manifesta't!

Em deia Francesc Puigcarbó ja fa dies: Manifesta't. També en privat em deien: Ja no escrius?. No, no escric, ni públicament ni privadament; però potser sí que és una bona idea que em manifesti en aquestes dates, ni que sigui una automanifestació per recordar, sí és que algun dia repasso el que escric, cosa dubtosa, què pensava o què pensava que pensava a tardor de 2017, just una setmana abans del referèndum que no ens canviarà la vida, però que imagino que canviarà les relacions polítiques entre Espanya i Catalunya i qui sap si alguna cosa més. Després de tantes setmanes sense practicar, i, no vull mentir, també per voluntat pròpia, les meus manifestacions intueixo que seran inconnexes i desiguals quant a l'extensió, l'aprofundiment en les idees i les mateixes idees; com un esborrany que en algun altre moment es pugui desenvolupar.

En primer lloc, m'he preguntat darrerament quins poden ser els motius pels quals alguns ciutadans desitgen ser políticament independents i d'altres no (deixem de banda els indiferents). Entenc que les raons econòmiques, siguin argumentalment creïbles o no, són el motor principal de les societats o els individus i se sobreposen sempre, sobretot en cas de conflicte, encara que alguns no ho vegin així, a l'amor, que hi ha qui diu que és el sentiment que guia les nostres vides. Tot i entendre que els diners són la base explícita del conflicte, em temo que és l'amor -no parlo de partits polítics ni empreses, esclar- el que majoritàriament fa prendre partit. Ara hauria de definir l'amor -ai, els sentiments!- i les seues variadíssimes manifestacions, poder inclòs, i justificar la meua percepció, però com es pot justificar allò que és propi de la irracionalitat?

Desentrenat en l'escriptura, ja m'he allargat més del compte si vull tenir algun altre lector que no sigui jo mateix i deixo inacabat el tema encetat en el paràgraf anterior: bona excusa per no complicar-me la vida. Passo a les concrecions en un mix-mix no elaborat prèviament.

Tothom sap que el referèndum de l'1 d'octubre és la consulta que té menys garanties de ser presa seriosament. No obstant, és la consulta més seriosa que fins al moment s'ha establert per concretar les relacions  entre Catalunya  i Espanya. Jo ho veig així i crec que també la majoria de catalans i espanyols. Per què? Que cadascú digui la seua, els qui minimitzen i els qui magnifiquen.

Alguns continuen parlant de fractura, dividint la societat, la gent, en dos meitats. Potser aquest maniqueisme és el que m'indigna més de tot plegat. Ahir vaig trobar el meu antic quiosquer que ara té 74 anys i llegeix “ABC” i vota el PP i és catòlic practicant i etc. Conversa llarga i plaent, multidireccional i plena d'anècdotes. Em sembla que li toca el mateix col·legi electoral que a mi.

Deia Cuní, que s'ha retirat a veure-les venir, i cito textualment: Tot comença en la paraula i acaba en la paraula. L'entenc, qui no el coneix? però dissenteixo. Tot comença amb el desig. Després intervé, potser, la paraula.

Una queixa secular habitual en el territori espanyol, Catalunya inclosa, és sobre la de la lentitud de la justícia. Mai la justícia ha estat tan ràpida -ei, a vegades amb Franco també- com aquests darrers dies. Si es vol es pot. Per cert, deia el fiscal general (era ell?) que ara no es considerà oportú actuar contra Puigdemont. Això ens confirma que el terme justícia és una metonimia: no existeix la justícia, sinó els jutges... o fiscals, o el que sigui.

Lema arxirepetit aquests dies: No tinc (tenim) por. Em molesta que els temeraris, els inconscients, el qui només viuen els present immediat, parlin per mi.

