barcelones i algunes coses més

Vag saber, llegint el diari del diumenge, que aquest any en fa cinquanta que va morir Carles Soldevila. Ho explicava el meu veí Joan de Sagarra, que se n'havia assabentat a través d'un “esplèndid article” de Francesc Canosa al diari “Ara”. Sagarra, com altres vegades amb altres personatges, acaba proposant un homenatge institucional a Soldevila en què es palesin els seus mèrits, sovint menystinguts o  oblidats, com passa amb tothom segons la distància temporal, les modes o els homenatjadors de torn. Estic completament d'acord amb la idea de Sagarra, m'agrada Soldevila i tots els recordatoris de la gent que m'agrada em semblen molt bé. Dit això, si he de triar, per què no poden ser dues coses? Entre discursos, institucionals o no, i obres, em quedo amb les obres. Entenc que des del lloc on es trobi, Soldevila se sentiria content, potser afalagat, amb un reconeixement públic amb parlaments diversos i condecoracions pòstumes, però no dubto que el seu somriure seria més càlid i durador si veiés que la gent el torna a llegir. En definitiva, menys paraules i més obres, o, si es vol, que parlin les seues paraules.

De moment, l'article de Sagarra m'ha estimulat a repassar un llibre seu brevíssim, firmat amb el pseudònim que feia servir a vegades: Myself. L'obra, publicada l'any 1929, el de la segona Exposició, va ser reeditada el 2007 amb pròleg de Xavier Trias i desconec si encara es troba a les llibreries, ho dubto. Es titula L'art d'ensenyar Barcelona i crec que ja n'he esmentat algun cop. Soldevila -Myself- rep una família alemanya (pare, mare i filla) i els passeja unes poques jornades per la ciutat. No es tracta d'un recorregut exhaustiu, cansat, detallat, sinó una passejada en què tant com els indrets visitats (també van a Montserrat) destaquen les presentacions i les opinions sobre els llocs. En anar llegint, és inevitable comparar aquella Barcelona amb l'actual i imaginar la ironia del text, els llocs triats i i el tractament en general de la ciutat amb el joc que li donaria actualment.

Copio dos fragments breus. El primer, una proposta general per als turistes -i els cicerones- sobre l'enfocament de les visites (ai, que cada dia els carrers cèntrics se semblen més i les diferències es troben en museus i catedrals, a més de les perifèries); el segon, molt retallat, mostra l'animadversió (no trobo ara el mot adequat) dels noucentistes -incloc Pla- davant del modernisme que, sens dubte, ara és un dels reclams turístics més celebrats i més estimulants de la ciutat; què seria Barcelona sense el Modernisme?

Sempre m'ha semblat una cosa absurda, sols tolerable als especialistes o als enderiats, d'arribar a una ciutat i sense haver-ne entrevist el conjunt, anar a tancar-se a un museu o visitar un claustre romànic. Les ciutats europees totes són prou semblants, però encara són més semblants llurs museus i llurs catedrals. I les mateixes diferències que separen uns museus i unes catedrals d'uns altres museus i d'unes altres catedrals, és al carrer, a les botigues, en els rostres de la gent on solen tenir una explicació més palesa, més eloqüent. Primer la ciutat viva, sense classificar, sense retolar; primer la gent que passa, que parla, que gesticula, la corrua dels vehicles, la terrassa dels cafès, el paisatge...

... haureu d'explicar que Barcelona ha tingut la desgràcia de fer bona part del seu Eixample a compàs de l'anomenat “modernisme”. A darreries del segle XIX, va abandonar les discretes normes del neoclassicisme que havien produït el palau Marianao i el palau Planàs i la casa dita de El Cano, etc., per embolicar-se a crear una arquitectura original, sense precedents... i sovint sense solta. Això, ben dit, sense gens de pedanteria, sens cap ombra de menyspreu per les generacions anteriors... Talment com qui deplora una desgràcia de família.

