barcelones i algunes coses més

Vag saber, llegint el diari del diumenge, que aquest any en fa cinquanta que va morir Carles Soldevila. Ho explicava el meu veí Joan de Sagarra, que se n'havia assabentat a través d'un “esplèndid article” de Francesc Canosa al diari “Ara”. Sagarra, com altres vegades amb altres personatges, acaba proposant un homenatge institucional a Soldevila en què es palesin els seus mèrits, sovint menystinguts o  oblidats, com passa amb tothom segons la distància temporal, les modes o els homenatjadors de torn. Estic completament d'acord amb la idea de Sagarra, m'agrada Soldevila i tots els recordatoris de la gent que m'agrada em semblen molt bé. Dit això, si he de triar, per què no poden ser dues coses? Entre discursos, institucionals o no, i obres, em quedo amb les obres. Entenc que des del lloc on es trobi, Soldevila se sentiria content, potser afalagat, amb un reconeixement públic amb parlaments diversos i condecoracions pòstumes, però no dubto que el seu somriure seria més càlid i durador si veiés que la gent el torna a llegir. En definitiva, menys paraules i més obres, o, si es vol, que parlin les seues paraules.

De moment, l'article de Sagarra m'ha estimulat a repassar un llibre seu brevíssim, firmat amb el pseudònim que feia servir a vegades: Myself. L'obra, publicada l'any 1929, el de la segona Exposició, va ser reeditada el 2007 amb pròleg de Xavier Trias i desconec si encara es troba a les llibreries, ho dubto. Es titula L'art d'ensenyar Barcelona i crec que ja n'he esmentat algun cop. Soldevila -Myself- rep una família alemanya (pare, mare i filla) i els passeja unes poques jornades per la ciutat. No es tracta d'un recorregut exhaustiu, cansat, detallat, sinó una passejada en què tant com els indrets visitats (també van a Montserrat) destaquen les presentacions i les opinions sobre els llocs. En anar llegint, és inevitable comparar aquella Barcelona amb l'actual i imaginar la ironia del text, els llocs triats i i el tractament en general de la ciutat amb el joc que li donaria actualment.

Copio dos fragments breus. El primer, una proposta general per als turistes -i els cicerones- sobre l'enfocament de les visites (ai, que cada dia els carrers cèntrics se semblen més i les diferències es troben en museus i catedrals, a més de les perifèries); el segon, molt retallat, mostra l'animadversió (no trobo ara el mot adequat) dels noucentistes -incloc Pla- davant del modernisme que, sens dubte, ara és un dels reclams turístics més celebrats i més estimulants de la ciutat; què seria Barcelona sense el Modernisme?

Sempre m'ha semblat una cosa absurda, sols tolerable als especialistes o als enderiats, d'arribar a una ciutat i sense haver-ne entrevist el conjunt, anar a tancar-se a un museu o visitar un claustre romànic. Les ciutats europees totes són prou semblants, però encara són més semblants llurs museus i llurs catedrals. I les mateixes diferències que separen uns museus i unes catedrals d'uns altres museus i d'unes altres catedrals, és al carrer, a les botigues, en els rostres de la gent on solen tenir una explicació més palesa, més eloqüent. Primer la ciutat viva, sense classificar, sense retolar; primer la gent que passa, que parla, que gesticula, la corrua dels vehicles, la terrassa dels cafès, el paisatge...

... haureu d'explicar que Barcelona ha tingut la desgràcia de fer bona part del seu Eixample a compàs de l'anomenat “modernisme”. A darreries del segle XIX, va abandonar les discretes normes del neoclassicisme que havien produït el palau Marianao i el palau Planàs i la casa dita de El Cano, etc., per embolicar-se a crear una arquitectura original, sense precedents... i sovint sense solta. Això, ben dit, sense gens de pedanteria, sens cap ombra de menyspreu per les generacions anteriors... Talment com qui deplora una desgràcia de família.