Uf, acabo de moment -ha conclòs el temps que m'havia donat- sense haver fet més que una aproximació enormement incompleta i poc elaborada al que em sembla que volia dir en començar a escriure. Continuaré? Tot és agafar marxa.

més enllà de l'economia recreativa

No tinc record sobre si als quinze anys m'interessava més comprar tomates a quilos o en caixes (també a quilos), encara que segur que sabia les tomates que m'agradaven. El que és segur és que a casa, durant la meua adolescència mai no em van parlar d'una hipoteca -existien- ni de factures ni de tantes altres coses que m'haguessin servit posteriorment per trampejar la vida econòmica. Part d'algunes queixes concretes pels preus que havia de pagar la mare, tot el meu interès econòmic es va centrar a aconseguir més diners provinents d'una única font, la dels pares i, una mica més tard de petites -o no tant- feines. La meua formació econòmica va ser completament autodidacta, si fa no fa, com la dels alumnes que anys després omplien les aules on jo feia de professor. Moltíssimes vegades em va semblar, i ho vaig dir, que no s'entenia la nul·la preparació econòmica en un ensenyament secundari que continuava amb un romanticisme excessiu.

Dit això, imagino que la ignorància econòmica elemental en els temps que corren pot ser una font de felicitat, sobretot quan els ignorants veuen que els coneixements dels més preparats no serveixen per preveure la deriva cap al més absolut anorreament de Gowex, per exemple.

Per cert, com ja s'esperava, al capdamunt de la llista dels entesos hi ha els adolescents de Xangai. Cap sorpresa. Però ja m'agradaria veure'ls intentant desxifrar una factura de qualsevol companyia d'aigües, de gas o d'electricitat, sobretot d'electricitat, del nostre país. Encara estarien fent números amb cara de no entendre res.

dilluns no és dia de paelles

Quina dèria amb això de la D O. Aquí, i pertot arreu, qui no corre vola i qui no aconsegueix una D O sembla que no ha triomfat, econòmicament parlant esclar, perquè una denominació d'origen no implica altra cosa que això: D O. I amb aquestes dues majúscules es troben veritables immundícies que sempre hi ha babaus disposats a consumir i promocionar, i a repetir una frase amb un dels adjectius més maltractats de la història de la llengua: Això sí que és AUTÈNTIC! Marededéu, si ja ho sabem, tot és autèntic, fins i tot el que és fals.

Cada estiu, com ja he dit altres vegades, tenim petites controvèrsies amistoses amb els meus amics valencians sobre l'autenticitat de la paella. Sense ceba o amb ceba? Ja no es discuteix. L'arròs s'ha de tirar abans que l'aigua o després? Aquí, malgrat els percentatges desiguals en contra o a favor, la discussió encara és possible. És poden plantejar tres o quatre dilemes més a la cerca de l'autenticitat, de la genuïnitat, d'una menja que pel seu simbolisme, pels seus valors patris, fundacionals, corre el perill d'esdevenir pura arqueologia de museu i que quedi com element secundari un dels valors primordials de qualsevol plat: que a l'hora de consumir-lo sigui plaent (la gradació ja és més personal) al paladar.

Quan amb els amics valencians parlem de les paelles que mengem a Catalunya, de seguida sorgeix un punt d'escepticisme en la seua mirada que traduït en paraules vol dir no que no hem menjat paella valenciana, sinó que ni tan sols hem menjat paella, perquè la paella és la que és fa amb els ingredients canònics de l'horta i només admet lleugeres variants, eternament discutibles i discutides en qüestions menors. Que mengem doncs els qui ens cruspim un arròs fet a Catalunya en una paella? Doncs podríem dir que mengem paelles catalanes, així, en plural, perquè tants caps tan barrets. Ara, era bo l'arròs que ens van sevir en una paella a qualsevol lloc de la costa o de l'interior del país? A mi, que fa temps que desconfio del mot autenticitat i de els marques, és el que m'interessa més.

Diu la premsa que un senyor que té un restaurant a la Barceloneta amb una paella amb D O acceptat oficialment del barri, ara volia registrar per a la seua paella la denominació Barcelona (deu seu una paella diferent de la paella Barceloneta?) i les autoritats pertinents no li l'han permès. Em sembla de justícia, com a mínim per les raons expressades més amunt, les de la diversitat de preparacions del territori que comportarien un greuge comparatiu inacceptable (tampoc no entenc que s'hagi acceptat la denominació Barceloneta). Per cert, no he tastat, encara que no ho descarto en el futur, la paella (o paelles) d'aquest restaurant, però en vaig veure la foto i he de dir que prefereixo les gambés als escamarlans i la sípia a les rodelles de calamar, però tot són gustos.

