l'hora. Al forn, per primera vegada en anys, també faran vacances. Al mercat de la Concepció, les parades que no tanquen -de moment- només obren als matins: horari d'estiu. Barcelona, ciutat turística? Als pobles de la costa els botiguers esperen fer l'agost i, si convé, alguns allargaran el seu horari comercial i llogaran un o dos algun dependent (o dependenta) més; la seua conciliació de la vida familiar arribara quan el dia s'escurci i comenci a fer fresca. He de fer un pensament, comença a ser hora que, en vista de la desbandada general dels meus proveïdors habituals i dels turistes cada vegada més badocs, jo també toqui el dos i me'ls trobi prenent el sol o suant per camins de muntanya, absolutament convençuts que estan carregant piles. Mentre faig plans, arribo a la plaça, miro enlaire i veig la mateixa noia. Quants dies fa que no alçava la vista cap als balcons? Dos setmanes, tres? A penes ha canviat res. Una lleugera modificació en l'obertura de les cortines, no en la seua; una de les cadires ha variat de posició; ella té les cames més estirades i els avantbraços més alçats; porta una roba diferent però el mateix pentinat; sosté entre les mans... Què mira? Llegeix un llibre? Envia i rep missatges a través del mòbil? Sigui el que sigui, tinc una sensació intensa de temps aturat entre el moviment intens de la ciutat babèlica. Durant un instant se m'acut un bucle: cada dia, a la mateixa hora, la noia i jo, tots dos aliens al pensament de l'altre, malgrat que jo jugaria amb avantatge. Però no podrà ser, els obligacions de l'estiu em reclamen i tothom comença a ocupar el lloc que li pertoca. Qui sap si al setembre...

10.2.15

exercici de memòria (esquema)


Endreça interminable, sobretot de llibres i papers. Els llibres han quedat col·locats als prestatges, encara que cal reorganitzar-los. Repasso una llibreta d'espiral d'interior de paper quadriculat. Es nota que hi vaig arrencar alguns fulls. En passar ràpidament les pàgines, cauen dos segells grecs enganxats entre ells. Miro més a poc a poc, full a full. Hi ha poca cosa escrita. A la primera pàgina, uns números que no em diuen res, però, de seguida, un calendari parcial del mes d'agost de 1978 dibuixat a mà. Va del dia 7, dilluns, al 31.  Toponímia:

7: sortida de Barcelona
8: Gènova. Nàpols (ens hi devíem quedar a dormir)
9: Nàpols. Brindisi (devíem embarcar a la tarda)
10: Corfú
11: Corfú
12. Corfú-Patres. Vaixell
13: Nàuplia. Epidaure (ja som al Peloponès)
14.: Micenes
15: Mistràs
16: Olímpia
17: Delfos
18: Delfos
19: Delfos. Atenes
20: Atenes. Osios Loukas
21: Atenes
22: Sunion
23: Sortida del Pireu. 11 nit
24: mar
25: Venècia
26: Venècia
27: (res)
28: (res)
29: Sortida de Gènova. 1 de migdia

Records, alguns molt vius, altres boirosos, alguns segurament inventats. Diapositives que fa anys que no miro.

Després de dotze fulls sense anotacions, dues pàgines que parlen de l'arribada a Venècia, de les primeres impressions, algun detalls. Per què només vaig escriure aquest primer dia a Venècia? I tot tan prosaic...

Més endavant, un foli plegat que conté unes columnes on vaig anotar el que m'havia d'endur. ¿Em vaig emportar, tal com consta, la Sintaxí de Solà i la poesia de Ferrater? Curiosa parella.


1.9.14

inanitats XXV

Recupero un dia d'agost que no sé precisar quin número ocupa en el conjunt. La pluja és malenconia, llamps i trons, barrancs i torrenteres, cursileria o força, saó en el camp ai, les olives!-, miralls en basses, papiroflèxia en forma de barquet que baixa pel còrrec del carrer -un nen se'l mira i un vel, recorda-, monotonia, suavitat, observació pausada, concentració o dispersió, mort i vida, recolliment, exaltació, neteja... Potser -pot ser- plors d'alegria o de tristor. Al nostre país, la pluja -plou més ara al meu sud?- sol ser un parèntesi entre sol i sol, necessitat i desig, o rebuig. Sigui com sigui, mai no plou al gust de tothom, és cosa sabuda.

