el sexe dels àngels o tot queda a casa

“Serem el vostre infern”, llegeixo, a través de la televisió, en la pancarta d'una manifestant que tallava la N-340 (o era l'autopista?). No sé a quin vosaltres es refereix la inscripció, però la distància no em permet fe la pregunta a qui la brandava i molt em temo que la resposta tampoc m'hagués convençut perquè em sembla que els que haurien d'estar a l'infern queden lluny de les flames.

“Els carrers seran sempre nostres”, es cridava, es crida i es cridarà a les manifestacions. Suposo que l'eslògan el subvenciona el gremi de l'hostaleria en constant reivindicació per aconseguir terrasses amb més taules i més cadires, perquè sinó no ho entenc. El carrer, al menys les voreres, serà seu, i de les bicis, els patinets, les motos aparcades o en moviment (com faciliten la circulació les motos! És una cosa admirable!), els gossos que es pixen i es caguen (també en les boniques zones enjardinades per adobar-les), etc.; i el centre dels carrers..., doncs com sempre. Jo, la veritat, amb tres o quatre hores de carrer al dia en tinc prou i, si no em queda més remei, continuaré cridant: El carrer serà sempre vostre!

I els polítics del país, mirall dels seus votants o viceversa? Jocs malabars, focs d'encenalls, encastellaments inútils, mediocritats de discurs reiteratiu en ziga-zagues i de pobríssima volada que, com gairebé sempre: la culpa és dels altres. D'acord, molt bé, i què?

I jo que voldria pensar i parlar de sexe dels àngels o de l'esclat de la primavera (a casa, als carrers, a la natura) em trobo escrivint aquests textos absurds, caòtics, esperpèntics... Però la culpa no és meua, esclar.

arc de sant Martí

Avui, mirant algunes intervencions de polítics (uf!) i votants en diferents programes de televisió, he pensat que la pregunta identitària que se sol fer en moltes enquestes és excessivament i clarament reduccionista: se sent més, menys o igual espanyol que català? La pregunta s'hauria d'ampliar amb molts més ítems: se sent més, menys o igual aragonès que català? I així fins arribar a se sent més valencià (o qui sigui que acaba l'alfabet) que català? Evidentment, les concrecions no servirien per a gaire cosa, però donarien una pista als curiosos sobre la gent d'aquesta península grotesca i sobre les ganes de tocar...

Tot i l'ampliació de les especificacions, estic segur que encara hi hauria qui consideraria que no pertany a cap grup proposat, com aquell de Mollerussa, d'edat provecta, que és considera més nord-americà que res perquè té John Wayne com a ídol inqüestionable, o el de Beseit que és considera japonès perquè... Perdó, que em sembla que els meus coneixements toponímics, fronterers i identitaris trontollen i es podria iniciar algun conflicte. Callo.

la negació dels colors

A TV3 diuen cada dos per tres que la JEC els ha prohibit (a ells i a l'Ajuntament i a qui sap qui) que es parli (o s'exhibeixi) del groc, un color que sempre m'ha agradat i que sovint ha estat injustament menystingut, excepte pels banquers i assimilats. La negació d'un color se suma als disbarats perpetrats per les institucions de l'Estat en les seues delirants actuacions dels darrers temps que no sembla que tinguin aturador. No sé si créurem que el gremi de taxistes de Barcelona ha rebut un ultimàtum que els commina a canviar el groc pel blau i a la Caixa els han suggerit que els caixers es pintin de qualsevol altre color abans del dia de la Constitució. Mentrestant, com cada any, la tardor, ja hivernal, despulla de grogors els arbres: fulles seques trepitjades que omplen els carrers de la ciutat, els pobles, els camps.

M'han regalat pel meu aniversari (el mateix dia que el de Franco i Woody Allen i la Carme que ja no ens acompanya) , que és -crec- avui Fer-se totes dels il·lusions possibles, de Josep Pla. Llegeixo poc, però em sembla que aquest Nadal hi tornaré a agafar les ganes. La sobrecoberta presenta una fotografia rural en blanc i negre; l'únic color és el del títol, d'un groc esvaït, aparentment innocent. Que la meua afició lectora -i de l'escriptura ni en parlem- tingui gaire continuïta és una incògnita, no em faig gaires il·lusions.

d'un temps d'un país

Vagi per endavant que continuo amb el pensament que els partits sobiranistes no s'haurien d'haver presentat a les eleccions del desembre, però entenc les presses dels polítics d'una i altra banda per tornar a la vida pública i al poder, i a la vida si fa no fa de sempre..., i la gent... De la gent, dels votants, dels anònims, en sé poca cosa. Dit això, no descarto parlar una mica del circ en algun altre moment.

