principi de desolació i contraproposta

Miro el rellotge, que és intel·ligent -és un dir- i sovint pessimista i m'adverteix que el dia ja s'escurça. El fet em produeix un incipient sentiment de desolació: l'estiu acaba de començar i jo ja veig l'anunci de l'hivern, del fred, del sol tímid, de deixar d'anar pràcticament despullat (per casa i en hores convingudes), de la fí de les síndries -menges, beus i et rentes la cara- d'un vermell dolç entre excitant i nnocent, de la desaparició dels núvols d'anques de querubí i de natges daurades de sol i brillants i oloroses de cremes solars, i de les nits a la fresca i... no continuo que... Però si encara no m'he banyat a la mar ni he vist l'arròs com creix ni he sentit l'olor intensa dels pins ni m'han buscat els peixets que apareixen quan remeno el fons marí amb els peus... Decididament, mirar rellotges i calendaris a l'estiu és un mal negoci, una aberració, sobretot per als qui no creiem en la mesura del temps que ara es dilata i ara es contreu (vull dir que es dilatava) . Esclar que quan siguem realment europeus la cosa serà molt pitjor...

Prou! Fora rellotges, que l'estiu és aquí i no s'acaba ni avui ni demà.

el temps immòbil

Em diu que se'ls ha acabat la carn marinada i que no sap si en faran per demà perquè estan a punt de fer vacances. El de la bodega m'ha assegurat que si no hi ha cap canvi de darrera hora tancarà despús-demà, no sap ben bé a quina hora l'hora. Al forn, per primera vegada en anys, també faran vacances. Al mercat de la Concepció, les parades que no tanquen -de moment- només obren als matins: horari d'estiu. Barcelona, ciutat turística? Als pobles de la costa els botiguers esperen fer l'agost i, si convé, alguns allargaran el seu horari comercial i llogaran un o dos algun dependent (o dependenta) més; la seua conciliació de la vida familiar arribara quan el dia s'escurci i comenci a fer fresca. He de fer un pensament, comença a ser hora que, en vista de la desbandada general dels meus proveïdors habituals i dels turistes cada vegada més badocs, jo també toqui el dos i me'ls trobi prenent el sol o suant per camins de muntanya, absolutament convençuts que estan carregant piles. Mentre faig plans, arribo a la plaça, miro enlaire i veig la mateixa noia. Quants dies fa que no alçava la vista cap als balcons? Dos setmanes, tres? A penes ha canviat res. Una lleugera modificació en l'obertura de les cortines, no en la seua; una de les cadires ha variat de posició; ella té les cames més estirades i els avantbraços més alçats; porta una roba diferent però el mateix pentinat; sosté entre les mans... Què mira? Llegeix un llibre? Envia i rep missatges a través del mòbil? Sigui el que sigui, tinc una sensació intensa de temps aturat entre el moviment intens de la ciutat babèlica. Durant un instant se m'acut un bucle: cada dia, a la mateixa hora, la noia i jo, tots dos aliens al pensament de l'altre, malgrat que jo jugaria amb avantatge. Però no podrà ser, els obligacions de l'estiu em reclamen i tothom comença a ocupar el lloc que li pertoca. Qui sap si al setembre...

olor de llibres

E paradis el luoc melhor

Guillem de Berguedà

sous la pluie d'été

je marche fredonnant la route de platanes
oublieux de ma peine

J. M. Junoy

Arribo a Barcelona des del sud. Em reincorporo a la ciutat, al barri, a la casa, al pis,en diumenge i a l'agost; cap cotxe al pàrquing. Ja sense sol, faig una passejada per Gràcia. Sóc incapaç de detectar cap olor. Ja les retrobaré.

Tinc la sensació -després, un altre dia, ja relativitzaré, com ho faig quan estic allà- de tornar d'un paradís perdut. M´'emporto les olors intenses dels pins de cada estiu, del fonoll fràgil, de l'arrròs astringent, de les figues dolces que cauen dels arbres, de la salabror de mar..., que s'aniran perdent a mesura que passin els dies. A la casa del sud, s'ha perdut, però, l'olor de la mare, que ja només perdurà en el pensament, en la memòria...

Després de setmanes sense practicar, toco el teclat com aquell qui amb les tecles del piano vol crear una melodia nova i no acaba d'aconseguir el tempo, ni tan sols estic segur de la cançó. Les olors...?

Absència d'olor de llibres durant aquests dies. Només una novel·la inacabada, i encara llegida a través de l'e-reader. I un llibre per llegir en qualsevol moment, La Biblia de Neón, de John Kennedy Toole, que em deixa el jove M., lector voraç i eclèctic, segons em sembla, que aquest any ha vingut amb la seua xicota, maca i discreta, com ell.