En tarda grisa,
mira el cel la morera,
plora una fulla


24.7.14

fenomenologia estival


A vegades, sobretot llegint poesia o prosa poètica, però també altres gèneres escrits per aficionats o professionals, tinc la sensació de ser testimoni d'una evacuació impúdica de diarrea sentimental. Jo mateix, modestament, penso que col·laboro en la creació i l'expansió d'aquest material que a l'estiu -qüestions de climatologia i de canvi d'aigües- es procliu a notar-se més.

Compte, que no se'm malinterpreti, no tinc res contra els sentiments, al contrari. Ho dic de cor.

14.7.14

l'home Levi's


-T'has fixat que pocs homes porten camises de quadres?

No me n'havia adonat, però durant una hora i mitja he estat observant la gent per llocs de màxim transit de vianants i veig que tenies raó. Entre els centenars d'homes amb què em creuo, poquíssims van vestits amb camises de quadres, i la majoria dels qui en duen són més grans que joves; predominen les llises de colors discrets, pocs vius: res de turquesa, robí, bordeus, préssec madur... De fet, les camises es veuen poc, siguin de màniga llarga arremangada (uf, ja no es porta la màniga recollida als colzes?); la majoria d'homes opten per les samarretes, els polos, o peces semblants, amb il·lustracions o sense, i si porten textos, sovint són en anglès.

Per què es veuen tan poques camises? Jo les trobo més còmodes que les altres robes, malgrat el petit inconvenient dels botons. Potser es tracta del preu, habitualment més elevat que el de samarretes o polos? No ho sé. I malgrat tot, ara a l'estiu, les botigues continuen amb ofertes variades de camises, també algunes de quadres. El meu fons d'armari continua ple de camises d'hivern i d'estiu, moltes de quadres; què faig, em passo a les samarretes durant l'època de calor? M'esclavitzo a la moda o a l'utilitarisme?

Encara estic distret amb aquests pensaments a la part de fora de les caixes del supermercat del Corte Inglès, quan em crida l'atenció un home que està a punt de pagar la seua compra; l'havia vist d'esquitllentes pel carrer fa uns mesos i gairebé l'havia oblidat. L'observo detingudament. Camisa clara, amb dues butxaques amb un petit viu fosc a la part superior, brodats, corbata, els faldons dins del pantaló -cinturó amb sivella daurada espectacular- del mateix color que la camisa; un barret d'ala ampla li cobreix el cap; els ulls amagats rere unes ulleres fosques, grans. Va posant els articles en una bossa que du on es llegeix Levi's. Quan ja ha pagat, passa me'l meu costat mentre li faig una altra foto. Tinc la sensació que està acostumat a ser objecte d'atenció; fins i tot crec que s'atura un instant per donar-me temps a captar-lo, mentre em mira enigmàtic, indiferent, digne, i continua el seu camí, les mans a punt, separades del cos. On han anat a parar els personatges singulars dels carrers de Barcelona? Qui queda? Qui els immortalitza?

De reton a casa, repasso vestits d'homes i dones, la majoria, al passeig de Gràcia, turistes. Déu, quin batibull esperpèntic de despropòsits en les vestimentes. Penso en l'home-Levi's i hem sento orgullós de les meues camises de quadres i decidit a comprar-me'n una altra, ara que la de tons blaus comença a envellir.


20.9.13

lectures lleugeres d'estiu. Final


Com que s'acosta la tardor astronòmica (i gastronòmica) acabaré avui la relació d'algunes de les lectures lleugeres d'estiu que vaig encetar dies enrere. Evidentment, l'adjectiu lleugeres no es correspon amb el contingut de tots els llibres esmentats -dels veritablement pesats, no n'he volgut dir res, no fos cosa que algú inadvertidament en comencés la lectura i se'n recordés de mi- sinó que fa referència, l'adjectiu, a l'estat d'ànim amb què he anat passant pàgines.