Myself (Carles Soldevila): L'art d'ensenyar Barcelona (1929)

entre la intemporalitat i l'obsolescència

Com ja se sabia, les estelades no han ocasionat cap incident mentre es jugava la final de la Copa; com era cantat, prou feina tenien -teníem- uns i altres a seguir el partit, ja fos al camp o davant de la tele, que és on es veu millor el futbol, encara que sigui sense complicitats interessantíssimes i multitudinàries, sovint carregoses. Tot i així, no m'estranyaria que en una ocasió semblant el pròxim animal de torn tornés a argumentar amb les mateixes raons per demanar la mateixa prohibició. En política les coses són així, no cal donar-hi gaires voltes. La desgràcia és que les simplificacions polítiques s'acaben encomanant als ciutadans i el cercle sempre es manté viu.

Sobre el futbol, ja he dit més d'un cop que en sóc seguidor des de la infantesa. Al contrari dels que molts pensen, el futbol és relaxant, és un símbol de la immutabilitat del temps. Ara és guanya, ara es perd, però el joc, any rere any, a penes té variacions: 22 jugadors que és disputen la pilota amb l'objectiu de fer-la entrar entre tres pals. Tota la resta és literatura, a vegades, per superar el costumisme inqüestionable, pretesament èpica.

Per cert, tornant a les banderes, avui -ahir ja- els lectors de “La Vanguardia” es deuen haver trobat amb un curiós article de Sagarra, a qui dedueixo que el futbol no interessa gens ni mica. Quan ja tot havia estat dit sobre la prohibició de l'estelada, ell ens l'esmentava -faig servir el preterit imperfet perquè ja som dilluns- com si fos dijous o divendres abans de la decisió del jutge de permetre la seua exhibició a l'estadi. En la postdata, esclar, justifica l'article. Si Sagarra hagués estat un becari del diari, li haguessin fet canviar l'escrit, bronca inclosa, però el meu veí, que és un corredor de fons, es dedica a la literatura i és tan intemporal -i imprevisiblement previsible-com el futbol, i és per això que els diumenges solc començar la lectura del diari per la seua col·laboració.

els barris

Al meu poble, que no sé si arribava als tres mil habitants, hi havia dos barris indiscutibles -les guerres de menuts ho deixaven ben clar-, el de dalt i el de baix, la plaça al mig. Després hi havia altres llocs que també eren barris o potser no, amb noms més concrets que no cal esmentar. Ara, a Barcelona, si algú m'ho pregunta, diria que sóc Eixample, fronterer ja, o Sagrada Família, si ha de quedar més clar; potser un toc de Gràcia si pujo una miqueta, o Sant Joan de dalt, si llegeixo Sagarra (fill), o Chinatown, si baixo pocs carrers... Podem dir el que vulguem, però els barris, molt sovint, aquí, a Barcelona, són també petits, la nostra casa i els centenars de metres que en itineraris quotidians recorrem més sovint: on comprem el menjar, el cinema habitual, la perruqueria (o barberia), els passejos de lleure, el centre mèdic que ens ha tocat, la papereria, la pastisseria, el forn, el bar de cada dia (els qui van cada dia al bar), la tintoreria...

Entenc Joan de Sagarra, la seua llicència política i literària, quan parla del barri de la Diagonal, però els barris, grans o petits, són concèntrics, a vegades desequilibradament concèntrics, més petits del que marquen els noms oficials, més fets a mida pròpia i al mateix temps col·lectiva -ell també ho confirma. La Diagonal, de moment i per sempre, talla i connecta, és massa llarga i diversa i, sobretot, va esbiaixada.