Més que en les paraules dels polítics, la meua atenció de darrera hora d'ahir es va centrar en les de l'article d'Isabel Coixet al diari “El País” que podeu llegir aquí. Explicava Coixet, en format de conte curt, com aquest estiu la Rosa Maria Sardà va tornar la Creu de Sant Jordi. El fet em va fer reflexionar i em va fer passar de l'anècdota a la categoria. L'admirable Sardà va rebre la Creu del govern de Jordi Pujol i la va tornar durant el govern del president Puigdemont. No entraré en les obvietats del gest de l'actriu, sinó en les divagacions que es van apoderar del meu pensament. Entenc que l'artista va acceptar de bon grat la Creu -creu?- en el seu moment, entenc que la distinció la dona un govern en nom -o no?- del poble de Catalunya, entenc que els governs i les seues polítiques canvien, però que Catalunya -ai, una altra vegada les abstraccions que tan combato- avança (o involuciona) més enllà dels governs de torn... En definitiva, fent un exercici de suplantació de personalitat, em vaig imaginar a mi mateix acceptant una distinció en un moment i d'unes mans que em fossin properes; renunciaria al premi perquè el moment i les mans que ara donen les distincions em semblessin espuris? Al contrari, guardaria el guardó com a símbol d'un temps i d'un país que eren els meus i que potser tornaran. En la extrapolació que vaig fer vaig imaginar un republicà rebent una distinció del govern República i tornant-la als usurpadors franquistes. No, no, vaig pensar, mai de la vida, que la distinció em donaria vida i força. Etc.

relativitats

He de dir que quan he sortit al migdia m'ha sorprès veure tantes -totes?- botigues obertes; una altra cosa és si han girat molt o poc, no ho sé, entenc que depèn de diferents logístiques. Un fet és cert, les planificacions de protesta, es diguin com es diguin, no aconsegueixen les multituds ni la força d'altres convocatòries i les dispersions són notables. La gent..., no en sé res de la gent.

He de dir que en general em molesta que les reivindicacions afectin més els partidaris de les protestes o els qui passaven que aquells que en són l'objectiu, però avui no he pogut deixar de compartir una pancarta que he vist per la tele que s'exposava en la carretera prop del meu poble; deia aproximadament així: Si l'espera d'1 hora et fa sentir atrapat, imagina't un mes a la presó. Callo per amor a la didàctica, malgrat que podríem iniciar un debat sobre el tema.

oficis i beneficis

Llegeixo en alguns diaris, tant en articles informatius (sic) com d'opinió (sic) que es pregunten -cito més o menys textualment-: Qui paga el viatge de dos-cents alcaldes a Brussel·les? Com es paga Puigdemont les seus vacances a Bèlgica? Entenc que fer-se preguntes és qüestió de filòsofs, que la funció dels periodistes, i assimilats, és donar respostes, però la professió en molts casos... Deixem-ho estar. En tot cas, no descarto que alguns diners surtin de la caixa d, que la A, la B, i la C ja tenen amo.

esborrany sobre l'evolució de la involució

Els empresonaments barroers (es volia que coincidissin amb els dia dels difunts de totes totes?) i l'exili anunciat m'agafen al nord. Involució: Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia! Noto en molta gent, apart de sentiments contraposats, antagònics, una sensació de desconcert, no tant pels fets sinó pel futur, el futur més immediat, que en aquest país ningú allarga gaire la vista si no és per les hipoteques; alguns poden adduir que en la qüestió catalana la cosa ja fa prou anys que dura, no ho discutiré. A la immediatesa política (i social), a la impaciència, contribueixen en gran mesura els mitjans de comunicació i els polítics, que ja es plantegen com anar a les eleccions que tenim a tocar.

A mi, que tinc en moltes coses un ritme cada dia més lent, se m'acut que si només es presentessin a les eleccions els partits clarament unionistes, o constitucionalistes, o com sigui que es puguin definir, sent molt optimistes, però molt, però moltíssim, amb prou feines aconseguirien el 40 % de vots sobre el cens electoral. Que què vull dir? És obvi. Però la gent té pressa per tantes coses, i que farien mentrestant els polítics que no es presentessin? I entre nosaltres potser les pors per tantes incerteses?