Myself (Carles Soldevila): L'art d'ensenyar Barcelona (1929)

epicentres

Quasi cada dia passo pel costat de la placa que recorda els primers versos del poema de Verdaguer que, d'esquena i enlairat, és aliè al tràfec de la part alta del Passeig. A vegades he tingut ganes d'aturar-me una estona i recitar als turistes les paraules del poeta que llegeixen sense entendre i explicar-los una mica d'història, però de seguida se m'esvaeix aquesta perversió mental. Segurament els turistes em podrien recitar versos semblants de poetes de la seua terra i potser alguns m'explicarien que s'ho passen molt bé, però que ja tenen ganes de tornar. Algun cop, el turista ho seria a la força i li costaria veure remei al seu enyorament.

Jo fa temps que no surto del país, de manera que ara la sensació d'enyor és purament intel·lectual, imaginària. Pensant en el passat, recordo que els enyoraments més intensos els he tingut en la península, quan per raons de força major he hagut d'estar allunyat de casa una temporada relativament llarga; tot i així, sabia que el meu sentiment tenia una data fixa de caducitat, cosa q ue sempre és un consol.

Admiro aquells qui afirmen que no senten mai nostàlgia d'un -o diversos- epicentre sentimental, que estan bé allà on els porta el seu desig o altres circumstàncies; de fet, no me'ls acabo de creure, però potser diuen la veritat i jo sóc un romàntic per educació o per genètica.

 

 

desafiament

Dos dels meus malsons ciutadans són que una maleta amb rodes -fa estona que sento com s'apropa a traïdoria- m'acabi atropellant o que un pal per allargar el radi d'acció d'un mòbil -filigranes d'esgrima alguns usuaris- m'acabi copejant. Però m'agrada el risc i cada dia desafio maletes i florets de puntes rectangulars.

La setmana passada, en una pizzeria a la vora del meu forn de pa (carrer Ramón y Cajal), a l'altra banda de la carta penjada a la paret, hi havia una pissarreta d'aquelles negres de restaurant on vaig veure un poema visual que em va semblar excel·lent i evident -potser sobrava el text-, digne del propi Brossa, a penes conscient de l'era digital. Mentre feia la foto de més avall, va sortir el de la moto amb la pizza enfundada, ens vam picar l'ullet: sempre va bé trobar complicitats encara ue portin pressa.

Barcelona de colors

No hi ha mes, més o menys, que no pensi com s'ha transformat Barcelona des de la primera vegada que la vaig visitar -encara tardaria un temps a instal·lar-m'hi definitivament- en un recorregut llampec des de dalt d'un autocar. La impressió de la grisor de les façanes va ser aclaparadorament decebedora. Quan finalment vaig començar a viure a la ciutat, els colors van anar apareixent a poc a poc i vaig anar descobrint tot de detalls extraordinàriament satisfactoris.

Ara, cada dia que passa, s'instal·len nous colors o, més ben dit, els colors senyoregen la ciutat. Colors dels edificis, colors dels carrers, colors dels aparadors, colors de la gent..., sobretot colors bigarrats dels turistes. Fins i tot les fonts es vesteixen de colors. Primer, fa temps i temps, va ser a Montjuïc, ara ja al centre. Les fonts bessones de la plaça de Catalunya han deixat de ser en blanc i negre i, a més de noves figures aquàtiques, llueixen un cromatisme engrescador: nacionalista a la base -que no sigui dit que no tenim identitat pròpia- i segons raja a les alçades. Algú es pot escandalitzar en saber que l'acoloriment ha costat 1,5 milions; fins i tot algun mal pensat pot imaginar que una part dels diners s'han quedat en les butxaques dels intermediaris habituals, jo, esclar, no ho crec. Que amb aquests diners es podrien fer moltes coses a la ciutat? A veure, quines que fossin més importants? El consistori municipal, savi com és -per això el vam elegir democràticament- té molt clar el model de ciutat: Barcelona serà turística o no serà. I els turistes, que tan colors aporten a la ciutat, vindran en massa com més colors tingui Barcelona. Milers de milions de turistes fotografiant els colors de les fonts i embadalint-se amb l'aigua que puja i baixa en filigranes impossibles. Que les fonts de la plaça de Catalunya afegiran música a la seua bellesa present és cosa feta. És més, hi haurà un dia, que no m'atreveixo a predir, en què cada cruïlla dels carrers de Barcelona tindrà una font amb colors i banda sonora adequada al lloc. Quan això passi, els residents censats de la ciutat no caldrà que treballin per viure, per viure bé vull dir. És qüestió de temps.

