el corralito?

Hi ha qui retrau al govern de Madrid els diners que els costa el desplegament policial a Catalunya, inclòs Piuet, més conegut per Piolín. La veritat, segons ho veig, al final de tota l'operació, si és que mai s'acaba i no li agafen gust, tindran un saldo al seu favor que no sé si veurà la llum pública; entre multes per una cosa i una altra, fer tornar els diners de les malversacions, etc., el capitalet serà de fregar-se les mans. Ei, i als bancs també els va de primera la situació, amb la retenció dels comptes públics i privats, inclosos els dels castellers. Els heu sentit protestar gaire, els bancs? Com dieu?

Per cert, just quan es començava a parlar dels primers comptes intervinguts em va passar una cosa ben curiosa per a mi inèdita des que existeixen els caixers automàtics a Catalunya. Fa anys que periòdicament trec la mateixa quantitat de l'entitat on primer cobrava la nòmina i ara la pensió; es tracta de diners per a les compres habituals i les despeses personals setmanals; el caixer, que encara que sigui una màquina em coneix i ja hem establert una certa connexió, em suggereix directament la xifra i jo l'hi confirmo. Doncs bé, en aquesta ocasió també me la va proposar i quan li vaig dir endavant em va escriure un paperet que deia textualment: L'import supera el seu (ell em continua tractant de vostè) límit de seguretat. De res no va valer que tornés a intentar l'operació, ell, impertèrrit. Vaig aconseguir treure una quantitat menor, certament, però... i si hagués necessitat urgentment els diners...? Després, segons em suggerien, vaig trucar a un 902, des d'on una noia molt amable malgrat la meua indignació, em va donar un 900; i encara al cap de tres dies -això era en un cap de setmana llarg- vaig presentar-me en la meua oficina bancària. Ni telefònicament ni en directe em van convèncer les explicacions, especialment breus i desagradables les del cara a cara del noiet saberut i pedagògicament nul d'un aquests locals nous i impersonals que no tanquen al migdia. En fi, qui sap si el banc, en vista del fàcil que és retenir diners, s'havia posat a actuar pel seu compte, i qui dia passa any empeny.

manifesta't!

Em deia Francesc Puigcarbó ja fa dies: Manifesta't. També en privat em deien: Ja no escrius?. No, no escric, ni públicament ni privadament; però potser sí que és una bona idea que em manifesti en aquestes dates, ni que sigui una automanifestació per recordar, sí és que algun dia repasso el que escric, cosa dubtosa, què pensava o què pensava que pensava a tardor de 2017, just una setmana abans del referèndum que no ens canviarà la vida, però que imagino que canviarà les relacions polítiques entre Espanya i Catalunya i qui sap si alguna cosa més. Després de tantes setmanes sense practicar, i, no vull mentir, també per voluntat pròpia, les meus manifestacions intueixo que seran inconnexes i desiguals quant a l'extensió, l'aprofundiment en les idees i les mateixes idees; com un esborrany que en algun altre moment es pugui desenvolupar.

En primer lloc, m'he preguntat darrerament quins poden ser els motius pels quals alguns ciutadans desitgen ser políticament independents i d'altres no (deixem de banda els indiferents). Entenc que les raons econòmiques, siguin argumentalment creïbles o no, són el motor principal de les societats o els individus i se sobreposen sempre, sobretot en cas de conflicte, encara que alguns no ho vegin així, a l'amor, que hi ha qui diu que és el sentiment que guia les nostres vides. Tot i entendre que els diners són la base explícita del conflicte, em temo que és l'amor -no parlo de partits polítics ni empreses, esclar- el que majoritàriament fa prendre partit. Ara hauria de definir l'amor -ai, els sentiments!- i les seues variadíssimes manifestacions, poder inclòs, i justificar la meua percepció, però com es pot justificar allò que és propi de la irracionalitat?

Desentrenat en l'escriptura, ja m'he allargat més del compte si vull tenir algun altre lector que no sigui jo mateix i deixo inacabat el tema encetat en el paràgraf anterior: bona excusa per no complicar-me la vida. Passo a les concrecions en un mix-mix no elaborat prèviament.

Tothom sap que el referèndum de l'1 d'octubre és la consulta que té menys garanties de ser presa seriosament. No obstant, és la consulta més seriosa que fins al moment s'ha establert per concretar les relacions  entre Catalunya  i Espanya. Jo ho veig així i crec que també la majoria de catalans i espanyols. Per què? Que cadascú digui la seua, els qui minimitzen i els qui magnifiquen.

Alguns continuen parlant de fractura, dividint la societat, la gent, en dos meitats. Potser aquest maniqueisme és el que m'indigna més de tot plegat. Ahir vaig trobar el meu antic quiosquer que ara té 74 anys i llegeix “ABC” i vota el PP i és catòlic practicant i etc. Conversa llarga i plaent, multidireccional i plena d'anècdotes. Em sembla que li toca el mateix col·legi electoral que a mi.

Deia Cuní, que s'ha retirat a veure-les venir, i cito textualment: Tot comença en la paraula i acaba en la paraula. L'entenc, qui no el coneix? però dissenteixo. Tot comença amb el desig. Després intervé, potser, la paraula.

Una queixa secular habitual en el territori espanyol, Catalunya inclosa, és sobre la de la lentitud de la justícia. Mai la justícia ha estat tan ràpida -ei, a vegades amb Franco també- com aquests darrers dies. Si es vol es pot. Per cert, deia el fiscal general (era ell?) que ara no es considerà oportú actuar contra Puigdemont. Això ens confirma que el terme justícia és una metonimia: no existeix la justícia, sinó els jutges... o fiscals, o el que sigui.

Lema arxirepetit aquests dies: No tinc (tenim) por. Em molesta que els temeraris, els inconscients, el qui només viuen els present immediat, parlin per mi.

Uf, acabo de moment -ha conclòs el temps que m'havia donat- sense haver fet més que una aproximació enormement incompleta i poc elaborada al que em sembla que volia dir en començar a escriure. Continuaré? Tot és agafar marxa.