Com que aquí, al País Valencià potser sí, mai ens posaríem d'acord sobre les paelles - això és bo-, em permeto recordar uns detalls que considero imprescindibles: la paella, per arribar a aconseguir la seua màxima bondat, s'ha de preparar en una paella, valgui la redundància, adequada, és a dir, d'aquelles que tenen marcats a la base uns petits cercles en relleu, res de tefal o modernitats semblants. En segon lloc, la paella es pot rentar amb sabó, però, per conservar-la com cal, després s'ha d'untar amb oli (no importa la D O ni la qualitat, mentre. sigui d'oliva). En tercer lloc, i acabo, el gust de l'arròs no és el mateix si es consumeix en el propi recipient o si se serveix en plat (que sigui amb cullera de fusta, metàl·lica, amb forquilla, és una altra discussió més especialitzada); feu-ne la prova, fàstics a part, els qui encara no ho hàgiu experimentat.

P S:

Després de veure lesimatges de diari de la paella DO Barcelona, he trobat la recepta. No hi van rodelles de calamar. Quan ens diran la veritat els diaris?

Proposta per dijous o diumenge: paella amb una base de sipietes (petites, senceres, tendres, gustoses) i carxofes: Els detalls, a gust de cuiners i consumidors.

opcions

He escoltat a traves de la tele que un jutjat demana (o demanarà?) al Barça que expliqui uns detalls del contracte de de Neymar. He entès ben poca cosa de les explicacions sobre el cas, tant del periodista com del president del club que, evidentment, tenia més interès a parlar de la remodelació de l'estadi.

El mateix presentador del canal de “LV” ha entrevistat el diputat Cañas (dale, Cañas, que es de goma!) sobre una investigació del TSJC en relació amb una demandaeconòmica d'Hisenda amb motiu d'uns diners d'una empresa en què participava el polític. No he entès absolutament res dels detalls del cas.

Després de pensar un moment sobre les dues informacions, he pensat el següent:

1. Les dades exposades eren insuficients per entendre amb precisió de què anava la cosa.

2. Les explicacions de l'entrevistador i les respostes dels entrevistats eren insuficients o be deficients.

3. La meua incompetència en temes econòmics potser no té solució.

4. És una vergonya que la majoria d'alumnes del país sigui tan incompetent com jo en temes econòmics després d'acabar l'ensenyament obligatori, i el postobligatori; i la llei Wert, esclar, no millorarà el nivell. Com és que es permet aquest nivell d'incompetència en acabar els estudis? Tinc les respostes.

No ho puc transcriure literalment, però penso que no em corregiran si copio el que m'ha fet molta gràcia després d'haver abat les informacions de més amunt, en el torn dels contertulians:

Ramon Espasa: Hi ha molta més gent bona que defraudadors...

Montse Nebreda: Sí? Que es vulguin dedicar a la política...?

 

 

P. S.:

Com que era fosc, m'ha estat impossible valorar l'escultura que han dedicat a Espriu als “Jardinets”. He coincidit amb una senyora una mica més gran, ella a la dreta i jo a l'esquerra, tots dos ben acotxats, en la lectura de la placa amb versos del poeta on els gossos es pixaran cada dia.

lletra petita

Ho diré en lletra petita, per si de cas:

Diuen que les pensions s'haurien d'adequar a l'esperança de vida, que ha augmenta no se sap quant en les darrers anys. Deixem de banda que això ja feia temps que se sabia. Ho diuen, sobretot, els qui se'n foten dels qui viuen la vida sense esperança; perquè ells no esperen, ells saben, sense fer-se cap prova vital, que tenen la vida assegurada.

Sigui, que treguin les pensions a tots aquells -i als seus portaveus- que creuen, més enllà de tot dubte possible, que els espera la VIDA.

l'edat obscura

A vegades -moltes més vegades en els darrers temps-, penses que és una llàstima que la fragmentació en tantíssims camps del coneixement -podria dir cultura, però em sembla que hem de redefinir el terme- o de la informació i el fet que molts trobem múltiples interessos i perspectives dels dels quals mirar-nos i mirar el món, sovint inevitables maneres de sobreviure a l'hostilitat exterior i, també, interior, ens condueix a una atomització personal i social que ens fa incapaços de fer una llista de prioritats en tots els camps de la nostra curta història individual i col·lectiva.