De fet, no sóc gaire bo a l'hora de titular els posts, segurament perquè el que m'agrada és anar escrivint, no sintetitzar a traves d'una o dues paraules, no cridar l'atenció amb una frase inicial més o menys enginyosa. Si fos un escriptor aniria més en compte: jo mateix he comprat alguna novel·la més atret pel títol que per la quasi certesa que la lectura m'interessaria poc.

I la primera frase, el primer paràgraf d'un llibre? Hi ha qui col·lecciona inicis. Alguns són molt famosos; diuen que el que més és aquell que comença amb el contundent: Digueu-me Ismael.

Pensant en tot això, he repassat els primers paràgraf de les narracions d'un de les darreres lectures, i he pensat que sí, que en algun cas són bons inicis, però que la lectura de la majoria de narracions supera de bon tros la promesa inicial i en algunes les expectatives es queden curtes. Sigui com sigui -i això que no he llegit en l'original francès-, el joc lingüístic és un plaer... i la barreja de crueltat i tendresa, l'absurditat de les situacions i la seua lògica, les moralitats a penes perceptibles sota el surrealisme d'una prosa a vegades a ritme de jazz... D'acord, tinc debilitat per l'autor.

En fi, no ho sé. Copio sis inicis per fer memòria als qui han llegit les narracions i per si de cas els qui no les han llegides s'interessen per continuar-les o, si s'escau, per continuar-les escrivint a la seua manera.



En el Bois des Fausses-Reposes, al pie de la costa de Picardía, vivía un muy agraciado lobo adulto de negro pelaje, y su distracción favorita consistía en contemplar cómo se ponían a toto gas los coches procedentes de Ville-d'Avray, para acometer la lustrosa pendiente...



Aulne caminaba pegado a la pared y cada cuatro pasos miraba hacia atrás con gesto receloso. Acababa de robar el corazón de oro del padre Mimile. Por supuesto, se había visto forzado a destripar un poco al pobre hombre, y, en particular, a hundirle el tórax a golpes de podaderas.



Cubierto de deudas como desde hacía muchísimos años no lo había estado, el Mayor decidió comprar un automóvil para pasar la vacaciones más agradablemente.



Martín me telefonea a las cinco. Yo estaba en la oficina escribiendo no sé qué, seguramente alguna inutilidad. No me costo demasiado trabajo comprenderle. Habla inglés con un acento mitad americano y mitad holandés, que también debe ser judío, de lo que resulta un todo un tanto especial, pero que en mi teléfono funciona.



El reflejo amarillento de la farola se encendió en el vano negro y vidriado de la ventana. Eran la seis de la tarda. Ouen miró y suspiró. Apenas si había avanzado en la construcción de su trampa para palabras.



Fue el día en que cumplía once años cuando el pequeño Urodonal Carrier paró mientes, de manera repentina, en la existencia de Dios. La Providencia, en efecto, le reveló de improviso su condición de pensador y, si se considera que hasta entonces se había acreditado como completamente idiota en todos los terrenos, mal se podría creer que el Señor no hubiese tenido parte en tan súbita transformación.

2.9.13

el meu gat d'estiu (1)


Arribem a la tarda, ja tard. Amb el cel fosc apareix el gat (conegut amb diversos noms: gatet gatet, bufador i, a partir d'ara, desdentat). El trobo canviat, no sé si són els bigotis i les celles blanques o les clapes daurades en el pelatge negre. S'està, com totes les nits, al llindar de la porta, davant de la cortina, a l'espera de l'àpat del dia.

Surto amb les restes sobre un paper d'alumini. Em mira els ulls i em bufa, com sempre, i m'acompanya en trajecte erràtic a un pam dels peus fins que deposito els caps de llucet al lloc convenient del pati. Comença a menjar i es despreocupa completament de mi. Després desapareixerà i potser tornarà al cap d'una hora o dues. L'endemà, el trobaré ajagut al costat de la morera o en qualsevol altre lloc on hi hagi una mica de terra fresca.

En tots els anys que el conec, mai no l'he sentit miolar. Cap modulació de la veu excepte el so gutural amb la boca oberta i els ullals a punt de l'hora de menjar. La seua mudesa em desconcerta fins que fa uns dies llegeixo en un suplement del diari que el professor John Bradshaw, famós biòleg i fundador de l'Institut d'Antrozoologia de la Universitat de Bristol, afirma que els gats no miolen entre ells, sinó que únicament ho fan per comunicar-se amb els humans. La idea m'agrada: dedueixo que el meu gat més que un humà em considerà un dels seus. Ho tindré en compte, encara que no sé com, perquè els gats i el seu món sempre m'han semblat un misteri. Quan li he de bufar?