I ahi a la nit, jo que a penes he fullejat diaris i escotat telediaris, em vaig assabentar de la mort de Jaume Vallcorba. Què curiós el trasbals inicial. Per què? No el coneixia de res. Potser perquè era pocs anys més gran que jo? Potser perquè quan vaig assistir a la presentació de la recopilació sobre l'amor trobadoresc que presentava a la Casa del Llibre a penes va parlar..., i vaig pensar que era perquè el verb exuberant de Jordi Llobet no admetia més que un petit colofó (però quan m'hi vaig acostar perquè em firmés el llibre i vam xerrar un instant -autor i lector-, vaig notar una tristor en la mirada)? Potser -ja ho vaig dir aquí en el seu moment- perquè em va sobtar el seu silenci, la seua fragilitat, en l'aparicio televisada del lliurament dels Premis Nacionals de Cultura?

Realment estic desentrenat. Ni tan sols sé començar la melodia. No coneixia Jaume Vallcorba? I tant que el coneixia! La casa és plena de llibres de Jaume Vallcorba... Bé, dels escriptors que ell estimava. Jaume Vallcorba fa olor de llibres.

de Barcelona a Benín

De petit i de jove, segurament estimulat pels llibres d'aventures que llegia, m'atreien els països que no coneixia -és a dir, tots- i molt especialment aquells que apareixien en les novel·les o els que per una o altra raó em semblaven més exòtics: alguns asiàtics i els africans de més avall de la Mediterrània en general. Mentre cursava el batxillerat, en les meues hores obligatòries d'estudi en l'internat, escrivia algunes cartes a ambaixades i consolats i amb excuses peregrines i amb lletra maldestra que encara conservo demanava informacions generals i concretes sobre el país. La majoria de seus diplomàtiques em responien en sobres petits amb fullets propagandístics i, alguna vegada, en sobres voluminosos amb tant de material que trigava dies a pair-lo. De tot el que rebia, el que m'agradava més era poder desplegar els mapes del territori i imaginar rutes que mai faria amb aventures inversemblants que aleshores no m'ho semblaven tant.

Em vénen al cap aquests records cada vegada que passo pel carrer d'Aragó i veig onejar -les darreres tardes ha fet prou ventet- una bandera tricolor, verd, groc i roig, amb una placa a sota que des de la meua vorera és il·legible. Abans, com tothom que hagués acabat el batxillerat mínimament amb profit, sabia totes les banderes, i les capitals, però no només la memòria imperfecta, sinó les novetats frontereres, m'han anat descontextualitzant, de manera que Benín -el nom de la placa de sota la bandera- m'és un país desconegut... Si encara m'hagués dit Dahomey...

Què en sé de Benín? Ben poca cosa. A veure:

País africà, antiga colònia francesa, amb capital a Porto-Novo, encara que la principal ciutat és Cotonou (una cosa semblant a Madrid i Barcelona però menys centralista). Poc més de nou milions d'habitants. L'actual president de la República és Yayi Boni (des de 2006). Malgrat que hi ha un president, també hi ha algun rei, com el del territori d'Agonlin que, per cert, fa uns anys va visitar Barcelona amb dues de les seues esposes. L'activitat principal és l'agricultura, tot i que ofereixen condicions molt avantatjoses a qui hi vulgui instal·lar alguna indústria. Clima previsible, amb estacions seques i d'altres de plujoses. Etc.

De tota manera, el que trobo més interessant de Benín, així, des de fora, des del desconeixement, és la varietat de llengües que s'hi parlen, moltes compartides amb territoris veïns -tots coneixem l'artificialitat de les fronteres polítiques-; algunes amb menys parlants que els residents habituals del meu poble. Si m'erro en l'enumeració, que em disculpi qui ho hagi de fer:

Aguna

Aja

Anii

Anufo

Baatonum

Biali

Boko

Dendi

Ditammari

Ede Cabe

Ede Ica

Ede Ije

Ede Nago

Ede Nago, Kura

Ede Nago, Manigri Kambolé

Fon

Foodo

Francès

Fulfulbe, Borgu

Fulfulbe, Gorgal

Gbe, Ayizo

Gbe, Ci

Gbe, Defi

Gbe Eastern Xwla

Gbe, Gbesi

Gbe, Kotafon

Gbe, Maxi

Gbe Saxwe

Gbe, , Tofin

Gbe, Waci

Gbe, Weme

Gbe, Xwla Occidental

Gbe, Xwela

Gen

Gourmanchéna

Gun

Hausa

Ifè

Kabiyé

Kyenga

Lama

Lukpa

Mbeline

Miyobe

Mokole

Nateni

Ngangam

Notre

Tchumbuli

Tem

Waama

Yom

Yoruba (Ioruba)