Rellegeixo el paràgraf anterior i convinc amb mi mateix que ni els més fervents seguidors de la prosa humanista es perdonarien l'ús de tanta subordinació sense conclusions. Faig una pausa i m'autoabsolc sense judici per no dir res. Com s'absolen -i fins i tot es justifiquen- els de Bankia -i similars- i els qui l'han permès, els responsables de tots colors que continuaran fent vies d'alta velocitat o aeroports que canten un imperi absurd i inexistent...

M'aturo en els punts suspensius del paràgraf anterior perquè conec la inutilitat de continuar i diversificar. Al mateix temps, em sap greu compartir amb tanta gent aquesta inutilitat d'assenyalar camins inevitables de reaccions col·lectives i definitives.

Demà continuarem, incapaços de trobar cap artefacte explosiu terminal, continuarem parlant dels àtoms en una país dictadura encoberta i lleis dels més forts, on les combinacions de protons i electrons són d'una ineficàcia provada.

política o economia d'anar per casa (10)

Aquesta setmana hem tingut la reunió ordinària de la comunitat de veïns. Entre les despeses hi havia un apartat dedicat a la Llei de protecció de dades: 230 euros. Si vaig entendre bé l'abúlic representant de l'administrador, es tracta d'un conjunt de paperassa que recorda els veïns que no poden dir res del que saben dels altres veïns a través de documentació oficial. El curiós del cas és que el que sé oficialment dels altres veïns, a part de la quota que paguen mensualment, o si s'han endarrerit en el pagament, és nul. En canvi, podria parlar dels seus costums horaris, de crits de marits i mullers, de costums culinaris, dels qui deixen les escombraries al passadís, de quina companyia telefònica tenen, de qui ha fet obres sense permís municipal... Tot això que sé més enllà de documentacions no entra en la Llei de protecció de dades, qui sap si s'inclourà en uns disposició legal l'any vinent... i quan em costarà.

política o economia d'anar per casa (9)

Quan sento parla d'honor i fama en aquests temps, em descol·loco. Sempre he pensat que aquest són aspectes medievals en què només creia Ramon Llull i quatre heterodoxos més. Que sobre els dos conceptes s'hagi fet molta literatura no deixa de ser literatura.

política o economia d'anar per casa (8)

Com podria negar-me, jo, a una Eurovegas -o com en vulguin dir- a Catalunya? Qui vol menjar i no pot triar té poques manies a l'hora de mirar la mà que li proporciona l'aliment i no li fa res que estigui una mica corcat. Com que tothom ha fet unes consideracions que em semblen molt o poc asssenyades que ja em semblen suficients per no repetir-les, només n'afegiré una. Que si tira endavant aquest projecte de sales de convencions i algna sala de joc l'atur -en bona part de treballadors que vindran de fora- i les bosses de misèria hauran augmentat dintre de 10 anys? No en tinc cap dubte. I si m'equivoco ja ho sentiré dir, però en aquest temps, en què gairebé tot és un joc, jo faig aquesta aposta.

política o economia d'anar per casa (7)

Els estudiants demanen que s'acabin les retallades econòmiques a la universitat que tenen conseqüències diverses, entre altres una minva important de la qualitat de l'ensenyament. Les seues demandes em semblen perfectament raonables. Posats a demanar, trobo que podrien afegir que en acabar la carrera (màster, postgrau) se'ls facilités un bitllet d'avió a Austràlia, Canada, la Xina...

política o economia d'anar per casa (6)

Durant anys, Catalunya ha intentat explicar fora de les seus fronteres la seua identitat i la voluntat de ser la locomotora d'Espanya, fins i tot n'ha deixat constància en llibres d'història. Ha quedat demostrat que és una mala tàctica. Catalunya ha d'intentar presentar-se com el vagó de cua, una rèmora per a la resta del territori peninsular, una nosa. És clar que a vegades les paraules no són suficients. Potser quan Extremadura es queixi que la seua solidaritat amb Catalunya li resulta una càrrega difícil de suportar, Catalunya tindrà alguna possibilitat de futur.