formes, colors, moviments

Dec ser un dels darrers a aprofitar (?) les portes obertes del Sant Pau, que després continuaran obrint-se a un preu mòdic per als qui no siguin veïns (el concepte de veïnatge sempre és laxe, i a Barcelona més, esclar). Entenc, de tota manera, que un podrà entrar i sortir del recinte en qualsevol moment d'un horari establert ja que alguns pavellons, com el de la Casa Àsia, continuen amb les seues activitats per al públic en general; en tot cas, la diferència respecte aquests dies és que no es podran visitar interiors si no es paga. En fi, no ho sé.

La gràcia de les jornades de portes obertes no rau només, ni fonamentalment tal com ho veig, a no pagar entrada, sinó a compartir espai amb gent molt més diversa que la que habitualment visita els espais que els són propers. Els focus d'interès aquests dies se centren en el lloc i en els visitants, alguns disposats a imaginar que és l'última oportunitat de no sé sap què.

Quant a la meua visita, em vaig trobar amb la sorpresa inicial dels espais delimitats. Abans, quan havia fet algun curset a l'ICE de l'Autònoma, per exemple, per no citar visites doloroses, podia transitar per tota la geografia del Sant Pau sense més restriccions que les que determinats edificis exigien, però els carrers eren lliures; ara, algunes tanques, algunes teles metàl·liques, creen unes fronteres abans inexistents que entenc provisionals a l'espera que s'acabin les obres. Centrat en el territori lliure, va ser un goig poder admirar els interiors dels edificis habitualment vetats: la quantitat d'elements decoratius, d'eficàcia constructiva i de lluminositat de les obres modernistes, inclosos els interior és espectacular, i a mi m'agrada la imaginació de l'època. Llàstima que hagi desaparegut pràcticament tot vestigi de moblament i, fins i tot, que es produeixi un xoc en veure les noves decoracions en els espais ja habilitats per al seu ús quotidià.

Encara que no em trobava en el meu millor moment, segurament pel fet que era l'hora de dinar i tenia la panxa buida, va ser un goig mirar-ho tot en un dia resplendent, gairebé més d'estiu que de primavera avançada. Com la majoria, em vaig emportar a casa un petit àlbum de fotografies en què, ja ho he dit abans, tant com el propi espai em va interessar la gent que donava una altra dimensió al passat immòbil per bé que canviant. Em sembla que durant tota aquesta setmana n'aniré pujant unes quantes a l'altre bloc.

Insisteixo en la lluminositat de la majoria d'espais modernistes (en aquest aspecte, el Palau episcopal d'Astorga, de Gaudi, és el meu referent més clar). En la primera foto, a penes començat el recorregut, la galeria envidriada (aquests vidres que deformen lleugerament l'exterior...) permet contemplar perfectament tota la decoració. Però només en dies de gernació, m'és possible refotografiar sobre la pròpia fotografia; mentre ho feia, dubtava si la noia havia de quedar a la dreta, com ara, o l'havia de situar a l'esquerra.