29.8.13

costums de mar i de terra


Veiem sortir de l'aigua un home que porta una bossa de xarxa amb un popet que treu alguns tentacles per entre les malles. L'home li ensenya la presa a la seua dona que jau mig dins mig fora de l'ombra del para-sol. El meu amic m'explica que si el pesquen li caurà el pèl, i em detalla alguns casos de gent del poble agafada in fraganti.

Abans, la gent del poble baixava una estona a remullar-se i, sobretot, a buscar quatre mariscos per a la paella o pel vermut: uns musclos, unes potes, uns dàtils (els més ben preparats), unes cornes... A vegades se les menjaven a la vora de la mar, sota un garrofer. Si en feien més del compte els repartien entre amics i coneguts, alguns anaven a parar als restaurants. Potser va arribar un moment que entre els d'aquí i els de fora es va collir massa marisc o potser va passar alguna altra cosa que va fer disminuir determinades espècies, però sembla que actualment n'hi ha una abundància notable. Però ara no es pot recollir res si no es té llicència de mariscador; unes llicències que diuen que surt excessivament cara si el que es vol és únicament el proveïment personal. En conseqüència, alguns mariscos han desaparegut de les taules dels veïns del poble i dels restaurants; només es mengen els que es poden comprar a les peixateries o a les depuradores. Tot això m'ho explica l'amic que em deixa prenent el bany mentre marxa cap a casa amb les butxaques plenes de cornes. No s'ha atrevit a ensenyar-me-les.

A la nit, ens reunim uns quants a casa d'uns altres amics. Mengem uns mollets fresquíssims, el més gran del quals no arriba a la mida del meu dit menut. Un dels comensals explica que fa temps, en la caseta (alguns dirien xalet o torreta) que té prop de la mar a vegades encenia el foc de llenya per fer alguna menja. El primer a aparèixer era l'agutzil del poble, que ja l'advertia que aviat apareixerien els mossos i els rural, i potser la guàrdia civil. L'home els esperava i es quedaven xerrant una estona fins que tots tornaven a les seues feines. A la tercera o quarta vegada que li va passar el mateix, va decidir que plegava de fer foc de llenya. L'home, que té la caseta a la vora de l'autopista, diu que en tots els casos els avisos de foc al bosc provenien d'automobilistes que havien vist el fum. L'home acaba lloant l'eficàcia de les campanyes de prevenció d'incendis i la memòria dels conductors. És clar que el 112 és fàcil de recordar, i gratuït.

Tinc una primera reacció negativa davant dels canvis que m'impedeixen menjar dàtils de mar o unes costelletes de corder a la brasa dels sarments, però després penso que la regulació de qualsevol activitat publica o privada és un signe de progrés, un signe de la maduresa, la sensibilitat i la responsabilitat d'una societat civilitzada que cada dia té uns governants més preparats i uns ciutadans més exemplars; ep, i unes forces de l'ordre modèliques. Quan penso en el semisalvatgisme en què vivíem...!

28.8.13

fent via


Ens trobem el grupet de cada dia a Santa Llúcia. Ahir alguns van fer una caminada des del Perelló a la platja. Expliquen les anècdotes de la caminada, de l'arribada, de la menjada... Comenten -divisió d'opinions sobre el fet- que Jordi Pujol participarà en un dels trams del poble de la Via Catalana , no saben quin; una altra diu que potser veurem Llach; encara un altre parla de la probable presència de Dyango, darrerament més famós que mai gràcies a la seua intervenció a 13TV i a la seua participació al Concert per la Llibertat... La mar d'aquest agost continua sent quieta, transparent, estimulant. El sol crema benigne o rigorós, mai no se sap. Som els de sempre i parlem del de sempre, una mica de tot. Una em pregunta si li he portat els espaguetis que li vaig prometre: sempre té gana.