política o economia d'anar per casa (5)

Tothom sap que Grècia no té cap possibilitat de redempció. Que aquells a qui deus diners te'n tornin a prestar perquè els puguis retornar els dèbits és una perversió que hauria d'estar castigada per llei. Itàlia i Espanya es troben en una situació similar a la grega, però Alemanya -i tothom- sap perfectament que si tracta aquests estats com a Grècia, s'ha acabat l'invent europeu i, sobretot, una part essencial del seu mercat. En circumstàncies semblants a les d'Europa qualsevol país ja hagués devaluat la seua moneda i tantes altres coses de la lògica més evident. Quan s'acabarà aquesta pantomima?

política o economia d'anar per casa (4)

Que la Llei Sinde-Wert antidescàrregues és antidemocràtica ho demostra el fet que el 61 % dels jocs que es fan servir és piratejat. Amb una majoria com aquesta qualsevol partit polític es permet fer i desfer el que li sembla, al menys durant quatre anys.

política o economia d'anar per casa (3)

Que la Generalitat es mostra reticent a la felicitat dels seus súbdits ho demostra el fet que vulgui portar als tribunals la iniciativa rasquerana de conrear marihuana als seu altiplà. Penso que el govern no només hauria de permetre aquest conreu sinó que l'hauria de subvencionar i, a més, tota retallada econòmica o social hauria d'anar acompanyada d'una mostra d'herba en la bústia de cada contribuent.

política o economia d'anar per casa (2)

-Sí, hem d'apostar per un sistema educatiu que es basi en la creativitat i no en la transferència d'informació. La decisió de què esmorzem, com ens movem o quines idees creatives desenvolupem tenen gran importància en el món.
No puc estar més d'acord amb les paraules de Michael John Gorman. De fet, al Gènesi, un dels llibres més antics entre els antics, ja es troben desenvolupades aquestes mateixes idees: Al principi Déu creà el cel i la terra... Déu, sense cap informació prèvia és va lluir en un temps rècord. Després les coses han anat com han anat, però estic segur que al creador la idea li va resultar divertida. Per cert, no he trobat enlloc si el món va ser creat després d'esmorzar, i encara menys què esmorzava Déu. Però comprenc que això són assumptes menors.

política o economia d'anar per casa (1)

Diuen els responsables corresponents que si es paguen tants diners -i altres estímuls confessats i inconfessables- als executius de la banca és perquè cal mantenir els millors. Un al·lucina només de pensar que hagués passat si els executius haguessin estat “normals”. I no s'atreveix a pensar si haguessin contractat els mediocres.

venceran, però...

En tornar de la feina he recollit de la bústia la targeta censal que m'informa de les meues dades i del lloc on puc votar en les properes eleccions estatals. Cap variació. I no obstant, en el meu cas seran les primeres eleccions en què d'una manera molt clara, més que mai, voti o no voti, tindré plena consciència que cal canviar el sistema d'ordenar, coordinar i dirigir els territoris i la gent que hi viu. Cal fer canvis radicals. Arribat a aquesta conclusió genèrica, ja podria acabar el post i esperar que es donin les circumstàncies i les pressions que propiciïn aquests canvis, però com que el temps en què això passarà el veig llunyà, continuo.

Hem entrat oficialment en el període de propaganda electoral -crec- en què els candidats dels partits sense aportar -ara menys que mai- cap novetat, cap concreció, ens volen convèncer de la bondat de les seues propostes. Rajoy ens explica ara que és moderat, que tant pot anar com tornar, i que representa tothom i ho té tot controlat. Recordo la participació de Rajoy en unes llunyanes tertúlies televisives presidides per Hermida; sempre em va semblar el més lent de tots els contertulians, quan els altres tornaven, ell començava a anar. Aquest serà, diuen, el proper president de l'Estat. Rubalcaba recorre a dues velles glòries (?) que ja estan de volta de tot, elefants del passat que en les seues jubilacions daurades de pensionistes en consells d'administració o similars ja se'n foten de tot. Rajoy i Rubalcaba són el passat que vol governar el present i eternitzar-se, ells o els seus descendents, en el futur, i per a desgràcia de tots serà així en el futur proper. PP i PSOE són aparells burocràtics que ja no poden convèncer, però que venceran.