 

 

 

Dels antics ocupants dels pavellons, només en quedava un vestigi; gent anònima que imagino desapareguda, pura intrahistòria sense històries particulars. M'hi vaig voler aproximar, focalitzar, per després, com la resta, distanciar-m'hi, ajudat per les explicacions de la noia que recitava l'escena des d'una perspectiva essencialment tècnica, objectiva.

 

 

I que no sigui dit que no em vaig fixar també en els sostres (les parets, els terres...)

curiositats fotogràfiques

Fa uns dies llegia en alguns diaris una curiositat d'aquelles que solen aparèixer més aviat en les edicions digitals. Es tractava d'una imatge de Sightsmap, que, com indica el seu nom, mostra aquells lloc del món que tenen més interès segons el nombre de fotos que s'hi han fet i que han estat pujades a internet a través de Panoramio, un servei de Google. En el mapa, s'observa a primera vista les zones més “calentes” i les més poc fotografiades. Els diaris comentaven que Espanya ocupa un bon lloc, però, sobretot, que Barcelona és la tercera ciutat més fotografiada del món. Poca broma, la tercera, només darrere de Nova York i de Roma, mentre que Madrid ocupava aquesta nit (ho he comprovat) el número 12.

Em va estranyar, tan acostumats com estem als rànquings comparatius entre Barcelona i Madrid (i el món en general), que  aquesta curiositat fotogràfica no donés més joc. Després vaig pensar que potser miraculosament tots ens havíem tornat més assenyats, que tenir interès en una de les ciutats més fotografiades (jo m'autoacuso) on no cal anar per saber com és i com es viu és un signe de vulgaritat, que els esperits selectes prefereixen els llocs singulars, verges, aquells a penes visitats, on encara tot és possible. Vaig començar a buscar en el mapa els llocs més foscos, més amagats, amb la intenció, si m'ho permeten les meus circumstàncies, d'acostar-m'hi, gaudir del temps fora de les gernacions i, en tornar, explicar a través de les meus fotos una experiència única. Estic en la cerca.

aquest diumenge anem al jazz

-Va, escoltarem una mica de jazz.

Així que anem a les fonts de Montjuïc on a partir de les 7 es fonen aigua i música. El guirigall és considerable, els mòbils a punt, les tauletes en marxa, les càmeres fotogràfiques de totes les categories, amb trípodes o sense, preparades. Hi ha més gent -no sé que quants n'han comptat la Guàrdia Urbana o la Delegació del Govern- que a la plaça de Catalunya aquest matí, però els sons de Jamie Cullum, Chucho Valdés, Chiestian McBride... que ens prometia Barcelona Jazz Weekend no apareixen enlloc o al menys jo no els sé detectar a pocs metres de les fonts. A més, amb prou feines sóc capaç de sentir la presa de pèl sonora, atn subtil, que acompanya l'aigua. Però sembla que no importa a ningú, que la qüestió és participar, anar amunt i avall, conviure en pau entre els helicòpters blavosos nord-africans i els venedors de llaunes. Barcelona és una festa que pot fer arribar a nivells de misticisme sublims, amb déus o sense.

Ens afegim, doncs a la festa, i fins i tot entrem a la de la cervesa, encara que no la tastem i estem gairebé segurs que no trobarem Guardiola.

-I si anéssim al Harlem Jazz Club, on actua la Marina Band? El trompeta és Pere Navarro.

-Vols dir?

-Ei, que les seues variacions i improvisacions deuen ser sensacionals, només et cal veure les actuacions dels darrers temps al Parlament. I recorda que és de Terrassa, una de les ciutats del jazz per excel·lència.

Però resulta que el Pere Navarro de la Marina Band deu ser eivissenc i és possible que ignori les actuacions del seu homònim. No importa, la qüestió és seguir la música i, per un dia, prescindir de les lletres.

és el pa amb tomata com la llet materna?

Impossible assistir de prop a alguns actes de la Mercè: hi ha massa gent que construeixen fronteres infranquejables que només poden traspassar escamots en peu de guerra. No ho intentem, som amants de la pau.