Uns dies després, la Joana i jo escoltem una estona l'exconseller Tresserras a la plaça de Catalunya de l'Ampolla. La gent ha ocupat totes les cadires i encara n'hi ha de dreta. A la vora, en una parada, venen el kit de les samarretes grogues, que no es consideren gaire atractives, però és el que toca. El discurs de l'exconseller em sembla excessivament llarg tenint en compte que no explica cap novetat a un auditori que imagino ja convençut i coneixedor dels fets i de les dialèctiques emprades per exposar-los, però cal fer pinya, cal mostrar la pertinença al grup. Fora de la plaça, al passeig, els turistes i els autòctons passegen, prenen refrescos, estan a punt de sopar, sense que es noti cap diferència respecte els dies que vindran o s'han acabat d'aquest estiu que turísticament fa les darreres cuejades. La majoria no saben, o han oblidat, què se celebra a la plaça de Catalunya; tampoc la propietària de la botiga de roba d'una mica més avall que em diu que és estrangera i no sap gaire cosa, excepte que després hi haurà música.

Ja sóc a Barcelona, amb recança de l'aigua, de les caminades pel passeig i pels camps, del sopars al carrer, de les converses entre amics, de les meus olors preferides: la dels pins i la del fonoll, més de terra que de mar... fins i tot enyoro una mica la llengua del país. Avui m'ha arribat la confirmació que sóc el fotògraf d'un dels trams de la cadena i m'he llegit les instruccions: 18 mm de distància focal, prioritat de diafragma, a 7 metres dels participants... Al sud, de moment, encara falta gent, no tant per poca convicció, suposo, com per la relativament gran distància que hi ha entre el petits nuclis de població, encara que males llengües diuen que com que a la Cala hi ha tanta gent que vota el PP, i els de la Cala deuen dir... Sigui com sigui, que sapigueu que si voleu passar una estona al poble, sereu benvinguts, paella comunitària inclosa -com cada 11 de setembre- a l'ermita del Perelló, inicialment dedicada a sant Roc i actualment presidida per sant Cristòfol.

En fi, la setmana de la diada farem la darrera escapada al sud d'uns quants dies. Després, esperarem l'estiu següent per trobar-ho tot igual, si fa no fa, al menys en essència. Si onegen altres banderes, millor; si la gent està més contenta, perfecte; si no, resistirem, mentre donem gràcies per retrobar-nos com cada any, per poder fruir del mar i de la terra i de les converses que van i vénen amb pros i contres, com cada estiu; encara que els estius ens semblin cada vegada més breus i alguns, que no són dels nostres -o sí?-, ens vulguin amargar l'existència, com sempre.


22.6.12

en la calor d'una nit d'estiu

Em sembla que avui, que deu ser el dia amb la nit més curta, he passat realment calor per primera vegada aquest any, d'aquella que pesa i neguiteja. Un dels aspectes que m'agrada de la calor és la possibilitat de despreocupar-se de la roba, sobretot a casa, de tornar el cos al seu estat primitiu; espectacle que, en el meu cas, no tinc cap interès a mostrar fora de l'àmbit més íntim. Al mateix temps, em disgusta aquesta calor humida de Barcelona que en alguns moments em propicia la irritabilitat gratuïta i, sobretot, a mi que sóc de mal dormir, em fa fer voltes pel llit a la cerca d'una postura ideal i a l'espera d'un buf d'aire fresc que no acaba d'arribar o es presenta tan vergonyós que un dubta que sigui cert.

Aquesta nit he anat a l'institut al sopar de comiat dels alumnes de quart d'ESO, un dels meus grups preferits d'aquest curs. Mentre pujava, ja anava patint per la calor que passaria, perquè aquest sopar se sol celebrar a l'interior del gimnàs, que és un espai gran però de ventilació deficient. Gran alegria quan he vist que havien posat les taules al pati, i encara més quan inesperadament, cap a quarts d'onze, ha bufat un ventijol orfe, miratge d'uns minuts, que m'ha fet desitjar tenir una jaqueta a mà.

M'ha agradat veure i parlar amb antics companys i exalumnes. Era freqüent que tan uns com altres em preguntessin sobre la nova vida. Alguns dels primers s'interessaven a saber si ja m'havia organitzat. No sé si els he decebut en dir-los que precisament la gràcia que trobava en el meu estat actual és la de la desorganització, la de dependre, en certa mesura i a part de petites rutines inevitables, del que l'atzar presenta cada dia; una situació que encara no he aconseguit perfeccionar. Qui sap si més endavant canviaré d'idea i voldré tornar a la rigidesa del relltge a totes hores.