Em salto els altres partits estatals. Anem al nostre territori deixant de banda les sucursals. CiU? Duran? Què ens explica Duran, el polític fins ara més valorat en les enquestes exteriors? Qui és Duran? Què o qui ha governat Duran fins ara? I ERC? D'acord, molt bé, li tornem a donar per enèsima vegada un vot de confiança. Tornarem a estar satisfet amb el seu “algú ho havia de dir”; o tenen possibilitats de presentar-nos un “algú ho havia de fer”? Diuen que ICV té bones perspectives -ssmpre a la cua- amb Coscubiela, a qui ja crèiem retirat. Avui llegeixo en el diari una entrevista en què el periodista destaca aquesta frase: “Déu me'n guard de ser portaveu del 15-M, quina barbaritat!” Llàstima, perquè el futur, en part, i més el seu, va per aquí. Em deixo partits? Crec que no, al menys no me'n deixo cap que tingui algun pes aquest novembre. I ja veurem com tots, sigui per una raó o altra, venceran.

Entenc que hauria d'haver deixat de banda noms propis i i hauria d'haver parlat d'economia que és el que en temps difícils pot proporcionar alguna esperança general de felicitat, és a dir de seguretat de subsistència. Jo, d'economia no en sé, però parlem-ne. Els països, encara que no siguin feliços, viuen en una certa pau quan la majoria de gent -místics a part- té alguna feina que li proporciona l'estabilitat material i espiritual. No cal dir que l'atur peninsular és brutal, tercermundista i que per qüestions estructurals -com ho anomenen els economistes?- difícilment serà en un futur menor del 10 o 15 %. Acceptem-ho, de moment. Bé, i ara repeteixo i matiso el que deia fa uns dies, votaré qui em digui quants nous llocs de treball s'aconseguiran en una de les indústries -dic indústria perquè he sentit que alguns l'anomenen així- capdavanteres, consolidades i sòlides del país, el turisme. Accepto errors -vull ser generós- de fins a 30.000 persones. Però, i aquí? I si tinguéssim concert econòmic o com es digui? La pregunta és la mateixa, i acceptaria un error de 5.000 persones. M'adono que tot plegat aquestes són unes consideracions simplistes. Ho admeto. Però, més que les que faran servir els dos principals candidats al govern d'Espanya en el debat d'aquesta nit? Qui tingui fetge per seguir-lo -ai, que a vegades també som masoquistes- ja ens ho dirà.

territoris de zombis

Començo a mirar tard i, a causa de la meva ineptitud per a l’economia, malament, el programa “Singulars” de Jaume Barberà, però, si no em contradiuen els economistes, sovint més aficionats a la ficció que a la realitat, em sembla veure en l'entrevista a Jonathan Tepper un punt de claredat, que no de solucions, sobre l’economia del país. Podria dir del país veí, però no ens enganyem ni ens deixem enganyar, l’economia del país veí és l’economia del país d’aquí amb tots els matisos diferenciadors que es vulgui.

Volia pujar el vídeo de l’entrevista, però encara no es troba al servei de vídeos a la carta de TV3, suposo que perquè encara tornaran a difondre el programa aquests propers dies. Quan es trobi disponible, si me’n recordo, us el deixaré aquí.

De moment unes quantes qüestions soltes:

1. M’ha agradat que s’analitzés el tema de l’economia no des del particular al general, sinó concretant el general I parlant del particular.
2. És obvi que sigui quina sigui la situació de l’economia espanyola per tal d’actuar sobre ella primer cal acceptar els problemes que té i verbalitzar-los. Encara s’ha de fer.
3. A diferència d’altres països, els problemes del deute no són tant de l’Estat, que en té molts altres, com de les empreses I particulars. Entenc que aquest fet dificultarà més la sortida de la crisi. Certament, els problemes d’empreses I particulars els ha facilitat en part la ineficàcia o ineptitud del govern, no sempre innocentment.
4. Diu l’entrevistat que Espanya ha de triar enfrontar la crisi com ho va fer Suècia o a l’estil japonès. Curiós que parli d’aquests dos països que en principi semblen tenir poca relació amb els problemes de la nostra economia (parlo per mi, és clar).
5. Finalment, I acabant amb aquest tràiler desdibuixat, una imatge molt gràfica per als amants del cinema, Teper parla de les empreses zombis (que no és un concepte inventat per ell), és a dir, aquelles que estan mortes i encara caminen, i ja els pots clavar els ganivets que vulguis. Primer pas, enterrar-les definitivament. No en sé res sobre el tema, per bé que l’imagino i també imagino vagament l’existència d’altres morts vivents en aquest país, polítics inclosos. En darrer terme, se m’acut que possiblement aquest és un dels països amb més zombis per càpita.