hemeroteca selecta

Y dicho esto, empecé a contar a la pareja mis recuerdos de cuando niño, a mi regreso de Francia, en los años cuarenta. Les hablé de la Benèfica Minerva, luego Cultural Minerva, de su propulsor Fèlix Millet i Maristany, de Pere Puig i Quintana, de Josep Benet, de cómo aquella gente ayudó a la cultura catalana, a los escritores de esa lengua, Carles Riba y mi padre, entre otros, cuando esa lengua estaba prohibida.
[...]
Nada de nada, para ellos todo empezaba con el Avecrem. [...] Y la pareja se negaba a aceptarlo. "Com és possible que uns franquistes ajudessin a la nostra cultura, a la llengua catalana?", me dijo la chica. "Pues muy sencillo", le dije yo: "Porque eran franquistas y catalanes. Porque entre ellos hablaban en catalán -si bien con los hijos hablaban en castellano- y cuando escuchaban L'emigrant se les caía una lagrimita, y no entendían, a pesar de ser franquistas, que en las iglesias el cura no pudiera pronunciar el sermón en catalán". "¿No os han contado nada de eso vuestros padres, en el colegio o en la universidad?", les dije. Pues no, al parecer no se lo habían contado. Y me insistían en que no acababan de entender cómo unos catalanes franquistas ayudasen, financiasen, la edición de libros en catalán. Santa inocencia.
[...]
Y entonces yo, con una falsa sonrisa de inocencia, les pregunté: "¿Creéis que es posible una cultura catalana, una cultura catalana en catalán que no abrace la independencia?". Y ambos me dijeron que no. "¿Y una cultura catalana, de los catalanes, en catalán y en castellano?", les dije. Es así, me dijeron, porque no es la verdadera cultura catalana; "la cultura catalana és i serà sempre, exclusivament, la que s'expressi en la llengua catalana, la nostra".

Joan de Sagarra: “Aperitiu independentista”, “La Vanguardia” (23-2-2015)

M'agrada llegir els escrits de Sagarra dels diumenges. Aquest Sagarra que des de les terrasses dels seus bars veu passar la vida amb un whisky a la mà i un diari italià o francès que fulleja mentre pensa com ens provocarà d'una manera diàfana en el proper article d'un diari des de fa uns anys bilingüe. Avui, m'ha tornat a estimular, encara que no li diré quan el vegi assegut als passeig de Sant Joan o a Bailen, però li faré una petita reverència mental amb el desig que em continuï alegrant les postres dels diumenges, que la resta de la setmana tinc altres lectures, poques, la veritat.

En els articles, l'extensió és necessàriament limitada i un ha de fer una tria i economitzar en la mesura del possible; ja s'encarregaran els lectors de pensar o dir la seua si s'escau.

No enllaço l'article de Sagarra -no sé si podria-, però estic segur que tots els qui passen per aquí llegeixen “LV”, com a mínim els diumenges, de manera que només em queda insinuar la meua, amb total economia de paraules.

Deixant de banda la didàctica sagarriana, completaré el context del que diu al primer fragment recordant que l'articulista es refereix a la prohibició durant un temps de la llengua catalana escrita. Jo, que sóc una mica més jove que Sagarra i no sé si això em desqualifica, al poble gairebé només sentia parlar en català, amb les excepcions de l'església i l'escola... i casa meua, on el pare poques vegades deia alguna cosa en una llengua que no fos la seua. Potser també em caldria afegir que ja va sent hora que els d'alguns àmbits de la cultura recordin que el terme no només s'aplica a la literatura, a la pintura, a la música (properament en aquest mateix espai en podem parlar) i que els guardians dels mots d'una llengua no són els escriptors sinó la gent que parla la llengua, que la transmet generació rere generació, que la modifica, que la reinventa tant o més que els qui escriuen llibres.

Dels noms que cita Sagarra a mi també em sona més el d'Avecrem. Sobre la burgesia, franquista o no, res ens pot sorprendre, ni les llàgrimes verdaguerianes ni el seu bilingüisme. Al poble, tampoc no ens sorprenia que el capellà fes la missa en llatí i els sermons en castellà; qui més qui menys sabia com anava això de l'església en aquella època, al menys a les hores de practicar la litúrgia públicament, que una vegada fora del temple del Senyor, hi havia de tot entre els capellans, com a la universitat d'ara i la d'abans.

La cultura s'expressa en una llengua? Aquí, una vegada resolt el significat de cultura, la discussió també pot ser llarga. En tot cas, i en el moment actual, la cultura -la que s'expressa en paraules- dins del marc geogràfic català cada vegada és més multilingüe encara que uns o altres tenim tendència a procurar que sigui en català o en espanyol, i alguns, bilingüe.

P. S. Potser hauria d'haver copiat el post scriptum de Sagarra, en què parla de Toutain i de Vallcorba, però com que no apareix en la versió digital del diari i jo ja m'he cansat de fer el meu exercici diari de teclejat, ho deixo estar; a més un dels dos és mort i no podria confirmar, matisar o negar les paraules que se li atribueixen.

temps de mar i terra

Sagarra acaba avui el seu article en què compara alguns aspectes de Marsella i de Barcelona:

Marsella canvia, com va canviar Barcelona després de l'Olimpíada. Confio que sigui per bé, és a dir, que canviï però que no perdi aquella mirada cap a la mar, cap a la llibertat...