L'altre dia, en el seu pregó, Ferran Adrià crec que deia -ara no rellegiré el discurs més o menys improvisat- que el país se salvarà gràcies al turisme (també a l'educació i la cultura). Ferran Adrià, com els déus que parlen del i des del paradís però no indiquen camins concrets per arribar-hi, les deixa anar i continua la seua tasca divulgadora de primer ordre de la cultura catalana.

A l'Ampolla -podria parlar d'altres llocs-, tots els restaurants, amb major o menor fortuna presenten els mateixos plats: ni un polp amb patata ni una amanida de llenties ni.... Aquest estiu, el meu amic M. , com que anava amb la seua filla adolescent, va demanar una pizza i es va negar a pagar-la, va al·legar que no la reconeixia, i això que era una napolitana; l'any passat, la Joana va demanar un carpaccio de vedella i li van servir unes llesques de “fiambre” desconegut, parmesà inclòs, que la cambrera, després de la protesta, va dir que eren italianes i que tenien més predicament, tot i que han desaparegut de la nova carta, que els talls de vedella tradicionals. I qui diu, l'Ampolla, on hi ha llocs amb plats gairebé excel·lents, diu Barcelona. El turisme ho fagocita tot i els del país ens tornem turistes.

Té poques esperances de supervivència un país en què d'aquí no gaire el govern actual o el que vingui declararà plat nacional el pa amb tomata amb no importa què, i apareixeran mil maneres més, ortodoxes o creatives, de preparar-lo. I que consti que jo sóc, amb moderació, un fan del pa amb tomata, però tot té un límit i, malgrat que tinc la batalla perduda, em nego a menjar tothora pa amb tomata encara que sigui com a complement d'una paella exòtica, que qui sap si demanaré algun dia en un lapsus irreversible del cervell, servida a les onze de la nit a la Rambla de Barcelona, quintaessència no reconeguda del guirigall transformacional del país en el seu camí cap a la independència política i cap a les servituds que m'estalviaré de concretar. Si arriba el moment i em queda prou senderi, en tornar a casa rellegiré aquest fragment, somriure còmplice, i, encabat, cremaré el llibre.

-Mudarra, tiene usted ante sí un prodigio de koyné cultural que materializa el encuentro entre la cultura del trigo europea, la del tomate americana, el aceite de oliva mediterráneo y la sal, esa sal de la tierra que consagró la cultura cristiana. Y resulta que este prodigio se les ocurrió a los catalanes hace poco más de dos siglos, però con tanta conciencia de hallazgo que lo han convertido en una seña de identidad equivalente a la lengua o a la leche materna.
-Que banalidad!
-Hasta tal punto asistimos a un prodigio cultural que nosotros, los mestizos, los charnegos, los inmigrantes catalanizados, adoptamos el pan con tomate como una ambrosía que nos permite la integración.

Manuel Vázquez Montalbán: El premio.

lectures lleugeres d'estiu. Els altres

Cada any li resultava més difícil tenir paciència amb ells, suportar el seu deambular intermitent, la seua dèria de caminar de tres en tres fins i tot pels carrers més estrets. Hi ha via moments en què de bon grat els hauria cridat o empès, però, per desfogar la seua agressivitat, s'acontentava a no aturar-se ni modificar el seu rumb si trobava una càmera al seu camí. Estava segur que la seua figura, la seua esquena, la cara o un dels colzes, apareixia en centenars de fotografies i vídeos, i a vegades s'imaginava el gest dels alemanys quan, en mirar les cintes de l'estiu durant una borrasca al la mar del Nord, descobrien un italià amb vestit fosc que creuava molt decidit per davant de Tante Gerda o Onkel Fritz, tapant, encara que només fos per un moment, unes cuixes robustes...