de l'economia de la literatura

Llegeixo al diari la repercussió en xifres de la venda de la literatura catalana traduïda a l’alemany amb motiu, més o menys, de la Fira de Frankfurt: 226.000 exemplars venuts, 12 milions d’euros invertits en el programa, 53 traduccions a l’alemany subvencionades, 265.586 euros en ajudes a traduccions, 232.371 euros en versions en alemany (?). No sé quin grau de rendibilitat –cultural, política, econòmica...- indiquen aquests números, però em semblen un moviment important que potser algú sap valorar d’una manera objectiva, en la mesura que els fets d’expansió cultural són objectibables -fàcil no ho és- més enllà dels discursos del directament implicats.

Les altres xifres, més properes, més assumibles, es refereixen al nombre de vendes dels llibres concrets traduïts, alguns dels quals, com Pedra de tartera, de Maria Barbal, crec que corresponen a acords previs a la Fira. El primer en el rànquing és la novel·la al·ludida, amb 50.000 exemplars venuts; després, Les veus de Panamo, de Jaume Cabré, amb 40.000 còpies; el tercer lloc l’ocupa Pandora al Congo (35.000), de Albert Sánchez (aquest escriptor ja havia venut 50.000 còpies de La pell freda en dues edicions); Tor, tretze cases i tres morts (12.000),de Carles Porta; després arriben els 10.000, entre els quals hi ha Willkommen in Katalonien. Eine literarische Entdeckungsreise, del nostre amic blocaire Jaume Subirana; i la llista, fins arribar als quinze títols diferents, es clou amb tres 2.000. A part, altres obres amb menys sortida, com per exemple l’obra poètica d’Espriu en tres volums, amb 400 exemplars venuts.

Com que tinc un coneixement més aviat remot del món editorial, no sé si els resultats han estat satisfactoris per als autors, per als seus agents i per a les editorials. A l’hora de fer una valoració personal, l’únic criteri que jo podria tenir és semblant el de la senyoreta Marple, la detectiu aficionada de les novel·les d’Agatha Chistie, és a dir, podria comparar amb el món més proper. Així arribaria a la conclusió que amb dos mil exemplars no en tindrien prou tots els habitants del meu poble; és clar que si deixem fora els nens i comptem les famílies en lloc dels individus, encara podríem passar força llibres als del poble del costat. Dels 400 exemplars de l’obra d’Espriu, se m’acut que la primera edició que va fer Oller de Croquis del Natural, subvencionada per la “Protecció Literària” va tenir aquest tiratge. Quants n'han venut fins ara a Cossetània?No sé fins quin punt tot això individualment i en conjunt es considera un èxit tenint en compte el total d’hipotètics compradors de llengua alemanya.

En fi, que amb aquests mètodes, a diferència de la senyoreta Jane Marple, no arribaria gaire lluny ni amb gaire rigor. I aquí és quan he pensat que potser ja existeix, no ho sé, algun llibre on es parlés des del món de l’edició a casa (amb tots els implicats): de les xifres dels llibres en català, de la qüestió del negoci, de la competitivitat...; en resum, dels aspectes econòmics i de qui és qui. Una coseta divulgativa i amb poques generalitzacions. Les valoracions extraeconòmiques, en un altre volum, tot i que ja en llegeixo força en mitjans públics i privats.

