Em deia Francesc Puigcarbó ja fa dies:
Manifesta't. També en privat em deien: Ja no escrius?. No, no
escric, ni públicament ni privadament; però potser sí que és una
bona idea que em manifesti en aquestes dates, ni que sigui una
automanifestació per recordar, sí és que algun dia repasso el que escric, cosa dubtosa, què pensava o què pensava que pensava a
tardor de 2017, just una setmana abans del referèndum que no ens
canviarà la vida, però que imagino que canviarà les relacions
polítiques entre Espanya i Catalunya i qui sap si alguna cosa més. Després de tantes setmanes
sense practicar, i, no vull mentir, també per voluntat pròpia, les
meus manifestacions intueixo que seran inconnexes i desiguals quant a
l'extensió, l'aprofundiment en les idees i les mateixes idees; com un
esborrany que en algun altre moment es pugui desenvolupar.
En primer lloc, m'he preguntat
darrerament quins poden ser els motius pels quals alguns ciutadans
desitgen ser políticament independents i d'altres no (deixem de
banda els indiferents). Entenc que les raons econòmiques, siguin
argumentalment creïbles o no, són el motor principal de les
societats o els individus i se sobreposen sempre, sobretot en cas de
conflicte, encara que alguns no ho vegin així, a l'amor, que hi ha
qui diu que és el sentiment que guia les nostres vides. Tot i
entendre que els diners són la base explícita del conflicte, em
temo que és l'amor -no parlo de partits polítics ni empreses,
esclar- el que majoritàriament fa prendre partit. Ara hauria de
definir l'amor -ai, els sentiments!- i les seues variadíssimes
manifestacions, poder inclòs, i justificar la meua percepció, però
com es pot justificar allò que és propi de la irracionalitat?
Desentrenat en l'escriptura, ja m'he
allargat més del compte si vull tenir algun altre lector que no
sigui jo mateix i deixo inacabat el tema encetat en el paràgraf
anterior: bona excusa per no complicar-me la vida. Passo a les
concrecions en un mix-mix no elaborat prèviament.
Tothom sap que el referèndum de l'1
d'octubre és la consulta que té menys garanties de ser presa
seriosament. No obstant, és la consulta més seriosa que
fins al moment s'ha establert per concretar les relacions entre Catalunya i Espanya. Jo ho veig
així i crec que també la majoria de catalans i espanyols. Per què?
Que cadascú digui la seua, els qui minimitzen i els qui
magnifiquen.
Alguns continuen parlant de fractura,
dividint la societat, la gent, en dos meitats. Potser aquest
maniqueisme és el que m'indigna més de tot plegat. Ahir vaig trobar
el meu antic quiosquer que ara té 74 anys i llegeix “ABC” i vota
el PP i és catòlic practicant i etc. Conversa llarga i plaent, multidireccional i
plena d'anècdotes. Em sembla que li toca el mateix col·legi
electoral que a mi.
Deia Cuní, que s'ha retirat a
veure-les venir, i cito textualment: Tot comença en la paraula i
acaba en la paraula. L'entenc, qui no el coneix? però dissenteixo. Tot comença amb el
desig. Després intervé, potser, la paraula.
Una queixa secular habitual en el
territori espanyol, Catalunya inclosa, és sobre la de la lentitud de
la justícia. Mai la justícia ha estat tan ràpida -ei, a vegades
amb Franco també- com aquests darrers dies. Si es vol es pot. Per
cert, deia el fiscal general (era ell?) que ara no es considerà
oportú actuar contra Puigdemont. Això ens confirma que el terme
justícia és una metonimia: no existeix la justícia, sinó els
jutges... o fiscals, o el que sigui.
Lema arxirepetit aquests dies: No tinc
(tenim) por. Em molesta que els temeraris, els inconscients, el qui
només viuen els present immediat, parlin per mi.
Uf, acabo de moment -ha conclòs el
temps que m'havia donat- sense haver fet més que una aproximació
enormement incompleta i poc elaborada al que em sembla que volia dir
en començar a escriure. Continuaré? Tot és agafar marxa.