Donna Leon: Mort en un país estrany

En un primer moment penso en les meues petites venjances, com les seues. Després m'adono que, erràtic com vaig sovint, curiós o badoc, segons com, jo sóc un d'ells, a vegades a la meua pròpia ciutat. Encara més tard, recordo que ells normalment no passegen gossos. Posats a dir, crec que seria agradable veure entre Tante Gerda i Onkel Fritz -sempre present, el seu cos- unes cares noves.

Ara, en el silenci i la distància de la nit, tot sembla més raonable i qualsevol venjança -petita- miserable. Demà pensaré que l'edat no m'ha fet més pacient i comprensiu.

àngels

Després de dinar miro al diari què fan aquesta tarda a Barcelona: una exposició nova, música d'aquí o d'allà, una pel·lícula comentada, alguna conferència... Vaig baixant columnes de lletres que no m'atreuen fins que arribo als àngels. Ei, els àngels! Els àngels en els relats de la infància de Jesús, per Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia. Els àngels....! Però, no. No m'interessen gaire els àngels de la infància de Jesús. Què se sap d'aquests àngels a part del que queda escrit a la Bíblia? Segurament són àngels excessivament ortodoxos i tranquils per al meu gust. I, sobretot, pagar 5 euros... On anirem a parar si fins i tot les conferències celestials s'han de pagar als conferenciants de la casa. I això que el Seminari Conciliar m'agrada, encara més des que van desaparèixer les parts exteriors substituïdes per un bonic reixat.

En fi, decideixo anar a Gràcia a enregistrar unes quantes imatges per als meus propers videoclips sobre música i lletra de Víctor Bocanegra i, de retruc, de Miquel Pujadó. Filmo breument a l'encreuament dels carrers Siracusa, Mare de Déu dels Desemparats i Fraternitat. Només acabar m'interpel·la una dona encara jove.

-Perdone, que estaba grabando video?

-Sí.
 

-Bueno, pues a lo mejor he salido yo.

-No senyora, sí s'ha fixat tenia la càmera molt enlairada, em fixava en les plaques dels carrers.

-Haurien d'anar als llocs on hi ha gent, no aquí.

-Veurà, a mi ara només m'interessaven els noms dels carrers. S'ha fixat que...

-No cal que m'ho expliqui... Aviat no es podrà sortir de casa sense que et gravin.

-No es preocupi, tingui la seguretat, que no vindré a casa seua.

I tot i així, penso que la dona té àngel, que potser m'interessaria la seua història, però avui només tocaven carrers.

Continuo les gravacions, però vaig pensant fins quin punt pot ser ofensiva aquesta facilitats d'alguns de tenir sempre la càmera a mà. Curiosament la dona acceptava que les càmeres s'ensenyorissin dels llocs turístics. Quins són els llocs turístics? Els no turistes som turistes? I si en lloc de fer una filmació, hagués fet una foto? I si hagués muntat el cavallet per pintar -extraordinàriament malament- els carrers i alguns dels seus personatges? I si el que he vist o imaginat aquesta tarda s'hagués convertit en un poema o una narració plena de detalls subjectius i objectius? La qüestió és veure o bé és compartir la mirada? Tinc moltíssimes més preguntes: una casuística inacabable.

Se saps que els àngels ho veuen tot, fins el que passa dins de les cases, fins i tot quan les cases són a les fosques. Esclar que ja comptem amb la mirada dels àngels i la seua discreció absoluta. O no?

el lleó de Florència

L'Ampolla és un dels petits municipis de la costa que segurament s'ha transformat més en els darrers anys, per a bé i per a mal. En el segon aspecte, el paradigma podria ser la monstruosa i recent construcció de no sé quants pisos a tocar de l'ajuntament, o l'hotel a la punta del Cap Roig que ignoro quines vicissituds va haver de passar per construir-se més enllà de tota lògica de conservació del paisatge. En l'aspecte positiu, considero que el seu llarguíssim, proporcionalment a la població, passeig marítim és modèlic.