Jo no ho tinc tant clar. M'agrada la mar, però m'acaba cansant la seua immensitat, el seu misteri i, com que no sóc mariner ni pescador ni poeta, la seua monotonia. M'agrada la mar vista des de la terra, m'agrada la mar sempre que, després d'una estona, em pugui refugiar en les diversitats que sé i que descobreixo de terra estant. És a terra que descobreixo llibertats, i, en tot cas, les imagino més als blaus del cel que als de la mar.

Si avui m'he fixat especialment en l'article de Sagarra és perquè dijous al·ludia Monzó l'escriptor en la seua columna, en què feia referència al costum del primer d'escriure entre parèntesis ja no existeix darrere dels establiments que anaven desapareixent. En el penúltim paràgraf Monzó enumera alguns llocs de propera desaparició. No es tracta de les llibreries, que tenim tendència a recordar els més o menys lletraferits, sinó de botigues ben diverses que, en definitiva, són les que donen la singularitat,o una part de la personalitat, a les ciutats i els pobles, i també formen part de la història dels seus habitants, dels seus guanys i de les seues pèrdues. Per cert, l'endemà de la publicació de la columna, apareixia una carta al mateix diari en què el propietari de la mantegueria Ravell (carrer Aragó, a la vora del mercat de la Concepció), mostrava la seua sorpresa per l'imminent tancament de la seua botiga que, segons explicava, espera que duri molts anys més.

D'entre els llocs a desaparèixer, em va cridar especialment l'atenció la xocolateria Fargas, al carrer Cucurulla cantonada Pi. Encara que jo no menjo xocolata negra, entro de tant en tant a comprar xocolata amb llet o bombons del mateix tipus, i la Joana compra torrons i altres peces per a ella, i encàrrecs per a la família pels volts de Nadal. Fa un temps que la xocolateria ha dilatat mitja hora el seu horari comercial nocturn i m'atreviria a a dir que, si he de fer cas al que observo quan passo per davant, gaudeix de molta clientela, del país o de fora, és a dir, que és un referent en el seu gènere, fins i tot figura en guies xocolateres suïsses. I aquí és quan em vaig preguntar: per què desapareixerà Fargas? No ho sé, la columna de Monzó no ho especifica. Qualsevol pot imaginar que el motiu podria ser l'augment del lloguer, cosa que ens sabria greu. Però, i si tanquen simplement perquè estan cansats de fer de xocolaters, perquè es jubila el darrer mestre xocolater, perquè volen viure de rendes...?

Ara bé, la qüestió no és tant que tanquin uns o altres, per molt amor que els tinguem, sinó, el motiu de la desaparició i, sobretot, si de la mateixa manera que uns tanquen d'altres comencen la seua història. No, no m'expresso bé, la qüestió és que puguem continuar gaudint d'una ciutat en què els seus carrers, les seus botigues, la seua gent ... tinguin l'interès suficient per no acabar pensant que més val que mirem la mar.

més lectures d'estiu

Ah, les lectures d'estiu (de l'estiu)! Aquesta setmana el suplement cultura/s (en els títols “La Vanguardia” encara es manté diglòssica) ens proposa, com si fos per sant Jordi, uns quants llibres - per gèneres o temàtiques- per a llegir durant les vacances. Joan de Sagarra, a pàgina sencera, es queixa que, malgrat que el temps de les sortides de lleure cada cop és més escàs, no s'editin més obres en aquestes dates. Fins i tot suggereix que hi arribin les rebaixes: tres llibres pel preu d'un. Hi estic totalment d'acord, encara que no comparteixo la seva comparació quan diu que això és el que fa El Corte Inglés amb els calçotets. No sé quins calçotets fa servir Sagarra, però els meus, al Corte Inglés, únicament tenen un descompte que no passa del vint per cent; com en els llibres, en qüestió de calçotets encara hi ha classes.