P. S. He mirat a TV3 la peli (pel·li) sobre Casals. Deixant de banda la idoneïtat de les programacions de la televisió, m'ha semblat que era un bon moment per començar a escoltar i a difondre el Cant dels ocells, fins que els ocells i ocellets surtin de la presó. Així es complementaria la trilogia: Llach, Maria del Mar, Casals. M'imagino el final de les grans (?) manifestacions que es preveuen closes amb un violoncel. Mmmmmm! Quina pau!

diumenge, encara pausa

Abans de tornar a casa per fer el dinar, coincideixo al Passeig de Gràcia, just a l'altra banda de la Pedrera, amb un grupet de nois i noies, senyors i senyores, que branden banderes espanyoles i s'aturen al costat de dues furgonetes dels mossos i d'una petita bastida de TV3. Repeteixen consignes i càntics curts que deuen haver cridat durant la manifestació, provoquen els mossos, i un abanderat, més atrevit, copeja la furgoneta amb el pal, com un aficionat a les vaquillas temptaria la bèstia; del vehicle surt una mossa rossa i se li encara amb posat torero -deu ser de Salamanca o de les terres de l'Ebre-, l'aficionat es fa enrere i desafia. No passa res. Em queden vint minuts per arribar a casa. Camino una estona darrere d'una parella de mitjana edat (més espanyols que catalans, només espanyols?), ella porta la bandera a la cintura, ell rebregada al costat, res de capeta lligada al coll. M'agraden el roig i el groc, reduccions de la bandera catalana, i l'escut complex que exemplifica tants segles d'història. Com s'ha escurçat el dia...

Mentrestant, la República, dos dies després de la seva proclamació, a penes dona senyals de vida. Res de manifestacions milionàries omplint els carrers d'alegries indescriptibles. Cap proclama triomfant repetida fins a l'infinit. I ja els primers secessionistes que s'apunten a les eleccions. Per aquelles associacions estranyes de la ment, Santi Vila, que ja s'ofereix per liderar el Partit Demòcrata, se'm materialitza com Manuel Valls, que diu que ell i altres europeus vindran a fer campanya (encara no se saben els detalls)... I tantes altres coses, incloent l'incombustible i cremat Borrell, fantasma del passat, sac de bilis.

Si no fos pel futbol... He sentit dir que Florentino impugnarà el resultat del partit perquè el Girona no és un equip espanyol. El que no m'acabo de creure és que Rajoy, després d'una breu reunió extraordinària amb els seus ministres, hagi decidit destituir el president i l'entrenador del Girona F C. Sí, ja ho sé, tot és possible.

pausa

Les persones -bé, no totes- són irrepetibles i em costa escoltar impassible quan algú diu que a tal o qual poble són d'una o altra manera perquè, entre altres coses, entenc que no és més que una forma que es té per part de qui ho diu de diluir-se en la massa o de justificar la seua singularitat adduint que és compartida. Els catalans són... Molt bé, hi ha trets comuns depenent de territoris, llengües, costums, però cada individu continua tenint una complexitat important que, ja sé, és pot més o menys manipular.

Una vegada més se simplifica la personalitat col·lectiva (ja ha quedat entès que l'individual és pluridimensional) i alguns demanen seny. I jo em pregunto, i per què no rauxa? Alguns demanen reflexió, i per què no passió? Continuo pensant a través de la reflexió i la passió, per què aquesta dèria per la unidimensionalitat? Sí, també en situacions extremes. Perquè aquesta dèria per la dualitat en mirades més comprensives?

Aquesta nit pujava pel passeig de Gràcia, al carrer d'Aragó hi havia un noi i una noia amb banderes espanyoles -després he vist que anaven a la Delegació del Govern- i un noi amb una estelada els ha cridat Viva la República! La noia de la bandera monàrquica li ha fet burles, el noi estelat ha respost i s'ha acostat a increpar la parella. M'ha semblat que de les paraules podien arribar als fets i he arreplegat el republicà i me l'he emportat amb dificultats. M'ha trasbalsat el primitivisme de blanc o negre, de diàleg inexistent, de..., ja s'entén. I potser encara m'ha trasbalsat més que en el lloc hi haguessin tants espectadors i tan pocs actuants. No sé si m'explico.

a por ellos!