A poc a poc, en aquest poble que abans no tenia cap referent cultural a la vista, s'han anat col·locant escultures relacionades amb la seua història. Una de les darreres és la del Papa Adrià VI, que jo vaig descobrir fa una mica més d'una setmana. L'estàtua, de mida natural, s'alça cap a la part final del passeig, on abans hi havia una depuradora de mariscos que trencava l'harmonia de la costa -co la trenca l'hotel del Cap Roig- i que s'ha traslladat a segona línia de mar. El primer que es deu preguntar qualsevol visitant -i qualsevol ampollero poc il·lustrat- és què cony hi fa un Papa a la vora de la mar del delta mirant cap a Roma. Qui era Adrià VI? Quina relació va mantenir un Papa del segle XVI amb un llogarret de pescadors del qual dubto que es tinguin gaires notícies en aquesta època i que, a més, era un apèndix marítim del municipi del Perelló situat a pocs quilòmetres a l'interior? Evidentment, com que cap dels més vells del lloc es recorda dels esdeveniments, al costat de la figura papal hi ha un text explicatiu.

En resum, i per als qui no han llegit el text, Adriaan Floriszoon va ser preceptor del futur rei Carles I (o Carles V, que amb els números romans sempre em faig un embolic) i quan aquest va arribar al tron d'Espanya se'l va emportar a la península on el va fer bisbe de Tortosa (el 48è de la diòcesi) i més tard, durant l'absència del monarca, es va convertir en regent en un període realment complicat (Comunitats castellanes, Germanies valencianes...). Essent regent, i encara bisbe de Tortosa, va ser elegit Papa de Roma el 9 de gener de 1522, tot i que no va prendre possessió del càrrec fins el darrer dia d'agost del mateix any. Com a curiositat a destacar, el manteniment del seu propi nom i el fet de ser un dels escassos papes no italians dels darrers segles. Adrià VI va ser un papa breu, menys d'un any a la seu pontifícia de Roma. Si jo fos un historiador desconfiat o un escriptor de novel·les històriques, em preguntaria com va ser que va morir tan aviat aquest Papa d'esperit reformista, però la meua curiositat no m'empeny a la investigació eclesiàstica que suggereixo.

Tant escriure i m'adono que encara no he desvetllat la relació del pontífex amb l'Ampolla. Doncs resulta que segons diu un llibre que ara no sé citar, Adrià VI va embarcar a l'Ampolla per anar a Roma a prendre possessió del seu càrrec. Algú pot considerar que el fet no mereix un record en forma d'estàtua perquè el personatge simplement va ser un visitant accidental del poble, si és que l'Ampolla era un poble, i que fer una estàtua a cada famós que trepitja un poble... Deixem-ho estar. A mi em sembla magnífic que hi hagi la representació d'un personatge tan important en un passeig cada any més culturalitzat i que ara només caldria afegir una mena de lema als accessos de la població que, per contrastar amb els vulgars i reiteratius “Tal de mar, vila marinera i gastronòmica” de tants pobles de la costa, digués “L'Ampolla, vila papal”, un plus d'atracció ara que el turisme cultural comença a tenir un cert pes. I si cal es podria organitzar una setmana al·lusiva amb els actes pertinents que en aquest moment no sabria especificar, però que no dubto que comptarien amb una substanciosa contribució econòmica del Vaticà, més necessitat que mai de publicitat positiva.

les muntanyes màgiques (del parc temàtic)

Molt bé, ja s'han publicat les balances fiscals per part del govern de l'Estat. Cap novetat important si no ens barallem per un punt més o menys segons les fonts del que ja sabíem. Algun sospiraran satisfets: Ho veus com teníem raó! I ara, què? Doncs ara negociarem per equilibrar. I després què? Doncs una bona part del que s'aconsegueixi s'haurà de dedicar a subsidis diversos, a l'atur i a totes les conseqüències d'una crisi econòmica que ja es veia venir fa anys i que tots amagaven o menysvaloraven , i no per ignorància, perquè si jo ja parlava dels problemes que portaria la construcció al territori fa dos estius, els experts oficials -i els altres- ho sabien de molt abans.