P. S. Ja sé que això no es fa, però a l'espera d'anar passant pels blocs corresponents, felicito des d'aquí els blocs amics -també els altres- que han obtingut algun dels premis que han concedit ara fa res aquesta i aquesta altra institucions. Ja és hora que la virtualitat comenci a acostar-se, en premis, al paper.

Just en aquest moment acabo de llegir una divertida notícia també sobre economia literària. Un pot acabar pensant que això de les lletres i els números no acaba de lligar.

entre la cultura i l'economia: la Ibèria de José Saramago

A diferència del que passa a França, Gran Bretanya, Itàlia..., desconec profundament tot allò que fa referència a la realitat més immediata de Portugal (el darrer Assumptes exteriors de Miquel Calçada tampoc no m’ha ajudat gaire). Per això em sorprenen –m’intriguen?, em descol·loquen?- les declaracions de Saramago publicades a Diário de Notícias del diumenge. El futur de Portugal és convertir-se en una autonomia d’España? D’una España que es dirà Ibéria (amb accent?) Independència cultural però no econòmica? Més avall teniu un fragment de l’entrevista, que no he vist reproduïda totalment enlloc (per què?) i que podeu trobar sencera aquí. Tal com van les coses al nostre país, les paraules de Saramago semblen ciència-ficció, però els aficionats al gènere sabem que moltes històries de S-F s’han anat convertint en realitat, i en alguns casos els autors s’han quedat curts.


Qual é o futuro de Portugal nesta península?

Não vale a pena armar -me em profeta, mas acho que acabaremos por integrar-nos.

Política, económica ou culturalmente?

Culturalmente, não, a Catalunha tem a sua própria cultura, que é ao mesmo tempo comum ao resto da Espanha, tal como a dos bascos e a galega, nós não nos converteríamos em espanhóis. Quando olhamos para a Península Ibérica o que é que vemos? Observamos um conjunto, que não está partida em bocados e que é um todo que está composto de nacionalidades, e em alguns casos de línguas diferentes, mas que tem vivido mais ou menos em paz. Integrados o que é que aconteceria? Não deixaríamos de falar português, não deixaríamos de escrever na nossa língua e certamente com dez milhões de habitantes teríamos tudo a ganhar em desenvolvimento nesse tipo de aproximação e de integração territorial, administrativa e estrutural. Quanto à queixa que tantas vezes ouço sobre a economia espanhola estar a ocupar Portugal, não me lembro de alguma vez termos reclamado de outras economias como as dos Estados Unidos ou da Inglaterra, que também ocuparam o país. Ninguém se queixou, mas como desta vez é o castelhano que vencemos em Aljubarrota que vem por aí com empresas em vez de armas...

Seria, então, mais uma província de Espanha?

Seria isso. Já temos a Andaluzia, a Catalunha, o País Basco, a Galiza, Castilla la Mancha e tínhamos Portugal. Provavelmente [Espanha] teria de mudar de nome e passar a chamar-se Ibéria. Se Espanha ofende os nossos brios, era uma questão a negociar. O Ceilão não se chama agora Sri Lanka, muitos países da Ásia mudaram de nome e a União Soviética não passou a Federação Russa?

Mas algumas das províncias espanholas também querem ser independentes!

A única independência real que se pede é a do País Basco e mesmo assim ninguém acredita.
...

Llegeixo aquests dies l’Obra Completa de Salvat_Papasseit (Gorkiano) i em ve de gust copiar-vos un fragment del seu article “¿Portugal de España?”, publicat l’any 1915 i que li va suposar uns dies de presó:

Portugal será nuestro, cuando nosotros seamos también de Portugal, unidos en deberes y en aspiraciones, y libres Cataluña i Vasconia a la vez, en iberismo noble. Pero a ser por la fuerza, el rencor que ya ha muerto se transformaría en odio. Y debemos hacer que no lleguen allí los ecos de esta voz que en España intenta hacerse oír i invadir las conciencias para ir a la conquista de un gran pueblo que supo conquistarse a si mismo.

Mentrestant, les reaccions lusitanes, que podeu trobar aquí, no crec que enterboleixen la felicitat de Saramago, que avui, vint anys després, s’ha tornat a casar amb la seva esposa, ara a España, la periodista andalusa Pilar del Río. No sé per què, en Saramago em recorda una mica Cela.