No diré que no hagi estat un dia intens i, sobretot en la política catalana, de l'ai al cor i de les esperes encara -més ai!-  no resoltes. He seguit una mica i he vist alguns resums i opinions de la jornada, més les conclusions, encara parcials, que la continuïtat de les intervencions. De tot plegat, i símptoma de com es desenvolupen els fets, el que m'ha cridat més l'atenció ha estat l'anècdota que es pot elevar a categoria protagonitzada per Ferran Mascarell. Resulta que el president del Senat l'ha invitat a parlar en la cambra alta en la seua qualitat de representant del govern de Catalunya -o de Puigdemont- i quan ja el tenien assegut el mateix president li ha demanat que abandonés el Senat. No cal que afegeixi res més a la meua subjectivitat.

Temps (curt) d'enquestes i incerteses

Rebo al fix -queden encara gaires telèfons de sobretaula?- una trucada amb prefix 91. No sé quina empresa enquestadora m'ha triat a l'atzar per saber la meua opinió sobre assumptes polítics relacionats a Catalunya. Com que preguntar no és ofendre, estic disposat a respondre si la cosa és curta. Les preguntes habituals sobre Catalunya i Espanya, sobre properes eleccions, sobre si em sento això o allò, sobre la llengua que empro habitualment. Hi ha dos aspectes que em porten a una petita discussió educada sobre el plantejament de les preguntes. El primer és de tipus genèric, consisteix a voler saber que crec jo sobre hipotètics esdeveniments futurs: que si passarà una cosa o una altra; em veig obligat a confessar que la meua visió de l'esdevenidor és i sempre ha estat nul·la, que potser altres més agosarats o realment visionaris poden conèixer que passarà, però, insisteixo, no és el meu cas, de manera que en aquest tipus de preguntes ja pot anar marcant amb una creu no ho sap, no contesta. L'altre parèntesi en la marxa ràpida de l'enquesta es produeix quan em pregunta que trio entre bandera espanyola, senyera i estelada (no em diu bandera catalana o bandera catalana amb estrella, ni tampoc, tot s'ha e dir, nacional en esmentar l'espanyola); aquí, davant de la confusió de l'enquestadora que confessa no saber ben bé què vol dir senyera ni estelada (quina feina més ingrata segons l'enquestat que et toca), em permeto un petit aclariment socio-filològic sobre el terme senyera, que com és sabut no m'agrada gaire en la seua accepció majoritària i acabo concloent que Catalunya, que jo sàpiga i de moment, només té una bandera.

Per acabar em pregunta quin partit vaig votar en les darreres eleccions. Mira que responem en les enquestes qüestions que de vegades no expliquem a segons quins amics i que ens podrien semblar impertinents si ens les fessin. En la meua política d'embolicar la troca tan com puc en totes les enquestes, estic a punt de dir-li que vaig votar la Falange, però em sap greu haver-la atabalat tant i li esmento un partit més acord amb la dinàmica de les altres respostes. Després penso si realment hagués apuntat la Falange; suposo que sí, la seua feina no és interpretar sinó apuntar. Em penedeixo una mica de no haver estat prou conseqüent amb la meua metodologia de respostes a les enquestes.

eleccions

En el meu cas, allò que l'edat dona saviesa és del tot mentida; ni l'he tinguda de jove ni, molt menys, l'he adquirida ara. Potser la diferència és que ara n'estic segur, cosa que és una evidència que no té cap mèrit intel·lectual. Serveixi aquest petit preàmbul per afegir que, a més, m'he tornat més lent i obsessiu: mentre que suposo que la majoria de la població del país fa mil filigranes i projeccions de futur a partir de les informacions diàries, a mi se'm queda una paraula al cap que em limita la complexitat de tot el que passa i ha de venir. Avui, per exemple, el mot que em circumval·la és eleccions.

Sembla ser que les noves normes que vindran a partir de l'aplicació del 155 es clouran amb unes eleccions lliures (sic) i democràtiques (sic) que ho posaran tot al seu lloc. Entenc el que diuen, però no per què ho diuen. Si el final, de moment, de tot plegat és la formació d'un Parlament en què pràcticament tots els grups que actualment el conformen tindran el mateix nombre de diputats, on es troba la gràcia? Què m'estic perdent? Potser el final no és l'important si no el que passi entremig? Es tracta d'aconseguir un bucle interminable?