I Catalunya no és diferent de la resta d'Espanya i una mica de l'Europa occidental amb la qual sovint es compara. Durant molts anys, les principals fonts d'ingressos del país han estat la construcció i el turisme, dos elements estretament lligats i dependents de l'atzar. Aquí s'ha construït sense planificació i sense aturador, esperant que fos el propi mercat qui s'autoregulés. Aquí s'ha anat deixant que els empresaris, sense cap estudi de mercat, creessin empreses turístiques. La cosa anava sola: som els millors, per què capficar-s'hi?

Ara ens trobem que constructores i immobiliàries d'aquí -algunes fa anys que construeixen fora- o que actuen aquí fan suspensions de pagaments, pleguen d'un dia per l'altre, acomiaden centenars de treballadors del país i de fora que s'han de buscar la vida mentre la viuen a través de diverses assegurances privades o, sobretot, públiques. Dintre de la crisi general, es parla encara de la crisi del sector del totxo com si fos un element fàcilment focalitzable. Ah, però el totxo (les vivendes protegides que es projecten són un placebo distorsionador i poc efectiu a la llarga) afecta la indústria més o menys directament lligada, com la Roca, que aquest any acomiadarà treballadors -ja ho va fer l'any passat- perquè té els magatzems de Gavà i d'altres llocs plens de vàters; i Simó, un lider en peces elèctriques (quins dissenys! Quina empresa més racionalitzada!) es troba en circumstàncies similars...

Algú pot pensar que per greu que sigui aquesta crisi ell n'és immune, perquè es dedica a l'ensenyament, per exemple? D'acord, però està pagant alguna hipoteca que no para de pujar? No? Però potser la paga la senyora de la fruiteria de la cantonada que tsí que té una hipoteca -o no- , que evidentment, pujarà els preus dels seus productes, perquè és ben lliure per fer-ho i la seva alça la imitarà la de la botiga de la cantonada, que per això són lliures els preus i només faltaria. Que no tenen hipoteca i que no apugen els preus? Però, i a tu, treballador de l'ensenyament, t'apujaran el sou segons el cost de la vida? Ho dubto. Què això només és cosa teva i que no repercutirà més enllà de casa teva? Potser sí, però potser compraràs menys llibres, que no necessites perquè els aniràs a treure de la biblioteca. I vet aquí com de retruc la crisi que deies immobiliària afectarà la indústria editorial. I si la indústria editorial... I no crec que aquesta sigui la història de la lletera a la inversa (i em deixo la qüestió del turisme).

D'acord, em salto etapes i accedeixo a pensar que la Generalitat aconseguirà un finançament òptim, espectacular. Sempre val més poc -voleu que escrigui molt?- que res, però no ens equivoquem, encara que el govern passi d'una ineptitud manifesta a una clarividència impensable, cosa que no serà -i que no m'expliquin històries d'investigació i innovació com a gran panacea a curt termini-, durant els pròxims anys en aquest país els individus que cobrem a final de mes ens ho haurem de mirar, que tornem a la selva d'on no hem sortit mai encara que ens ho hagi semblat. I recordeu l''únic depredador important de la humanitat és la pròpia humanitat; i afegeixo, els polítics, que quan tot va vé protegeixen les espècies domèstiques, quan la fam els acuita es mengen els animals que tenen engabiats o en parcs temàtics.

P.S.: Que patètic que en Gimferrer hagi dit -o vulgui dir- el que diu: com si encara fóssim als inicis de la Renaixença. I quina llàstima que potser hagi de dir el que diu.

Per cert, Vilaró va rebre només un cop, sigui del que sigui? I la pallissa?