A tres o quatre alumnes, en canvi, els he dit que com que m'avorria una mica, havia demanat al Departament de tornar a l'ensenyament. Inicialment s'han sorprès, perquè saben que habitualment les jubilacions no són reversibles, però únicament s'han adonat de la broma quan els he assegurat que, a causa dels mèrits adquirits, les autoritats acadèmiques ens permetien triar els alumnes, als exjubilats. Després se m'ha acudit que tal com van les coses no seria del tot estrany que els polítics decidissin que podríem ser una mà d'obra barata que cal reaprofitar. En fi, pensades sense cap ni peus en la calor excessiva de la primera -o ja és la segona?- nit d'estiu.

10.9.11

notes del capvespre

Visita gairebé a la posta a la Setmana del Llibre en Català, que aquest anys repetix al Parc de la Ciutadella en format nou: un conjunt de casetes de fusta batejades, trobo que amb excessiva pompa, com la Ciutat de la Lectura, i que més aviat se sembla al llogaret un vivia Asterix amb els altres gals irreductibles, amb les seves places on un espera que en qualsevol moment aparegui Copdegarròtix sobre un escut per iniciar la presentació d'algun llibre. La cosa té la seva gràcia i ja està bé, i fa de més bon passejar que en edicions anteriors, però jo, que sóc un simple lector, preferia les disposicions temàtiques i els ordres alfabètics.

A l'Àgora hi ha la presentació del darrer llibre de Jaume Cabré; l'editor, ja per finalitzar l'acte, diu que la prova del cotó d'un llibre -obra magna, aquest, segons diuen- és la lectura en veu alta. Montserrat Carulla oficia d'intermediària i va desgranant amb veu autoritzada les cinc primeres pàgines. Em deixo transportar per la música de les paraules i a penes sóc conscient que hi ha un assassinat i un violí. Des de la capella castrense arriben les vuit, borda un gos a deshora, les cacatues, tan nombroses aquí, xisclen retirada, una gavina solitària solca el blau indefinit que s'apaga. S'acaba l'acte i m'adono que la meva prova de qualitat passa per la lectura solitària.




Surto del parc sense sentir la intensitat de la tarongina i l'olor de mar que em van acompanyar en algun dels moments dels nou anys que vaig passar al parc que, com sempre, està magnífic, i un no sap si es troba dins o fora de la ciutat.

No dec tenir gaire bon vespre, segurament perquè enyoro els dies una mica més llargs d'un estiu que ja s'acaba, si no per la calor sí pel significat. Enyoro, també, la caseta prop del mar on quan fosquejava com avui, venien quatre o cinc ocells que giravoltaven, s'aturaven al fil de la llum i desapareixien misteriosament entre els pins i les oliveres. Aquests ocells magnífics que la veterinària, aficionada al tema, va dir que potser eren falcons i que jo vaig ser incapaç d'identificar en les guies de la llibreria -aquestes ratlles blanques espectaculars i elegants distorsionades amb un flash que malmet les distàncies i els fa espèntics. Enyoro parlar de tot i de res, i riure, i sorprendre's amb sorpresa real o fictícia, i anar passant la nit al voltant de la taula un estiu més. I el comiat fins l'any que ve, encara que entremig hi hagin paraules sense cares.

I demà faré forà els falcons (?) al vol de la capçalera, però aniré posant altres animals de l'estiu, històries sense paraules, fins que s'acabin o me'n cansi, per fer més suau aquesta transició d'home de ciutat amb recances rurals.


22.8.11

ahir

Pins -i pinassa atuïda pel sol: evocació intensa de temps recuperat-, oliveres -olives verdes que van creixent, hiverns de vent fred i olor de fusta que crema-, ceps -moscatell primerenc, que és l'únic raïm que m'interessa (també el de dent de llop del marge sota l'era, que dono per perdut), figueres -olor més dolça que la mel i branques trencadisses (cada cosa al seu temps, i les figues a l'agost), garrofers -negror de garrofes que potser algú collirà-, ametllers -marcones, llarguetes, molles... dies mirant el mar i estenent canyissos abans que comenci el curs-, romer (la sajolida i el timó ara s'amaguen) -l'amic valencià el vol incloure a tots els plats-, fonoll, fonoll, fonoll -trenco branquetes que m'enduc a la butxaca; de seguida s'assequen...