Qualsevol dia, passat l'estiu -ara me'n vaig de vacances-, potser pujaré al consolat honorari de la República de Benín i qui sap si el mateix cònsol em regalarà un mapa històric o geogràfic (o els dos) de l'estat per reprendre el vell costum de traçar rutes ideals, i fins i tot em dirà quatre coses sobre les varietats lingüístiques que coexisteixen -potser prosperen o es marceixen- sota l'hegemonia del francès oficial.

Amigues i amics, exòtiques o no, bones vacances! Fins la tornada.

 

i ja veurem si l'agost és més assenyat

Quan escric això encara no sé -recordo per enèsima vegada les dificultats estivals de connexió que aviat em portaran a un silenci blocaire d'algunes setmanes- si hi ha hagut algú més, a part del gatot, que hagi vist que les fotos dels dos darrers posts el conduien al castell de Sant Ferran (San Fernando a l'època que jo hi pernoctava), la fortalesa, segons la publicitat que jo em crec, més gran d'Europa. No l'havia visitada des que, a la dècada dels 70, vaig ser un dels seus guardians esporàdics. Si fa no fa, és igual que aleshores, encara que la dependència on jo intentava dormir i la del costat, on s'allotjaven els soldats, ara s'ha convertit en la cantina; just davant, la residència de l'oficial de guàrdia, és el lloc on venen les entrades. Encara, en algun dels edificis habitables, hi ha activitat que imagino més o menys lligada a la vida militar. Tant si sou creients com escèptics, penso que és un lloc interessant per fer-hi una passejada, per conèixer una mica la història d'aquest castell tan “modern” (del XVIII) o, com a mínim, per fer una mirada a les planes de l'Empordà des d'un emplaçament privilegiat. Si abans aneu al museu Dalí, no us caldrà pagar l'entrada, segons m'han confirmat.

En fi, com deia al principi, és possible que no us llegeixi i no em llegiu durant una temporada curta que procuraré que sigui sobretot de vida més o menys franciscana durant el dia -ja tinc una certa pràctica a parlar amb els animals-, i de nits, sigui on sigui, a veure-les venir.

Que ho passeu bé!

la felicitat

Passeig de l'Escala a Sant Martí d'Empúries i tornada ja amb el sol post, si és que el sol s'ha post, perquè els núvols no ens ho han deixat veure. A mig camí, just davant de la mar, hi ha un hotel que sempre em produeix la mateixa sensació, que no sabria explicar racionalment: que el temps s'ha aturat als anys70 del segle passat. Segurament contribueix a crear aquest sentiment de temps immobilitzat el tipus de turisme, sobretot francès, i la quantitat de famílies formades per tres o quatre generacions que freqüenten aquesta part del litoral.

Una senyora deia fa uns dies a Catalunya Ràdio que al bar Caravel·la (La?) de l'Escala es menjaven unes braves boníssimes, de manera que ho anem a comprovar. El local es troba davant de la platja del poble, la que tenia unes figures de bronze que representaven una cobla que ara han desaparegut. Les patates no em semblen especialment importants comparades amb les altres tapes, però el lloc fa de molt bon estar, el servei és ràpid i el preu assenyat. Em sembla que a l'Escala, a diferència de molts pobles de la costa, els autòctons tenen, fins i tot a l'estiu, una presència i un protagonisme important. Torno a tenir la sensació de temps aturat, de turisme fidel, d'aquell que any rere any repetix destí i se'l passen de pares a fills, malgrat que a la taula de davant, excepció per confirmar la regla, hi hagi una parella de russos amb dos nens.

Els pensament dels canvis a Rússia em fan recordar vagament un passatge d'un viatge de Pla, que busco més tard i transcric a continuació:

Sense aparadors, ni botigues ni res per comprar i amb la presència constant de joves poliglots dedicats al mercat negre de moneda -dòlars a canvi de rubles a qualsevol preu-, la gent del creuer està aclaparada. Alguns compren balalaiques, guitarres i mandolines de formes italianes. Algun casquet de pell... On hem arribat! La gent del creuer se'n vol anar com més aviat millor, i em diuen que els russos estan tristos, malenconiosos, que no riuen pels carrers, que no parlen, que no presenten cap element visible de felicitat. Sospito, però, que el poble rus és absolutament feliç, que cinquanta anys de fraseologia comunista els han posat a la mà la veritat -o sigui la felicitat, que en aquesta societat tan simple, modesta i senzilla, havent-hi estat prohibida la crítica en tots els seus detalls, s'ha instaurat la felicitat. Però la gent del creuer no em segueixen, perquè tenen perjudicis sobre la felicitat. Quan els dic que un rus desinteressat de la política pot ésser perfectament feliç trobant-se a sota o damunt d'una dona o llegint versos de Puixkin o mirant el paisatge, no ho volen acceptar. Per ells, la veritable felicitat consisteix a practicar l'estraperlo, comprar brillants a l'amistançada o dir xaroneries a les seves amistats. No comprenen que és la manca de sentit crític allò que produeix la felicitat.

Josep Pla. “Un creuer al nord d'Europa. 1969”, dins El viatge s'acaba.

Me'n vaig a la platja.

apunt de vacances

Amb la innocència que em caracteritza, em vaig endur set llibres: cinc relectures i dues novetats. De moment, res de res; a penes una mirada, això sí, intensa, a una relectura i divuit pàgines d'una novetat que m'avorreix. No tinc temps. Sembla que necessitaré tornar a la rutina de la feina regular per a llegir amb normalitat. O potser m'hauria de situar en un mas completament aïllat i sense cap altra distracció que la natura, tot i que em temo que la contemplació de la natura m'ocuparia tot el temps: em conec.

És veritat que Pla, com sempre, m'ha tornat a temptar. Concreto el fulleig dispers en desordre:

Notes per a Sílvia
Notes disperses
Notes del capvesprol
El passat imperfecte
Viatge a la Catalunya vella
El meu país

I la represa circumstancial del bloc Planisferis.

I lectures ràpides, quan puc, de blocs coneguts.

I el diari diari, que aquests darrers dies em porta notícies terribles i polèmiques estèrils, però no exemptes de raó i raons, del meu sud.

haikus del metro

És curiós això de les vacances: n’hi ha que només començar-les, durin el que durin, ja es planyen perquè són tan curtes i pensen, quin neguit!, en el retorn; mentre que d’altres, al cap de dos dies –massa temps?- de deixar la rutina de la feina ja no recorden on treballaven ni de què. També hi ha qui no voldria fer mai vacances, que quan en tenen es posen malalts. D’aquests darrers –pocs o molts, assalariats o no- no en cal parlar perquè són anomalies que no tinc el do d’entendre.

Fa dos dies, al metro, dos minuts entre parada i parada, dues estacions agafat a la barra niquelada de davant de la porta, vaig sentir aquestes converses que vaig pensar que es corresponien als dos primers tipus:

S’escurça el dia,
la tardor ja s’acosta:
cal que fem via

El cant de l’aigua
acaronant les roques
ens adormia.

Al metro, cada dia més, la gent haikueja: un vers per minut i un altre mentre les portes s’obren i es tanquen. Us hi heu fixat? M’agrada. La qualitat és variable, depèn de la línia, ja se sap. De la línia groga, no es pot esperar gran cosa.

preeclipsi

Passegem de Sant Martí a l'Escala en un d'aquests dies festius tan molestos (ei, felicitats a les Maries, Mireies..., si me n'he deixat alguna). Aquest matí, buscant uns altres textos, m'he trobat uns antipoemes horrorosos, insalvables, una broma empordanesa; però recupero dos versos -o com se'ls vulgui anomenar- que ara em semblen adients a l'ocasió:

Més enllà de la cala
hi havia una pineda fosca, solitària i secreta...

Desenfeinat com crec que estaré durant uns dies, nos descarto fer una pagineta amb totes aquestes estrofes (?) amb la finalitat de compartir lectura i emocions.

Bé, el cas és que mentre el sol es ponia ha aparegut una de les llunes més belles de l'estiu. Un d'aquells instants que compensen la monotonia d'un dia sense història. Hem vist centenars de postes de sol i de sortides de lluna, i -alguns, els qui no acabem de tocar de peus a terra- encara sentim estranyes emocions per aquest fenomen matemàtic reiteratiu.

















Per anar a la lluna
(tant que t'agrada)
com ho farem, Joanet?

Demà -una altra vegada qüestió de física-, si el temps i les circumstàncies no ho impedeixen, ens asseurem en un bar de la costa, de cara al mar, i mirarem, encara que sigui parcialment, com la terra s'interposa entre el Sol i la Lluna (detalls aquí ; segons Vilaweb -optimistes com són- l'eclipsi serà total a la seva redacció) i ens queixarem, o no, de les penombres i ombres d'aquest agost que va per la meitat i que ja em sembla finit.