25.1.17

barcelones i algunes coses més


Vag saber, llegint el diari del diumenge, que aquest any en fa cinquanta que va morir Carles Soldevila. Ho explicava el meu veí Joan de Sagarra, que se n'havia assabentat a través d'un “esplèndid article” de Francesc Canosa al diari “Ara”. Sagarra, com altres vegades amb altres personatges, acaba proposant un homenatge institucional a Soldevila en què es palesin els seus mèrits, sovint menystinguts o  oblidats, com passa amb tothom segons la distància temporal, les modes o els homenatjadors de torn. Estic completament d'acord amb la idea de Sagarra, m'agrada Soldevila i tots els recordatoris de la gent que m'agrada em semblen molt bé. Dit això, si he de triar, per què no poden ser dues coses? Entre discursos, institucionals o no, i obres, em quedo amb les obres. Entenc que des del lloc on es trobi, Soldevila se sentiria content, potser afalagat, amb un reconeixement públic amb parlaments diversos i condecoracions pòstumes, però no dubto que el seu somriure seria més càlid i durador si veiés que la gent el torna a llegir. En definitiva, menys paraules i més obres, o, si es vol, que parlin les seues paraules.

De moment, l'article de Sagarra m'ha estimulat a repassar un llibre seu brevíssim, firmat amb el pseudònim que feia servir a vegades: Myself. L'obra, publicada l'any 1929, el de la segona Exposició, va ser reeditada el 2007 amb pròleg de Xavier Trias i desconec si encara es troba a les llibreries, ho dubto. Es titula L'art d'ensenyar Barcelona i crec que ja n'he esmentat algun cop. Soldevila -Myself- rep una família alemanya (pare, mare i filla) i els passeja unes poques jornades per la ciutat. No es tracta d'un recorregut exhaustiu, cansat, detallat, sinó una passejada en què tant com els indrets visitats (també van a Montserrat) destaquen les presentacions i les opinions sobre els llocs. En anar llegint, és inevitable comparar aquella Barcelona amb l'actual i imaginar la ironia del text, els llocs triats i i el tractament en general de la ciutat amb el joc que li donaria actualment.

Copio dos fragments breus. El primer, una proposta general per als turistes -i els cicerones- sobre l'enfocament de les visites (ai, que cada dia els carrers cèntrics se semblen més i les diferències es troben en museus i catedrals, a més de les perifèries); el segon, molt retallat, mostra l'animadversió (no trobo ara el mot adequat) dels noucentistes -incloc Pla- davant del modernisme que, sens dubte, ara és un dels reclams turístics més celebrats i més estimulants de la ciutat; què seria Barcelona sense el Modernisme?


Sempre m'ha semblat una cosa absurda, sols tolerable als especialistes o als enderiats, d'arribar a una ciutat i sense haver-ne entrevist el conjunt, anar a tancar-se a un museu o visitar un claustre romànic. Les ciutats europees totes són prou semblants, però encara són més semblants llurs museus i llurs catedrals. I les mateixes diferències que separen uns museus i unes catedrals d'uns altres museus i d'unes altres catedrals, és al carrer, a les botigues, en els rostres de la gent on solen tenir una explicació més palesa, més eloqüent. Primer la ciutat viva, sense classificar, sense retolar; primer la gent que passa, que parla, que gesticula, la corrua dels vehicles, la terrassa dels cafès, el paisatge...


... haureu d'explicar que Barcelona ha tingut la desgràcia de fer bona part del seu Eixample a compàs de l'anomenat “modernisme”. A darreries del segle XIX, va abandonar les discretes normes del neoclassicisme que havien produït el palau Marianao i el palau Planàs i la casa dita de El Cano, etc., per embolicar-se a crear una arquitectura original, sense precedents... i sovint sense solta. Això, ben dit, sense gens de pedanteria, sens cap ombra de menyspreu per les generacions anteriors... Talment com qui deplora una desgràcia de família.

Myself (Carles Soldevila): L'art d'ensenyar Barcelona (1929)

8 comentaris:

Júlia ha dit...

Vaig llegir l'article i per culpa d'això em vaig comprar dos llibres més sobre Barcelona, a iberlibro. Vaig constatar que en més d'una ocasió havia escrit al blog -ja fa tants anys que hi escric- sobre Soldevila o els seus llibres i teatre.

Per cert, deu ser l'edat o que em torno noucentista o que l'excés provoca rebuig, però pel que fa a la poca sola modernista, ja començo a copsar-la.

Oliva ha dit...

ESTIC LLUNY DE AN SOLDEVILA,LI RECONEC ESTIL.I ELEGANCIA PERO...EL SEU MON N'ES EL MEU,I SOC UNA "FAN" DEL MODERNISME,QUE VOLS UNA ES LO QUE A "MAMAT"I EL MEU PARE,VA CREIXER CORRENT PER L'HOSPITAL DE SAN PAU,EN OBRES,EL SEU ONCLE-PADRI I TUTOR,EL MATAMALA, TREBALLAVA AMB AN MADRAZO I AN DOMENECH I MUNTANER,ELS GENS SON ELS GENS¡¡¡.

Carme Rosanas ha dit...

Potser hauria de llegir Soldevila, i no sé si ho faré, però em temo que el modernisme em continuarà agradant....

Olga Xirinacs ha dit...

El modernisme segueix un corrent europeu i va enamorar a Barcelona com ho va fer la música de Wagner, que és un gegantí monument modernista potser massa feixuc.
Uns estils segueixen els altres, i tota ciutat puja sobre les despulles de les generacions anteriors. Amb la Via Laietana van desaparèixer precioses edificacions medievals, que en altres capitals europees s'han conservat amb goig.

Júlia ha dit...

Evidentment, ironitzava amb el tema del Modernisme, aquestes manifestacions responen a una època i a unes mentalitats, així s'han de contemplar, el curiós és com es van deixar destruir tantes coses de relleu a causa, precisament, de la sobrietat mental dels noucentistes, tot i que sembla que els renaixentistes, per exemple, també odiaven el gòtic per motius semblants. Crec que passa una cosa semblant amb moltes manifestacions, després allò perdut ja no es pot recuperar, per desgràcia, potser és que els humans som així de rarets.

Júlia ha dit...

El cas de la Via Laietan és especialment lamentable, aquí hi jugava molt l'especulació, a més a més. Per no parlar de com va anar la desamortització de Mendizábla, ep.

Júlia ha dit...

De vegades el que m'estranya és que quedi alguna cosa, espècie humana inclosa.

miquel ha dit...

Més que animals destructors, Júlia, els humans som animals canviants a ritme cada vegada més accelerat. Destrucció i construcció és la constant de l'espècie, i encara sorprèn com conservem tantes coses.
Quant al modernisme arquitectònic, jo encara trobo plaer a descobrir petites detalls en cada carrer de l'Eixample, i més enllà, i això només en els aspectes més externs, que no m'atreveixo a demanar entrada als habitatges, que segurament em decebrien.

Ah, Oliva, tu tens una història que et marca; entre nosaltres, el teu no té mèrit, és genètic. Tampoc el món de Soldevila és el meu, cosa que no m'impedeix gaudir de la seua lectura.

Esclar que et continuarà Carme i no dubto que també Soldevila. Si no l'has llegit, jo et diria de no començar per les seus novel·les, o sí, què sé jo.

Cert, Olga, l'arquitectura medieval desapareguda ja no té remei, però com dius, així és la història (i una mica la supèrbia de cada generació). Consti que a mi, paradoxalment més proper al romànic que el gòtic, el modernisme em continua enamorant, potser perquè eren com nens.