Jo, que tinc unes vacances llargues, sempre em deixo per l'estiu uns quants llibres que suposadament requereixen una certa concentraciço o calma, la que imagino que tindré. La veritat, però, sol ser que entre una cosa i altra el temps se me'n va també amb moltes altres coses i al final els bons propòsits de lectures interminables i plaents es dilueixen en moltes altres activitats que sorgeixen amb planificació o sense.

Ara bé, tot i saber que les meves perspectives lectores no s'acompliran, em faig una llista personal i intransferible -cadascú sap el que vol- de lletra impresa tradicional o virtual.

Concreto, provisionalment:

En aquest moment de semivacances faig seguir dos llibres: Diccionari per a ociosos (a través de l'e-reader), de Joan Fuster (pròximament en aquesta pantalla) i L'herència de Wilt, de Tom Sharpe. Llegeixo aquest llibre -enèsima aventura de Wilt i família- més per fidelitat que per convenciment, tot i que apareix algun diàleg que encara em recorda el plaer de la primera novel·la: “-He estat pensant, Henry, i he arribat a la conclusió que ja és hora que tinguem relacions de gènere...”

En el lector elèctrònic -anomenat e-reader com s'ha vist més amunt-, tinc més d'una cinquantena de llibres a punt. Possiblement cauran el darrer Verdon i el Mendoza romà.

També m'emportaré, és clar, la universitat de Llovet.

No faltaran els Triadú i el Triadú-Pere Calders que em va proporcionar la Su per “gentilesa gran”. No descarto apuntar-me l'any que ve, que potser tindré més temps, a alguna de les seves sessions.

Demà, al curset que faig, i que ara em sap greu que s'acabi, el llibre estrella per il·lustrar i resoldre els dubtes serà l'obra que aquesta setmana ens recomana el llibreter. Me la rellegiré una mica, però em sembla que no me l'enduré, tot i que és un dels manuals de llengua més divertits i complets que he llegit en el seu gènere i que puc repassar no només en casos de dificultats ortotipogràfiques.

I sé que em deixo molta cosa, però és el que passa sempre quan un és incapaç de fer llistes coherents perquè en lloc de planejar les vacances encara creu que el que ha de fer és deixar que actuï l'atzar.

Ei, que me n'oblidava, també cauran, ho sé,  algunes pàgines velles o noves de Pla.

Acabo com Sagarra, que en això sí que estem d'acord: Bones vacances i bones lectures! I ens anirem veient.

noms propis

Parlo poc d’assumptes de la feina i ara tampoc no ho faré, perquè quan la Pilar Rahola va escriure l’article que publica avui “L V” sobre la proposta d’Ernest Maragall respecte començar abans el curs escolar i fer una setmana de descans el mes de febrer no pensava en educació o ensenyament que és la feina que suposadament faig sinó sobre... mai no he acabat d’entendre sobre què parla la Rahola:

Primero, nadie entiende la oportunidad. ¿Por qué ahora, en pleno debate sobre la nueva ley de Educación, cuyo consenso no está resuelto? Además, en medio de una crisis económica galopante que centra la tensión, la preocupación y a menudo la tragedia de miles de familias, ¿es el momento de cambiar algo tan sensible como es el calendario escolar de los hijos?

Oportunitat? Tragèdia? Sisplau, no més tragèdies, per empatia no les podria suportar. Sensibilitat del calendari escolar? Ni que fos un ésser viu.

En una situación de crisis global, ¿considera Ernest Maragall que es idóneo vaciar un poco más las arcas resolviendo el lío monumental que implica una semana de vacaciones en febrero? Porque recursos se van a necesitar,y muchos. ¿Los tiene? Y justamente el tema presupuestario es el otro gran interrogante. ¿Una decisión de esta naturaleza, que implica dotaciones económicas abultadas, se puede plantear sin tener resuelto el tema presupuestario?