Si pensés que val la pena, demanaria que algú m'il·lustrés sobre el tema, però dubto que el meu cervell arribi a comprendre, assimilar i recordar la complexitat argumental que per a altres deu ser bufar i fer ampolles.

Quina paraula s'apoderarà demà de la meua ment limitada? Quin patir! Ah, els anys!

P. S. Les coses noves sempre fan il·lusió. He llegit que ara diuen que potser caldria aplicar el 155 en més territoris. No m'estranyaria, quan es crea un joc nou i s'inventen unes regles -encara ara en procés d'esborrany- com més vegades es practiqui fins a dominar-lo millor, deuen pensar.

estat de setge als insurrectes

De totes les declaracions d'avui a l'entorn del 155 hi ha sobretot una paraula que no em marxa del cap: normalitat. Deia Rajoy que tota la anormalitat que proposa és per aconseguir la normalitat de la anormalitat catalana a través d'unes noves normes. El cinisme argumental inicial i subsegüent és de tals proporcions que mirar de raonar la impossibilitat que la anormalitat es converteixi en normalitat és absolutament innecessari. La regressió, la involució del país en tots els aspectes pot ser espectacular.

la independència secreta

Desenganyem-nos, tal com estan les coses jo només hi veig una sortida: declarar la independència en secret al més aviat possible, de manera que només els catalans sapiguem que som independents. Que el govern espanyol intervé els mitjans de comunicació i els omple de continguts escombraria...? Assumpte menor, nosaltres, en secret, sabem que som independents i quan ens creuem pel carrer ens fem una mirada ràpida i un somriure còmplice. Que els mossos, sota el comandament d'un general de la guàrdia civil, comencen a atonyinar quan veu que hi ha més de quatre persones parlant...? No passa res, els cops enforteixen el nostre secret, i riuen els mossos i riem, si podem, nosaltres. Que l'ensenyament per fi s'ha convertit en un sistema d'adoctrinament sense escletxes...? Riallades a penes contingudes, els nens també participen del secret...

Ben pensat, però, els secrets deixen de ser-ho si els comparteix gaire gent. En això dels secrets, dos ja són una multitud, de manera que potser el millor és que només un conegui el secret. Potser el president hauria de fer-se obrir el Parlament només per a ell i en sessió tancada i solemne proclamar la independència de Catalunya. A partir d'aquell moment, el president, cada vegada que veiés les porqueries dels mitjans de comunicació -no més execrables, tot s'ha de dir, que les d'altres mitjans peninsulars-, els cops dels mossos, l'ensenyament malmès, la sanitat a mínims, etc., mouria el cap reflexivament i pensaria: Ai, si sabessin que ja som lliures i sobirans...! Dues, tres, quatre... vint generacions després, amb el secret ja desvetllat, els llibres d'història dedicarien pàgines d'admiració al president que va fer possible la independència de Catalunya.

P.S.: Potser vint generacions és exagerar. Qui sap si dintre de vint generacions quedarà algú en el planeta? És dubtós.

intoxicacions i altres patologies lleus, o no

Actualment és difícil trobar a la premsa escrita i digital notícies -no parlo d'articles d'opinió- en sentit estricte, absolutament objectives, és a dir: qui, què, quan per què... i prou. Fins i tot en aquelles més asèptiques, la tria i la magnificació de determinats aspectes en detriment d'altres condiciona la visió dels fets en lectors que no poden o no volen contrastar la informació. Les coses són així i potser sempre han estat igual em major o menor mesura, no s'hi pot fer res, és el que hi ha. Ara bé, els tons ditiràmbics o hiperbòlics i les tries relacionades amb el procés -o el nom que tingui ara- de Catalunya, que realcen o amaguen són espectaculars, tant en la premsa escrita aquí com, amb molta més intensitat segons em sembla, en els diaris madrilenys, i continuo parlant de notícies, no d'opinions. Les circumstàncies són les que són i les pressions (?) intenses.

Arriba un moment, però, que qualsevol lector amb un mínim d'educació, criteri i un fanatisme limitat no hauria d'acceptar determinat llenguatge ni plantejaments anecdòtics i no contrastats com a veritats universals, i no parlem de les mentides flagrants. Creen els mitjans d'informació una fractura que a mi em sembla lleu entre els ciutadans? No en tinc cap dubte.