Més al sud, on l'aigua mai no s'atura, l'arròs granat.




La fusta de la porta de la casa de la mare s'ha reinflat. Cridem el fuster.

30.9.10

elegia de setembre

Tal com vam quedar, avui, darrer dia del mes de setembre mato les capçaleres de record de l’estiu, tot i que en deixo alguna en reserva per si en algun moment, quan el fred de fora sigui intens i la calefacció de casa em recordi vagament una espurna de la calor i de la despreocupació dels dies llargs, em ve bé tornar a les imatges de la platja per estimular el record o conjurar un futur hipotètic.




Em pregunto com és que no he fet cap apunt a partir d’aquestes imatges que a voltes, com la d’ahir, em servien d’il·lustració, segurament críptica, de l’escrit, i en altres casos, com aquesta que clou la sèrie, tenen una història per explicar o poden ser l’origen d’un conte inventat –de fades o gore, no importa- per entretenir. No en sé la resposta.



En fi, tot plegat el setembre ja no és el que era. No és el meu setembre d’infantesa o adolescència, de pàmpols rugosos i raïm arrancat gra a gra i, lluny, la mar. Ni el de més gran a la Barcelona on tot era possible i el curs començava a l’octubre. Ni el de després, que ja no definiré. Però els setembres tornaran –quants?-i... qui sap?

15.8.10

d'auques sense ventalls, que han baixat les temperatures

Com que encara sóc a Barcelona, m’atreveixo a col·laborar en la proposta del bloc TUMATEIX LLIBRES, parlem de llibres, que escriu i edita jomateixa. Per trencar la decadència (sic) estival ens convida a fer uns quants versets (tema: els llibres i els blocs) i a afegir-hi les imatges corresponents a fi que pugui sortir una auca blocaire. M’agraden les auques -i la literatura i la imatgeria popular en general- sobretot les més antigues, aquelles en què encara no hi havia paraules, i encara menys rodolins, algunes de les quals he anat comprant a la llibreria Batlle del carrer de la Palla. Bé, com que veig que el que es porta és el quartet o la quarteta, aquí en deixo unes quantes per triar. Espero que el dia 18 d’agost, que és la data límit de presentació, tingui els quaranta-vuit dibuixos o imatges imprescindibles per muntar el conjunt. Va, feu uns versos i envieu-li i us els anirà publicant aquí.
















Jomateixa ens convida
a fer versos i dibuixos.
Ni que m’hi vagi la vida:
més que dibuixos, garbuixos.
















Em diuen pere palau
i també saragatona,
avui parlo del cel blau,
demà del serrell de l’ona.



















De llibres, ara a l’agost,
tant de sol tanta calor!,
en llegeixo un o dos;
qui sap quants a la tardor!














Alguns escrivien blocs
que em llegia a consciència,
ara diuen que fan blogs,
jo no hi veig la diferència.












S’anomena Vilamala,
el rei de l’auca a Internet.
Tot sovint ens les regala
penjades a la paret.




















I aquí mateix ja m’aturo,
-primera festa de Gràcia-,
que no em digueu cap de suro,
per excés de contumàcia

3.7.10

entre el crepuscle i la nit (continuació)

... i continua la festa.

No és fàcil classificar la música de Baro Banda i tampoc cal, però, a falta d’altres referents, la situo entre els aires àrabs mediterranis, els ritmes gitanos i el jazz que una cosa i l’altra comporta.