I en el text suara transcrit és on se m’escapa definitivament el raonament raholanià. Els pares –i les empreses o qui sigui- hauran de buscar solucions al fet que els nens tinguin una setmana de vacances al febrer, però la novetat queda compensada per la setmana de més que romandran nens i adolescents durant el mes de setembre. O no? Dotacions econòmiques? Per als pares, per als nens, per als professors, per a...? Per altra banda, no és veritat que precisament en una crisi com l’actual les administracions el que pretenen és que tothom treballi en no importa què? No és això el que es pretén amb les quantitats que es donaran als ajuntaments perquè asfaltin carrers i els reenllumenin i altres activitats no productives? Acabo d’escriure això, però no sé ben bé per què. Que cony vol dir amb el tema pressupostari a revisar? Sigui com sigui, si des del punt de vista professional hi ha dues iniciatives de l’Ernest Maragall que trobo assenyades, són aquesta i la de les aules d’acollida, cosa que vista l’opinió generalitzada em fa pensar que tant Maragall com jo no som d’aquest temps o que la meva professió i els alumnes no interessen ningú; una altra cosa, ho entenc, són els fills, els pares i la societat (sic).

Dit tot això, i tenint en compte la crisi actual en què, torno a repetir, a curt termini i per raons òbvies el que importa és que hi hagi el menor nombre possible d’aturats, proposo una vegada més un pla d’ocupació parcial que crec que cal tenir en compte. Proposo que les administracions pertinents s’encarregui de l’educació –o el que sigui- en regim d’estricte internat de tots els nens, adolescents i joves fins als 16 anys, com a mínim. Els pares els podrien visitar els caps de setmana i en hores convingudes. A partir dels 16, o més endavant segons els casos, els fills podrien tornar a les llars familiars segons mútua conveniència , o no, també segons els acords establerts. Sabeu quants diners, disgustos, sensacions de culpabilitat s’estalviarien els pares? Sabeu la quantitat de professionals diversos –cal que en faci un llistat?- ocuparia la meva proposta? Als qui pensen que el meu pla és inhumà, els recordo que règim de visites, sortides i vacances sempre podria ser personalitzat, s’hauria d’estudiar individualment, però no dubto que podria ser totalment satisfactori.

P.S. En el mateix diari d’avui, diu Sagarra que caldria esborrar una pintada que hi ha a l’estanc que tots dos compartim al passeig de Sant Joan que diu: “Valdekasas (sic): la culpa es tuya”. Diu que que hi ha gent que ell va conèixer que li ha dit que Julia Garcia-Valdecasas era una bona persona. La veritat és que també penso que haurien d’esborrar aquesta pintada. Sobre García-Valdecasas, jo també he conegut gent que la va conèixer, però no em sembla bé parlar per boca de terceres persones i menys ara que Julia García-Valdecasas ja és morta.

a mitjanit

Avui ha estat un dia llarg, cansat, però de cansament satisfactori, estimulant. He fet una pausa llarga per dinar i he arribat a casa a quarts de 9 de la nit. A mig matí he comprat el diari a la cantonada del carrer de dalt de casa i el pa al Bonpreu. El bar Gredos fa dies que ha tret les taules que tenia al carrer i ja no veig el fill d’en Sagarra. De vegades he tingut temptacions d’aturar-me un moment per dir-li que llegeixo els seus articles del diumenge o comentar-li, quan va escriure la reivindicació de Villalonga, la meva adhesió a l’homenatge, no tant pel propi Villalonga com per la mesquinesa del diari que el va ignorar. És possible que no parli mai amb en Sagarra, que continuem sent dos desconeguts que es creuen sovint per aquest Eixample -perífèric el meu, mig Gràcia mig Sagrada Família- que alguns creuen fred i distant, reiteratiu, i que a mi també m’ho sembla en alguns moments, però on jo he viscut la major part de la meva vida al meu gust.

A la nit, entrevisten el fill de Sagarra a L’hora del lector. Parlen sobretot de Vida privada. Sí, comparteixo part del que diuen, però jo prefereixo les Memòries, i no crec que sigui només per deformació professional. Les Memòries em semblen sensacionals, indiscutibles. Agafo una edició popular que té molts fulls doblegats assenyalant algun passatge que per alguna raó volia remarcar. Trio una d’aquestes pàgines, encara que no crec –ho dubto- que volgués retornar a aquest fragment concret, però no importa, ara el trobo adequat al meu moment:

Ell havia escrit aquell Somni d’Isabel que avui no és que em resulti una obra definitiva, però que aleshores jo repetia de nits, quan em deixaven sol a la cambra i la por em privava de dormir. Recordo d’una manera precisa que quan jo em deia aquells dos versos: “Ella es posa les mans als polsos – com un àngel mig rient”, d’una manera que encara avui em fa tremolar, d’una manera al marge de tota posterior ironia i de tota documentada malícia, jo sentia positivament, la presència d’alguna cosa tèbia i alada, d’una realitat imponderable, teixint al voltant meu com una teranyina de fils platejats, que m’abrigava del fred de la por i em produïa la profunda inconsciència del repòs absolut.