Com que veig que m'allargo, acabo amb dos exemples del que vull dir. Un diari madrileny -llegeixo la seua versió digital- explica l'empresonament dels Jordis i encapçala el text escrivint: Los cabecillas de Òmnium Cultural i la ANC... Los cabecillas? Quins altres presidents d'entitats diverses han tingut aquest tractament en el mateix diari? Un titular que després s'omple de text en una pàgina sencera: “Jamás les ponen un mapa de España, una palabra que no existe en el colegio”. No, aquesta vegada no és un diari de Madrid, és “La Voz de Galicia” a través del seu enviat especial C. Punzón. En fi, deixem-ho estar.

continuitat

No per anunciat resulta menys impactant i trist l'empresonament de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez. Com que els mitjans públics i privats en van plens, dels fets i d'opinions, no crec que calgui una valoració més. Aquesta presó incondicional -l'empresonament també, òbviament- em sembla un disbarat, no només des de la meua subjectivitat, sinó des dels fets imputats i des de la valoració dels riscos que suposadament comporta que segueixin lliures. Dos aclariments personals: el primer, repetit qui sap quantes vegades, és la meua dèria de renyir als qui reiteradament parlen de la justícia com a element tangible; la justícia només existeix en la mesura que existeixen els qui l'apliquen, és a dir, els jutges -i jutgesses- (els fiscals, recordem-ho tenen poc a veure amb la justícia); en segon lloc... ja no me'n recordo.

Dit això, diré també que em reconforta continuar escrivint al blog perquè em permet anar a mirar i a vegades llegir els blogs amics que tinc a la dreta del meu i veure com, malgrat tot, la vida continua més enllà dels fets que ni la política ni els polítics poden enterbolir gaire. Una mica d'això i d'allò i del de més enllà... Per cert, diuen que aquesta setmana arribaran les pluges i baixarà la temperatura. La previsió meteorològica m'alegra i em disgusta alhora.

P. S. : A darrera hora m'arriba un whatsapp en que s'exigeix que el Barça no jugui el partit de dimecres. Passa-ho, diu el text. Ja hi tornem a ser.

nivell

Com que continuo a l'espera -i que consti que ahir a mi no em va decebre Puigdemont, era una opció, encara que abocada al no-res- em distrec amb les petites anècdotes diàries. Com que no la coneixeu, no explicaré l'opinió de la meua estanquera sobre les maneres de crear un caos a nivell europeu, i em limitaré a parlar d'un detall que potser heu vist al Congreso aquesta tarda i que he trobat... Campuzano li diu a Rivera -mai recordo si va amb v o amb b- que el seu discurs li ha semblat d'un falangista; en acabar Campuzano, Ribera demana la paraula per dir com l'ha ofès el qualificatiu (o substantiu?), que ell va nàixer al 79. En definitiva, i extrapolant, que no hi ha cristians perquè ja no queda gent que tingui 2000 anys (1900 si volem ser generosos), o kantians o aristotèlics. Encara més sorprenent, la presidenta del Congreso, sovint lloada, després d'escoltar que Campuzano no es desdiu, diu que la paraula falangista no constarà en acta, tot i que la Falange és encara un partit legal, Com el PP, com Ciudadanos. Això darrer ho dic jo, la presidenta, no argumenta.

punt mort

Pugem per Enric Granados després de veure l'excel·lent exposició de la galeria Mayoral. Passa gent -molt poca- amb estelades que deu venir de l'avinguda Companys. Les terrasses dels restaurants i dels bars, plenes com sempre, la festa continua. Calor i color de setembre al mes d'octubre. Surt d'un supermercat un home més prop dels cinquanta que dels quaranta, va capbaix, amb la bossa de plàstic potser amb les darreres urgències del dia; de sobte, alça la testa al cel, el mira només un instant i crida: Puto helicòpter! Gira la vista cap a nosaltres i amb actitud de repte rebla: O no? Li donem la raó. Alleugerit, obre el portal i s'endinsa en una escala silenciosa. Qui sap de què parlarà quan arribi a casa.

Sí, cert, han passat coses importants. Esperarem demà.

les cinc (las cinco) de la tarda (tarde), de moment

Diuen que Puigdemont ha assenyalat les cinc de la tarda com hora límit per a escoltar propostes del govern d'Espanya. Potser m'equivoco, però crec que les cinc a Espanya és l'hora dels toros per antonomàsia (i a Anglaterra del te).