I mentre el crepuscle deixa pas a la nit i la temperatura s’estabilitza i minva, em passejo amunt i avall, lluny i prop de l’escenari, atent i desatent. La càmera “gran” i l’objectiu proporcionen una coartada a la meva mobilitat. Veig l’esforçat que es passa tot el concert llegint el diari; la fotògrafa rossa –m’ha fet alguna foto?- que s’arregla els cabells entre imatge i imatge; la senyora inquieta, sempre somrient, vestida de vermell, que s’aixeca i s’asseu i canvia de fila; les dues adolescents que no paren de ballar en la penombra ignorada i fan sons berbers , no sé si adequats o no, amb la llengua cada vegada que els públic aplaudeix el final d’una cançó; la japonesa, a tocar del grup, amb cara resplendent i que no s’atreveix del tot amb els seus moviments mesurats a expressar la seva exaltació –em somriu i li somric-; la saxo, que també em somriu i es posa bé quan veu que l’enfoco –qui es deu creure que sóc, si creu alguna cosa?-; el gitano, potser romanès, que potser toca al metro, assegut, sol, en un banc de fusta, amb un somriure beatífic d’aprovació i l’acordió sobre la falda... Veig i escolto.

I quan ja s’acaba el concert i torno cap al darrere, sento una veu que em persegueix. La M., amiga i antiga companya, a penes té temps de dir-me com passa el temps. Ens trucarem. Són les deu.

I dintre d’una estona me’n vaig cap al sud. Dubto entre Istambul (Constantinoble, Bizanci?) o l’Ampolla. Tenint en compte que el diumenge a migdia he de tornar a Barcelona...


21.6.10

músiques

Són vora les sis d’aquest penúltim diumenge del mes de juny: la Joana fa anys. A l’ombra fa encara un temps com de principi de maig. En aquest patí interior de l’Eixample tot és calma de tarda interminable. Només el refilet d’algun ocell i el xiscle intermitent d’orenetes despistades i de gavines ja omnipresents. Des de no sé quina finestra surt la melodia greu, reiterativa i trista d’un saxo sense cara que puja, baixa i penetra suau en les cases adormides. Més lluny, més ràpid, més apagat, més efímer, fora del nostre clos, el so inconfusible d’una Harley. Algun petard s’avança a la revetlla. Més lluny encara, deu haver qui celebra el dia de la música –no importa que sigui avui o demà- amb notes de partitures més reglades.

Pujo una sardana per a la meva col·lecció particular, la darrera d’ahir de la Cobla Sabadell. Mentre la veia i l’escoltava, tres noies aragoneses, ja granadetes –turistes, funcionaries, eternes estudiants?-, la comparaven amb la seva jota (abans s'havien esplaiat amb una comparativa demencial entre els papers de Salamanca i els de l'Arxiu de la Corona d'Aragó); els semblava que la rotllana simbolitzava un joc de nens. Tant de bo, perquè de nens, i de joves, se’n veien pocs agafats de les mans, però els vells... Per què les sardanes, fins i tot i tot les de Mas Ros, són tan nostàlgiques? Avui, o potser demà, comença l’estiu: despús-demà encendrem els focs nous, “i al foc ningú faria espeternec més gai”.


18.8.09

inanitats XX -del sol ponent-

Trobo la forma,
però no les paraules
que expliquin l'hora.


En retirada,
un home i una dona.
El sol s'amaga.

Entre les cordes
avança una parella
cap al crepuscle

Incertes passes,
vet aquí la pregunta:
posta o aurora?

El sol que marxa
guiarà la parella
camí de casa.

El sol s'apaga,
un altre foc comença
en el crepuscle.

Blanca pupil·la
del dia que s'acaba;
l'amor fa via.

El sol avisa:
la nit encara és curta,
aprofiteu-la.

El sol s'emporta
les darreres espurnes
de la mar calma.


Van trenta versos:
petjades en la sorra,
que l'aigua esborra.



Les siluetes...

















P. S. Entenc que el títol, l'únic que repeteixo expressament de tant en tant en aquest bloc, és ben poc poètic, per això em reconforten aquestes paraules de Pla, que llegeixo casualment, on apareix el substantiu. I mantinc totes les distàncies i accepto les consideracions que es vulguin, oblits inclosos del mateix escriptor, com el de la fama. Un altre dia completaré la cita.

Per a fer aquest ofici es necessita una vocació estranya. Jo la tinc, encara que els resultats hagin estat magres. Pertot arreu la literatura anticomercial va de baixa. Però aquest deu ésser, potser, la qualitat d'aquest ofici: la seva inanitat.

Josep Pla. Pròleg a Les hores.