Josep Maria de Sagarra. Memòries.

mirades diverses

El passeig em porta a la Pedrera, a l’exposició de l’entresol que té una finalitat desacostumada: mostrar a través de textos i sobretot de les fotografies de Manel Esclusa i Núria Andreu la feina que fa Ulls del Món, fundació presidida per Rafael Ribó, al Sàhara: “ 5 anys de lluita contra la ceguesa evitable al Sàhara”.

Sembla que l’arena del desert pot arribar a ser terrible pels ulls dels qui hi viuen i la Fundació fa 5 anys que es dedica a la prevenció i la curació de les malalties oculars. En total, 13. 237 consultes i 1008 intervencions fins l’any passat. I ja tenen un oftalmòleg sahrauí.

Les fotos dels nens poden arribar a ser pertorbadores: dolor, alegria, sempre una espurna de tendresa i d’esperança, en aquesta terra inhòspita però al mateix temps bella, l’única que coneixen. El poema i la foto del post d’ahir pertanyen a l’exposició.

Però deixem aquesta Àfrica, aquest Sàhara colonitzat i abandonat al qual vaig arribar per casualitat i que no ens interessa gaire. Una mica més amunt i a l’altra banda dels passeig entro al Palau Robert, on hi ha l’altra exposició fotogràfica, la que anava a veure: una visió dels anys 60 i principis dels 70 a través de les imatges de Cèsar Malet, un fotògraf pràcticament desconegut per la gent en general, però molt famós en determinats cercles. L’any 70 fa una sèrie de fotografies d’escriptors per al llibre d’entrevistes Infame turba, de Federico Campbell. M’agrada especialment la de l’Anna Maria Moix, la majoria dels altres autors ja els tinc més vistos; a la mateixa paret, un retrat de Teresa Gimpera molt jove, i morena, amb unes celles desconegudes. Una Gimpera de qui estava absolutament enamorat un amic i ens explicava la seva vida, que ell assegurava que coneixia a través d’un cosí més gran, en hores de pati, mentre els altres ximplets de 14 anys s’estimaven més córrer al darrere d’una pilota. En una altra paret, fotos dels anys 60 en un blanc i negre amb molt de contrast. Que traïdora és la memòria, com ho canvia o ho matisa tot. Tercera paret, amb fotos de models; els nus podrien ser actuals. En la quarta paret, moments de jazz: el Jamboree de la plaça Reial. Podria ser qualsevol ciutat americana. De tot això en parla abastament Joan de Sagarra en el seu article del diumenge a “La Vanguardia”. Aprofito per fer una volta per l'exposició sobre Montserrat. No ho sabia que algun Nonell, Picasso... que conec és del monjos.

El dia és gris i ha plovisquejat en alguns moments. Se m’acut acostar-me a l’església de Pompeia, dels caputxins, una mica més amunt, a la Diagonal entre el passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya. Feia molt temps que no la visitava. Fa molts anys m’havia passat algunes hores escolant l’orgue. Entro per la porta del xamfrà i m’acosto al porter, que no sé si és caputxí. Interrompo la seva conversa amb unes senyores sud-americanes per preguntar-li si hi ha previst algun concert. Em diu que l’organista està malalt i dedueixo que en té per temps, potser fins a l’any que ve, i no s’han plantejat substituir-lo, és clar. Entro finalment al temple; em decep: massa modern, massa clar; la memòria m’ha tornat a trair. Observo que molts fidels són americans. Fins i tot els dissabtes a les 8 hi ha una missa llatinoamericana, cosa que no sé que significa exactament.


Encara és aviat, tindré temps de comprar-me una camisa i uns pantalons. La pluja continua suau, intermitent, gairebé un miratge. O no plovia?