No em sembla gaire viable una negociació que ara es demana des de tants fronts: Què pot oferir Catalunya a una Espanya que ho té tot, fins i tot Catalunya? Per cert, que hi hagi polítics que s'ofereixen com a mitjancers neutrals entre els dos governs és la proposta més estrambòtica i més hilarant que he sentit en els darrers anys en boca de polítics.

I continua la història de la divisió en dues meitats, que de tot plegat és l'argument que més em subleva. És que no havíem quedat en la riquesa de la diversitat. Bé, menteixo una mica i defenso una idea que ningú es creu. Cada dia que passa la uniformitat és més evident, per molt que alguns s'entestin a negar-la i a fer veure que són lliures. Simplement petites parcel·les de llibertat d'opinió i d'acció en el millor dels casos, dintre d'uns paràmetres establerts, res que hagi de preocupar gaire la marxa del món i els que el condueixen sense saber on va, que el futur, insisteixo, és inescrutable.

En fi, que la lectura ens acompanyi demà a les cinc de la tarda, després ja tornarem a la mediocritat de la qual participo i que, compte!, sempre m'ha semblat el motor de la vida

A las cinco de la tarde.
Eran las cinco en punto de la tarde.
Un niño trajo la blanca sábana
a las cinco de la tarde.
Una espuerta de cal ya prevenida
a las cinco de la tarde.
Lo demás era muerte y sólo muerte
a las cinco de la tarde.

El viento se llevó los algodones
a las cinco de la tarde.
Y el óxido sembró cristal y níquel
a las cinco de la tarde.
Ya luchan la paloma y el leopardo
a las cinco de la tarde.
Y un muslo con un asta desolada
a las cinco de la tarde.
Comenzaron los sones de bordón
a las cinco de la tarde.
Las campanas de arsénico y el humo
a las cinco de la tarde.
En las esquinas grupos de silencio
a las cinco de la tarde.
¡Y el toro solo corazón arriba!
a las cinco de la tarde.
Cuando el sudor de nieve fue llegando
a las cinco de la tarde
cuando la plaza se cubrió de yodo
a las cinco de la tarde,
la muerte puso huevos en la herida
a las cinco de la tarde.
A las cinco de la tarde.
A las cinco en Punto de la tarde.

Un ataúd con ruedas es la cama
a las cinco de la tarde.
Huesos y flautas suenan en su oído
a las cinco de la tarde.
El toro ya mugía por su frente
a las cinco de la tarde.
El cuarto se irisaba de agonía
a las cinco de la tarde.
A lo lejos ya viene la gangrena
a las cinco de la tarde.
Trompa de lirio por las verdes ingles
a las cinco de la tarde.
Las heridas quemaban como soles
a las cinco de la tarde,
y el gentío rompía las ventanas
a las cinco de la tarde.
A las cinco de la tarde.
¡Ay, qué terribles cinco de la tarde!
¡Eran las cinco en todos los relojes!
¡Eran las cinco en sombra de la tarde!

Final del bucle?

S'ha acabat el bucle? Ja no es tornaran a repetir els mateixos passos dels darrers anys i reinici? Potser sí que si es declara la independència dimarts tot el que vindrà seran novetats. M'ha semblat veure des del govern de Catalunya un interès gran a trobar algú que faci de mitjancer entre el govern d'aquí i el d'allà, però el temps ara és massa ràpid i, per altra banda, dubto, estic segur, que Madrid tingui res a negociar; Rajoy continua assegut esperant veure passar els cadàvers dels seus enemics.

Dels polítics no cal esperar gaires novetats, però, i dels ciutadans? Trauran els diners, per exemple, dels bancs que han canviat de seu per guardar-los a casa o posar-los en bancs locals o de tercers països? Que això no afectaria ningú? Ni idea dels milers de milions que es poden moure i de les repercussions. Beuran els ciutadans Codorniu o Freixenet el proper Nadal o es decantaran pels caves de Nadal? Poca cosa? Uns quants milions. Malament si tornen a començar aquestes històries, o no.

Com que la meua -la dels altres també- capacitat de predir el futur continua sent nul·la, qualsevol avançament que faci -no que imagini- és ficció. Temps apassionants, per a bé o per a mal, i a viure, que són quatre dies, o menys, segons com vagin les coses.